Un «road trip» pel Midí francès

(Abril 2023)

Dies abans de Setmana Santa: urgeix sortir de Barcelona i fer una escapadeta per canviar d’aires, i ens ve de gust el format road trip per França. Després de valorar diferents opcions i gràcies, en gran part, a la guia d’un bon amic que havia explorat la zona de manera meticulosa, ens decidim per fer una volta per la regió de Midi-Pyrénées, concretament pels departaments occitans de Tarn-et-Garonne, Tarn, Lot i Aude, a la caça dels pobles més bonics de la regió. I els vam trobar!

El viatge va durar cinc dies, durant els quals vam visitar onze poblacions:

Montauban

Moissac

Auvillar

Cahors

Saint-Cirq-Lapopie

Rocamadour

Figeac

Najac

Cordes-sur-Ciel

Albí

Carcassonne

MONTAUBAN

La nostra arribada a la primera parada de la ruta, la ciutat de Montauban, capital del departament de Tarn-et-Garonne, va ser una mica apocalíptica. Havíem decidit no visitar la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, ja que ens hauria fet perdre massa temps, així que ens disposàvem a esquivar-la per una de les seves rondes quan el cel, que feia estona que amenaçava, es va obrir i va caure una tempesta que no permetia veure més enllà del morro del cotxe. Vam entendre de seguida per què a les autopistes franceses el límit de velocitat baixa a 110 km/h en cas de pluja.

Vam aconseguir arribar sans i estalvis al nostre hotel i, després de registrar-nos, vam sortir a visitar el centre. L’antic recinte emmurallat de Montauban, que constitueix la ciutat antiga, és un conjunt de carrerons d’1 km² enfilat dalt d’un turó, al qual s’accedeix pel majestuós Pont Vieux. Aquest desemboca davant de l’imponent Palau Episcopal, seu de l’important Museu Ingres, dedicat al pintor neoclàssic nascut a la població i que no vam poder visitar perquè ja era massa tard. A canvi, vam passejar pels acollidors carrers del centre històric admirant l’esvelta Église de Saint-Jacques o la Catedral de Notre-Dame, fins a arribar a la plaça central del barri, la senyorial Place Nationale, on un estany central reflecteix les pintoresques façanes de maó vermell que l’envolten, i on unes arcades donen aixopluc a acollidors bars i restaurants. Un bon lloc per prendre unes cerveses mentre veus passar la vida, cosa que, per descomptat, no vam desaprofitar.

MOISSAC

L’endemà ens prometia unes quantes visites interessants que acabarien a la nostra següent parada per passar la nit, el poble de Rocamadour. Així doncs, ens vam posar aviat en ruta cap al primer objectiu marcat al nostre mapa, la petita ciutat de Moissac, on ens esperava la primera gran sorpresa del viatge, l’Abadia de Saint-Pierre de Moissac. Arribar-hi no va ser fàcil, ja que la població celebrava el seu mercat setmanal i hi regnava un cert caos, però uns carrerons estrets ens van conduir fins a l’espectacular porta de l’abadia, un bellíssim exemple del meticulós romànic francès.

Però la visita especial a Moissac ens esperava darrere del centre d’interpretació: el sobrecollidor claustre de l’Abadia. Una amable guia ens va deixar l’entrada a preu reduït, ja que una visita de grup estava a punt d’acabar (no calia, perquè no hi van estar més d’un minut, però merci beaucoup) i, després d’ells, vam tenir el claustre per a nosaltres sols. Així vam poder recrear-nos en les 110 columnes que tanquen aquest singular espai, ja que en cadascun dels seus capitells s’hi narra una escena de l’Antic o del Nou Testament, una característica que, segons vam llegir, és única al món i que dota aquest claustre d’una rellevància especial. Impressionant.

AUVILLAR

Després d’admirar de nou la portada romànica de l’Abadia, vam donar per acabada la visita i ens vam dirigir a la següent parada, el poblet d’Auvillar, a uns 20 km de distància, travessant camps i ponts sobre la Garona. Es tracta d’una petita població de no més de 1.000 habitants que atresora un centre medieval perfectament conservat. Després de travessar la ufana Tour de l’Horloge (la Torre del Rellotge), un carreró porticat ens va conduir fins a un espai realment singular: la Halle aux Grains, un antic pavelló on es comerciava amb gra que conserva tots els seus detalls i que presideix una coqueta plaça triangular envoltada d’interessants façanes medievals. Abans de marxar cap al següent destí, vam fer una volta pels carrers empedrats del poble, visitant l’Église de Saint-Pierre i el Mirador sobre la Garona.

CAHORS

Cahors, la següent parada de la ruta, és ja una ciutat més gran que les anteriors. De fet, és la capital del departament del Lot i el seu centre històric està situat estratègicament en un meandre del riu homònim. Vam deixar el cotxe al seu carrer principal i ens vam dirigir a la primera visita, la catedral gòtica de Saint-Étienne. De nou, el que més ens va impressionar va ser el claustre de la catedral, ja que ofereix unes perspectives increïbles de les voltes de la nau. I vam descobrir una curiositat: França ha aconseguit que la seva part del Camí de Sant Jaume sigui reconeguda com a Patrimoni de la UNESCO, amb diversos monuments religiosos o civils de les diverses branquees de Camí. A Cahors, per exemple, ho són la mateixa catedral i el pont que visitaríem més tard. UNESCO caçada!

Travessant el nucli antic per arribar a la nostra següent visita, ens vam topar amb un curiós circuit que tenen muntat a Cahors. Es tracta d’un recorregut pels jardins secrets de la ciutat, amb mapa inclòs, per anar-los descobrint. Llàstima que no disposéssim de més temps, perquè hauria estat divertit anar-los buscant.

I a l’altre costat del centre històric ens esperava l’imponent Pont-Valentré, un espectacular exemple d’arquitectura defensiva construït en pedra al segle XIV i que s’ha convertit en el símbol de la ciutat. Construït en forma de «llom d’ase» (és a dir, més elevat al centre que als extrems; vam haver de buscar-ne el significat…), compta amb sis arcs i tres amenaçadores torres de defensa de 40 metres d’alçada cadascuna. I sosté una curiosa llegenda: el Diable s’enduu una pedra cada nit, per desesperació dels pobres paletes, que encara no han pogut veure la seva obra acabada, ja que han de completar el pont cada dia.

SAINT CIRQ LAPOPIE

De camí a Rocamadour, i enfilat a les muntanyes dels Causses du Quercy, ens esperava un dels pobles més bonics i singulars del nostre periple: la diminuta vila de Saint-Cirq-Lapopie. Construït al vessant de la muntanya, el nucli urbà, de no més de 50 cases, totes construïdes en pedra, presenta un desnivell superior als 200 metres i no té ni un sol carrer pla. I aquest és el secret del seu encant, a banda de conservar un nucli medieval intacte (excepte les ruïnes del Castell de Cardaillac, que ens van oferir un passeig vertiginós i bellíssim).

Un altre dels atractius singulars del poble és la quantitat inusual de tallers d’art que hi vam trobar. És conseqüència de l’estada que el pintor surrealista André Breton hi va fer durant els anys cinquanta, que va atreure un gran nombre d’artistes i intel·lectuals que han anat mantenint la tradició artística fins avui.

ROCAMADOUR

La segona nit la teníem planejada a Rocamadour, concretament al poblet de L’Hospitalet, que es troba just davant de la població. Com que hi vam arribar al capvespre, ens vam quedar a la terrassa de l’hotelet que havíem reservat, gaudint, amb un parell de bones Affligem, de les vistes del poble il·luminat, que prometien una visita interessant per a la jornada següent.

L’endemà al matí, el recepcionista ens va aconsellar el camí circular que, si bé era una mica més llarg que el directe. Bon consell, ja que ens va conduir per la Rue Sacrée fins a la mateixa Porta de Rocamadour. Aquest trajecte ens va permetre adonar-nos de la importància d’aquest centre de pelegrinatge religiós, la població més visitada de França després de París i del Mont Saint-Michel. Per sort, però, com que era d’hora i temporada baixa, vam poder gaudir de la visita gairebé en solitari.

Rocamadour és un poble extraordinari en tots els sentits. Ja la mateixa disposició dels diferents edificis que el componen és única. La població s’estén al llarg d’un estret carrer al peu del penya-segat, amb botiguetes de souvenirs i establiments de restauració als baixos de les sòlides cases de pedra. En un dels extrems del carrer neix la solemne Grand Escalier, una escala de pedra monumental que ja és un monument per ella mateixa i que alguns esforçats pelegrins decideixen pujar de genolls. Hi ha un ascensor que en facilita l’ascens, però, òbviament, nosaltres vam decidir pujar com es mereixien els 216 graons de pedra que desemboquen a la plaça del Santuari de Rocamadour, un impressionant complex de set esglésies i capelles construïdes parcialment dins la mateixa roca. L’església de Notre-Dame és la més gran de totes i potser també la més impressionant, ja que té dues parets directament excavades a la roca. El conjunt ens va impressionar per la bogeria d’arcs, façanes, torres, roca i balustrades que juguen i es fonen a cent metres per damunt del poble.

Després de travessar un túnel i un passadís, vam trobar el camí que s’enfila pel turó traçant tretze revolts tancats i, en cadascun d’ells, vam poder veure una petita capella que narra cadascuna de les tretze estacions de la Via Dolorosa de Jesús, segurament perquè els pelegrins puguin completar el seu ritual (encara que els més còmodes poden pujar en una mena de funicular). El camí porta al tercer nivell de la població, el senyorial Castell de Rocamadour, que presideix majestuós el poble que té als seus peus i tota la vall que l’envolta.

FIGEAC

La nostra següent parada va ser la petita ciutat de Figeac, on vam arribar a mig matí. Després de deixar el cotxe a la plaça principal (amb la sort del nostre costat: per un minut no vam haver de pagar), vam entrar a l’oficina de turisme, on ens van donar un pràctic mapa amb un extens recorregut que incloïa tots els punts singulars del nucli antic de la població i que ens va ocupar dues hores. Però van ser dues hores molt ben aprofitades.

Durant el recorregut, que ens va oferir una idea força clara de la població, vam veure els palaus nobles del segle XVII, les antigues construccions amb les golfes sense parets per airejar el gra, vam visitar les placetes on antigament es venien el gra i els animals, avui plenes de bonics bistrós i cafeteries, vam pujar al turó on s’alça l’església de Notre-Dame-du-Puy, que domina tota la ciutat, i vam passejar per les arcades gòtiques dels antics palaus que avui simbolitzen la ciutat.

Però el racó més encantador de la ciutat el vam trobar a la recollida Place des Écritures, una bonica placeta gòtica amb una immensa representació de la Pedra de Rosetta en una placa metàl·lica que ocupa tot el terra. I és que Champollion, fill predilecte de la ciutat, descobridor de la cèlebre Pedra i, més endavant, desxifrador de l’escriptura jeroglífica, té un museu ben a prop, a la casa on hi va viure tota la vida.

NAJAC

El primer que ens va sorprendre del poblet de Najac és que està format per un sol carrer. En efecte, després de deixar el cotxe a l’aparcament de la part alta, darrere d’unes façanes s’obria un carrer ample i amb un fort pendent descendent, amb elegants casetes unifamiliars. Al final d’aquesta mena de passeig començava el poble antic, amb l’estretament del carrer i ja cases de pedra més antigues, alternades amb mansions senyorials que avui acullen petits restaurants als baixos.

Però, quan el carrer es va anivellar, després d’un parell de revolts, ens esperava una visió imponent: dalt del turó s’alçava majestuós el Castell de Najac, les impressionants ruïnes d’una fortalesa templària construïda al segle XIII i principal objectiu de la nostra parada. Al castell hi vam arribar després de remuntar l’última part del poble (la més antiga) i deixar enrere la sumptuosa Casa del Governador.

Ens va encantar visitar el Castell. Els seus alts murs, en bona part intactes, i les seves torres amb espitlleres de més de 6 metres (les més altes que s’han construït mai, vam llegir) tanquen un pati des del qual és fàcil evocar els temps en què aquesta fortalesa senyorejava tota la regió. Vam poder pujar a una de les seves torres, recórrer un passadís secret (no gaire secret; estava perfectament senyalitzat), visitar les sales nobles i abocar-nos als seus merlets. I com que pràcticament estàvem sols, va acabar sent tota una experiència que ens va transportar a temps pretèrits.

CORDES SUR CIEL

En sortir de Najac vam comprovar que anàvem bé de temps i que seria possible visitar un altre poble de camí cap a on anàvem a dormir, la ciutat d’Albí. Vam obrir Google i ens vam adonar que Cordes-sur-Ciel quedava pràcticament a mig camí, així que cap allà ens vam dirigir.

Es podria dir que Cordes-sur-Ciel és el negatiu de Najac (salvant les distàncies, ja que la seva part moderna acull molta més població), ja que la seva Cité està formada per un parell de carrers paral·lels que s’enfilen per un turó central i baixen abruptament fins a l’altre extrem del nucli antic. Però, a diferència de Najac, aquests carrers estan plens de petits tallers d’art local. A més, els seus dos carrers principals i els carrerons transversals, que es recorren en poca estona, són molt més monumentals. Així, vam poder passar sota la imponent Porta del Rellotge, arribar, després d’un parell de revolts, a les medievals Torre de la Barbaccana i Torre del Vencedor, i asseure’ns una estona a la tranquil·la placeta de l’Église de Saint-Michel, mentre vèiem com uns veïns jugaven a la petanca, un esport força estès a la regió. Una llàstima que la majoria dels encantadors establiments d’art local estiguessin tancats perquè era temporada baixa, ja que hi hauríem passat una bona estona tafanejant-hi.

ALBÍ

Albí, la Ciutat Episcopal i capital de la regió del Tarn, ens va impressionar perquè no ens esperàvem trobar un centre històric tan contundent pel que fa a bellesa, monumentalitat i història, fins al punt que el 2010 va ser declarat Patrimoni de la UNESCO (un altre UNESCO caçat!). I vam tenir sort, ja que el nostre hotel era just abans de creuar el Pont Vell, que ofereix, a mig recorregut, les vistes més icòniques de la ciutat. Així que de bon matí ja teníem una espectacular postal d’Albí..

La Catedral de Santa Cecília ens va resultar aclaparadora, tant per fora com per dins. Des de l’exterior és una immensa mole de maons que et fa sentir molt petit. De fet, és la catedral més gran del món construïda amb aquesta tècnica, i vam llegir al fullet de l’oficina de turisme que el bisbe Paul de Cassagnac la va fer construir al segle XIII, donant-li l’aspecte d’una terrible fortalesa per assegurar la submissió dels albigesos, la secta càtara majoritària a la regió i d’on prové el nom de la ciutat, després de derrotar-los al camp de batalla. I realment compleix la seva funció amb escreix, encara més amb l’amenaçador campanar de maó de 78 metres d’alçada, afegit al segle XVI, que més aviat ens va semblar una torre defensiva.

I si des de l’exterior la catedral és intimidant, a l’interior se’ns va mostrar amb una magnificència espectacular gràcies a l’embriaguesa de frescos que cobreixen totes les parets i sostres, arribant a ocupar una extensió de més de 1.800 m² de pintures, tant figuratives, amb escenes de la Bíblia i del Judici Final, com geomètriques. Ens hi hauríem quedat hores asseguts als bancs de la nau contemplant aquella increïble obra d’art.

Vam abandonar la catedral amb ganes de prendre una mica d’aire fresc, així que vam fer una volta pel circuit que envolta el veí Palau Episcopal, o Palais de la Berbie, que passa pels murs exteriors del palau i pels seus cuidats jardins i que els habitants de la ciutat utilitzen com a pista de running. A l’interior del palau hi ha el Museu Toulouse-Lautrec, prohom de la població, però per falta de temps no el vam poder visitar. Queda per a la propera. El que sí que vam fer va ser voltar pel barri anomenat Albí Episcopal (el barri vell, vaja), admirant les seves cuidades cases medievals i els seus claustres. Ah, i menjar-nos una espectacular crêpe d’una paradeta al carrer. A vegades mola fer el guiri, i més si és d’aquesta manera tan nutritiva.

CARCASSONNE

Carcassone va ser l’última etapa del nostre road trip. I hem de dir que va resultar una gran decepció. Sí, d’acord, l’embolcall és espectacular: aquesta ciutat medieval emmurallada (reconstruïda al segle XIX després d’haver-se salvat de la demolició), amb més de 50 torres i amb els seus dos perímetres defensius, és impressionant. Però, una vegada vam accedir-hi per la Porta de Narbona, tot l’encant es va esvair: caminant entre una munió de turistes, ens vam adonar que totes i cadascuna de les cases acullen botigues de souvenirs cutres (quina diferència amb els comerços de Cordes-sur-Ciel o Saint-Cirq-Lapopie), establiments de gelats o menjar ràpid, o bars on et tracten com un turista (va ser l’únic lloc de tot el viatge on la gent va ser, diguem-ho suaument, poc amable i sense ganes d parlar-nos en francès). En resum, que vam fer la volta de rigor i vam fugir cap a la ciutat nova travessant el Pont Vell fins a la encantadora Place Carnot, on ens vam prendre unes cerveses en una de les seves terrassetes.

L’endemà al matí, descartada l’opció de tornar a visitar la ciutat medieval (durant un instant vam valorar la possibilitat de visitar el castell reconstruït i les muralles, però se’ns va passar ràpidament), vam decidir embarcar-nos en un dels creuerets que recorren el Canal du Midi (un altre UNESCO!), però no van poder sortir a causa del fort vent que bufava aquell matí. Així que vam fer el mateix recorregut, però passejant pel camí de sirga del canal. Ens va servir per adonar-nos de la importància i la magnitud d’aquesta construcció, que uneix el Mediterrani, des de Sete fins a l’Atlàntic, passant per Tolosa i el riu Garona. I que si en el seu moment àlgid, als segles XVIII i XIX, va representar un gran avenç per al comerç i el transport fluvial, ara roman com un espai d’oci, passeig i turisme reposat.

I c’est fini! El nostre viatge va arribar a la seva fi. Encantats amb l’experiència occitana, era hora de tornar a casa. Però ens emportàvem amb nosaltres el ferm propòsit de repetir un road trip per aquest meravellós país que és França. La Provença? Els castells del Loira? Normandia? Bretanya? Qui ho sap. Però segur que hi tornarem.