El viatge tipus que la majoria de viatgers fan a Egipte sol ser de vuit dies de durada i consisteix en un creuer remuntant el Nil des de Luxor fins a Assuan en un gran vaixell, visitant els principals temples (Karnak, Edfú, Kom Ombo) i tres tombes de la Vall dels Reis. Un cop a Assuan, se sol visitar l’illa de Filé, Elefantina en faluca i, opcionalment, el temple d’Abu Simbel. Després, es fa el trasllat amb avió al Caire per passar-hi un parell de dies visitant les piràmides de Gizeh, el Museu Egipci, potser la piràmide esglaonada de Saqqara i un parell d’excursions més. Tot plegat està molt bé i, si tens la sort de comptar amb un bon guia, t’ofereix una idea força completa del país
Tanmateix, hi ha una manera de descobrir l’Egipte desconegut, aquell que els turistes dels creuers clàssics no solen freqüentar i on no hi trobareu grans grups de visitants. Quin és el truc? Desplaçar-se del Caire a Luxor per carretera (normalment en un minibús) i navegar pel Nil en una dahabeya fins a Assuan. (Més endavant us explicarem què és una dahabeya.
Aquestes són les etapes del viatge que vam fer al marge dels itineraris habituals, que vam combinar, és clar, amb els monuments i les visites més conegudes que formen part de les rutes convencionals
Les piràmides de Dashur
A uns 40 km al sud del Caire i més enllà de la piràmide esglaonada de Saqqara, vora la població de Dakshur, hi trobem dues piràmides principals: la Piràmide Corbada i la Piràmide Roja. Totes dues van ser construïdes pel faraó Snefru (pare del cèlebre faraó Kheops), de la quarta dinastia de l’Imperi Antic, cap a l’any 2600 aC.
Es considera que la primera va ser el primer intent de construir una piràmide de parets rectes i que un error de càlcul va obligar a modificar-ne la geometria perquè no s’ensorrés. La Piràmide Roja, en canvi, és la primera construcció de la història amb cares completament llises. Mesuren 105 i 104 metres d’alçada, respectivament, i, tot i que potser no són tan impressionants com les de Gizeh, emociona contemplar-les i pensar que ens trobem davant de les primeres piràmides construïdes de la història.
Les piràmides de Meidum y de Hawara
A 100 km riu amunt des del Caire, a la regió d’El Faium (recordem que, tot i que sembli paradoxal, en el cas del Nil «riu amunt» significa cap al sud), hi trobem aquestes dues impressionants piràmides. La primera, la de Meidum (que podeu veure a la fotografia principal de l’article), és una imponent construcció de 65 metres d’alçada, tot i que es creu que va arribar a fer-ne 140, només una mica menys que la Gran Piràmide. Va ser iniciada pel faraó Huni com una piràmide esglaonada de cinc nivells i acabada pel seu fill, el nostre conegut faraó Snefru, que la va revestir amb pedra calcària perquè les seves parets quedessin completament llises. Es creu que aquest revestiment es va esfondrar poc temps després i que, al llarg dels segles, dos dels esglaons també es van ensorrar, deixant-la amb l’aspecte que podem contemplar avui, amb tres nivells superposats.
Si algun de vosaltres té ànima d’espeleòleg, pot endinsar-se en una de les tombes dels dignataris, situada al costat de la piràmide. Nosaltres vam entrar a la tomba 17, que té un recorregut estret i inclinat (no és gens fàcil, alerta: cal arrossegar-se força) i que amaga una sorpresa a la cripta. Com van poder introduir un sarcòfag d’aquelles dimensions en un espai tan estret? Hi ha diverses teories, des de les més veritables fins a les més conspiranòiques.
A uns 15 km d’allà hi trobem la curiosa piràmide de tova de Hawara, construïda pel faraó Amenemhat III cap a l’any 1830 aC. És curiosa perquè, tot i que de lluny es podria confondre amb un turó, de prop s’hi distingeix una complexa estructura de maons de tova, de forma vagament piramidal i uns 20 metres d’alçada (va arribar a fer-ne 58). Actualment s’hi estan duent a terme importants treballs de conservació, ja que les filtracions d’un canal artificial excavat al costat estan erosionant l’estructura de la piràmide.
Necròpolis de Tuna el-Yebel
A 50 km de distància, en direcció a Luxor, hi trobem la interessant necròpolis de Tuna el-Yebel, o Tuna el-Gebel. Es tracta d’un complex funerari format per diversos edificis. Potser el més singular és el de les catacumbes, compost per diversos passadissos subterranis interconnectats on podem observar mòmies de babuïns, ibis i falcons, encarnacions del déu Thot (el déu de la saviesa i de l’escriptura), a qui està dedicat el conjunt. Pareu atenció a la peculiar olor del lloc; no deixa ningú indiferent.
També ens va semblar molt interessant la tomba del gran sacerdot Petosiris, situada a pocs metres de les catacumbes. A diferència del model habitual de les tombes egípcies, que solen ser subterrànies o hipogeus, aquesta s’assembla més a un petit temple. Va ser construïda al segle IV aC, en època ptolemaica, i destaquen especialment les seves pintures murals, que ens van ofererir una valuosa visió de la vida quotidiana d’aquell període.
Darrere d’aquest temple sepulcral vam trobar la tomba de la jove Isadora, la tràgica història de la qual ens va commoure (es pot llegir als plafons informatius de l’entrada). A la seva capella hi reposa, per sempre, la seva mòmia, davant de la qual hom hi ret homenatge.
Tell El Amarna
Seguint la carretera en direcció a Luxor, arribem a Tell el-Amarna, la pàtria de l’insòlit faraó heretge Akhenaton, o Amenofis IV (segle XIV aC). Aquesta extensa àrea correspon a l’antiga ciutat d’Akhetaton. Va ser aquí on el faraó es va retirar després d’abolir el culte a tots els déus excepte Ató, i d’on ja no tornaria a sortir mai més. Aquest territori estava delimitat per quinze esteles frontereres, de les quals encara se’n conserven dues que es poden visitar (molt recomanable) i que es troben en un bon estat de conservació.
La carretera continua endinsant-se en aquest territori fins a arribar a un congost. Un cop travessat, s’arriba a la tomba d’Akhenaton. Restaurada recentment, s’hi han pogut recuperar alguns dels relleus que havien quedat malmesos després d’anys d’inundacions. Actualment, un sistema de canals desvia l’aigua de la tomba, excavada directament a la roca. Al gran santuari, avui un ampli espai buit perquè el sarcòfag es conserva al Museu Egipci del Caire, s’hi accedeix per un llarg passadís descendent.
De tornada cap a l’entrada, i després de seguir un desviament ben senyalitzat, arribem al peu de la muntanya on es troba la necròpolis d’alguns dels principals nobles d’Amarna. Després de pujar unes quantes escales adossades al penya-segat, arribem a quatre tombes visitables, entre les quals destaca la d’Ahmose, l’escrivà del rei. Hi vam poder contemplar interessants relleus que ofereixen una valuosa informació sobre la vida quotidiana d’aquell període (la collita, la medicina, la maternitat), la societat de l’època i l’art amarnià.
A la llunyania vem poder distingir les ruïnes del que havia estat el gran temple d’Ató, una construcció gegantina de la qual avui només en resten la planta i un parell de columnes, però vam decidir no visitar-lo.
Temples de Dendera i Abydos
Molt a prop de la zona d’hotels de la ciutat d’Abydos (de fet, s’hi podria anar pràcticament a peu) hi trobem el temple d’Abydos, iniciat per Seti I, sobirà de la dinastia XIX, i acabat pel seu fill, el cèlebre Ramsès II. Està dedicat al déu Osiris, senyor del més enllà, i presenta una estructura diferent de la disposició clàssica dels temples egipcis, ja que compta amb fins a set capelles o santuaris dedicats a diverses divinitats, inclòs el mateix faraó. Però el que realment fa excepcional aquest temple són els seus relleus policromats, conservats en un estat magnífic i considerats un dels conjunts escultòrics més importants de tot Egipte. Nosaltres vam dedicar una bona estona a contemplar la llista cronològica dels reis fins a Seti I, amb tots els seus cartutxos i els noms dels faraons ordenats cronològicament.
A uns 100 km, seguint el curs del riu en direcció a Luxor, hi ha la ciutat de Dendera i el temple del mateix nom. Sens dubte, el temple de Dendera és una de les meravelles més impressionants que es poden visitar a Egipte, fins al punt que molts viatgers el consideren encara més bell i majestuós que el majestuós temple d’Abu Simbel o l’immens complex de Karnak. Es tracta d’un extens conjunt de temples i edificacions, entre els quals sobresurt el magnífic temple principal. Construït en època grecoromana, s’ha conservat de manera excepcional perquè va romandre gairebé completament enterrat sota la sorra fins al seu descobriment. Està dedicat a la deessa Hathor, un fet que es fa evident a l’espectacular sala hipòstila. Davant les seves esveltes columnes amb capitells hathòrics, és impossible no quedar fascinat; és habitual veure visitants passejant-hi embadalits o asseguts en un racó, admirant-ne tota la magnificència. Després de travessar la sala de columnes vam poder visitar la resta del temple, incloses la terrassa i les dependències dels sacerdots, amb els seus nombrosos relleus i representacions. Entre aquestes destaca la famosa i enigmàtica làmpada de Dendera, sobre la qual encara avui no hi ha una explicació definitiva sobre el seu significat.
Un trajecte d’una hora i mitja per carretera ens va portar fins a la ciutat de Luxor, punt de partida dels grans creuers que naveguen cap al sud i on vam embarcar a la dahabeya.
Tombes hipogees d’ El Kab
Superada l’esclusa d’Esna, després de 30 km de navegació, la dahabeya va atracar al petit port del poble d’El Kab. Després de travessar les cases de tova o maó, un passeig d’aproximadament 1 km (acompanyats i envoltats pels nois locals que intentaran vendre’ns el trajecte en ruc o en motocarro) ens va portar fins a les interessants tombes hipogeus excavades al vessant del turó. Es tracta d’una necròpolis on van ser enterrats els dignataris i nobles locals de la dinastia XVIII, durant la qual El Kab va ser la capital d’aquesta regió d’Egipte. Hi ha quatre tombes visitables, una al costat de l’altra, a la part alta del penya-segat. La més important és la del noble Paheri, on vam poder contemplar interessants relleus que ens expliquen com era la vida en aquella època. El peculiar sostre, esculpit en forma de volta de canó, ajudava a evitar que el pes de la muntanya enfonsés la tomba i està decorat amb pintura blava i esquitxat d’estrelles que imiten el cel nocturn.
Pedreres de Gebl el Silsila
Entre els temples d’Edfú i Kom Ombo, parades habituals de totes les rutes, vam visitar un indret molt peculiar, accessible només amb llanxa pneumàtica, ja que ni tan sols disposa de moll. Es tracta de les importants pedreres de Gebel el-Silsila, d’on van sortir una gran part dels blocs de pedra sorrenca utilitzats en la construcció de temples i estàtues des del segle XVI aC fins a l’època ptolemaica i romana. Una ruta a peu que ressegueix el penya-segat ens va permetre observar els buits deixats per immensos blocs extrets de la roca i d’altres encara pendents d’extracció, mentre ens rondava pel cap la pregunta inevitable: com dimonis ho van fer? El recorregut continuava durant una bona estona, passant per petits temples en ruïnes i observant les restes dels habitatges dels obrers i dels picapedrers.
La dahabeya
Ja hem esmentat un parell de vegades la dahabeya, que va ser el nostre mitjà de transport pel Nil. Ens venia de gust fugir una mica dels grans vaixells de motor que remunten el riu i gaudir d’un creuer més privat, tranquil, amb poca capacitat i que ens permetés arribar a llocs de difícil accés per als grans vaixells gràcies a la seva reduïda mida i al seu poc calat. Es tracta d’una barcassa d’uns 30 metres d’eslora amb capacitat per a un màxim de 20 passatgers, que es desplaçava impulsada per la vela o arrossegada per un remolcador. Recrea les embarcacions que utilitzaven els primers turistes allà pel segle XIX. Té dues cobertes exteriors, una d’interior (per si plou? Però si no plou mai…) i un menjador amb vidrieres i aire condicionat. La sensació de pau i tranquil·litat és màxima, ja que no se sent cap soroll de motor, i això fa que el ja de per si magnífic creuer pel Nil arribi a la seva màxima expressió.
La nostra dahabeya era la que es veu a la fotografia (on apareix amarrada al moll d’Edfú amb un dels redactors a punt d’abordar-la) i estava operada per la companyia local Veda-Egypt. Va resultar perfecta tant pel viatge en si com per la magnífica atenció i el tracte rebut per part de la tripulació.
El viatge va continuar per les parades més clàssiques (Edfú, Kom Ombo, Assuan, Abu Simbel i el retorn al Caire), sens dubte meravelloses, però que ja formen part de la majoria dels tours convencionals que recorren l’espectacular país dels faraons.
Isa i Fe de viatge 