Una passejadeta per Bali

A Bali s’hi arriba a través de l’aeroport internacional de Ngurah Rai, situat a la capital, Denpasar. Una capital que ni tan sols vam trepitjar (té ben poc interès), ja que un taxi ens va portar directament fins a la ciutat d’Ubud. Tampoc no vam passar per Kuta, el suposat epicentre de la festa surfera de l’illa d’ australians i estatunidencs. Això ho vam deixar per a una altra ocasió. O no.

Hem d concloure que va ser molt bona idea establir Ubud com a campament base durant uns dies. Gràcies a la seva situació al centre de l’illa, és un excel·lent punt de partida per visitar els principals indrets d’interès de l’interior. Nosaltres hi vam passar cinc nits, allotjats al Nur Guest House, un petit i encantador resort format per cabanes independents amb una piscina envoltada de camps d’arròs.

Ubud és una ciutat que t’atrapa i t’enamora; d’aquelles on t’hi quedaries a viure sense pensar-t’ho gaire. Més enllà dels dos carrers principals que es creuen al centre, els seus carrers estan plens de petits hotels amb encant (tot i que als afores n’hi ha de més grans per a qui busqui més luxe), centres d’art i artesania, botiguetes, atractius warungs i terrasses de cafès i cerveseries on seure a veure passar la vida, la nostra ocupació preferida quan queia la tarda.

La ciutat també compta amb dos temples interessants. El més bonic és el temple de Saraswati, famós pels seus estanys coberts de nenúfars, pels espectacles tradicionals que s’hi representen (convé reservar amb antelació) i pel seu cafè, on es pot prendre alguna cosa o fins i tot sopar en un entorn molt agradable.

El primer dia, per allò d’aclimatar-nos, no vam fer cap excursió fora de la ciutat i vam optar per visitar alguns dels seus atractius més propers. Al matí vam passejar pel Mercat Tradicional d’Art, on es poden trobar peces d’artesania i pintures d’artistes locals. A la tarda vam visitar el Monkey Forest. Es tracta d’una espectacular reserva natural de selva que fa de santuari per a centenars de micos semisalvatges que corrn per tot arreu. Ens van advertir que no els donéssim menjar, ja que és el personal del parc qui s’encarrega de la seva alimentació.

L’endemà vam conèixer el nostre guia, que seria l’encarregat d’acompanyar-nos durant el recorregut per l’illa. Es deia Ketut Ajus, de l’empresa Ubud Bali Day Touri us el recomanem sincerament si algun dia visiteu Bali i busqueu un guia didàctic, eficient, amable i resolutiu. Aquell dia tocava matinar, ja que ens dirigíem als camps d’arròs de Tegallalang, i en Ketut ens va recomanar arribar-hi ben d’hora per evitar les aglomeracions. Hi vam ser a les vuit i mitja del matí i, efectivament, érem pràcticament sols. Al cap d’una estona, però, el lloc es va començar a omplir de visitants.

Tegallalang és un indret espectacular: centenars de metres de terrasses s’estenen pels vessants de les muntanyes, tenyides d’un verd intens i travessades per una xarxa de canals de rec. El nostre guia ens va explicar que els camps són explotats pels habitants del poble veí mitjançant un sistema cooperatiu tradicional anomenat subak. Els seus membres s’encarreguen d’obrir i tancar les comportes per dirigir l’aigua cap a unes parcel·les o unes altres, segons les necessitats de cada moment.

La següent parada va ser l’impressionant temple de Tirta Empul, també conegut com el Temple de la Font Sagrada. Construït al segle X i consagrat a Vixnu, recull les aigües sagrades del Riu Pakerisan i les condueix cap a diverses piscines i estanys destinats als rituals de purificació. Ens va impressionar especialment la piscina principal. Està formada per tretze dolls d’aigua que brollen de gerres de pedra, sota els quals els fidels es purifiquen passant successivament d’un a l’altre fins a arribar a l’onzè. Si ho desitgeu, també podeu participar en aquest ritual, però aneu amb compte de no utilitzar els dos últims dolls, ja que, segons la tradició balinesa, estan reservats als ritus funeraris i s’associen amb la mort i les desgràcies. Molts turistes hi passen, per desconeixement, sota la mirada burleta dels locals. Un error de principiant.

Abans de tornar a Ubud vam fer una última parada a Goa Gajah, literalment la Cova de l’Elefant. Es tracta d’un conjunt del segle XI que combina temple, piscines de purificació i santuari de meditació. El més destacat és la curiosa cova, dedicada al déu Ganesha, amb un altar al seu interior i una espectacular entrada esculpida en forma d’un rostre monstruós que sembla voler engolir els visitants.

I també hi vam fer un nou amic: vam conèixer el nostre primer barong, el colorit esperit protector de la mitologia balinesa. Cada poble en té un de propi, que és ornamentat amb arròs, blat de moro i diverses ofrenes. Les seves espectaculars màscares, inspirades en animals fantàstics, són una de les imatges més característiques de la cultura de Bali.

L’endemà al matí, el nostre guia ens va portar fins a la cascada de Tegenungan. Bali compta amb més d’un centenar de cascades singulars, i aquesta va ser la que nosaltres vam escollir per visitar. Es tracta d’un salt d’aigua de més de quinze metres d’alçada, únic perquè és una de les poques cascades de l’illa que no es troba en una zona muntanyosa. Per arribar-hi cal baixar més de dos-cents esglaons… que després, és clar, toca tornar a pujar sota un sol de justícia. No va ser senzill.

El primer temple que vam visitar aquell dia va ser l’impressionant Tanah Lot. Es troba a la costa sud-oest de Bali, més enllà de les concorregudes zones turístiques de Kuta i Seminyak, a aproximadament una hora en cotxe des de la cascada Tenenugan (tot i que només hi ha uns trenta quilòmetres, els desplaçaments a Bali acostumen a ser molt lents).

Tanah Lot és un dels nou temples principals de l’illa. Cada un d’ells està situat en un dels punts cardinals —més el centre— i consagrats a una força de la natura. En aquest cas, Tanah Lot és dedicat a l’oceà. El temple s’aixeca sobre un petit illot rocós al qual es pot accedir caminant quan la marea és baixa. La seva silueta vista des de la platja és una de les imatges més emblemàtiques de Bali.

La jornada següent va ser, senzillament, èpica. Tocava fer l’ascensió al volcà Batur, un volcà actiu de 1.717 metres d’altitud, una excursió recomanable només per a persones amb una forma física mínimament bona ja qu són tres horetes de pujada i fins i tot grimpada constant . Això va significar llevar-nos a unes poc saludables dues i mitja de la matinada. A les tres ens va recollir un taxi que ens va deixar, cap a les quatre, en un warung situat al peu de la muntanya. Allà ens van servir un cafè força aigualit i ens van preparar per iniciar l’ascensió en grup, guiats per un monitor i equipats amb una llanterna.

Tres horetes més tard arribàvem al cim completament sense alè, però l’esforç va quedar àmpliament recompensat. Contemplar la sortida del sol emergint entre la boira, amb els volcans dibuixant-se a l’horitzó mentre el cel s’omplia d’una extraordinària paleta de colors, és una experiència difícil d’oblidar. Com deia, una autèntica epopeia.

L’excursió també incloïa l’entrada a unes piscines termals situades al peu del volcà, a la riba del llac Batur, una oportunitat que, evidentment, vam aprofitar per relaxar-nos després de la intensa caminada.

L’endemà ens tocava travessar l’illa fins a la costa est, en direcció a Padangbai, el port des d’on surten els ferris cap a les illes Gili. El nostre guia va aprofitar el trajecte per fer diverses parades d’interès.

Una de les visites va ser Goa Lawah, coneguda com la Cova dels Ratpenats, on vam tenir la sort de presenciar una cerimònia en homenatge a una persona difunta. També vam visitar el poble de Tenganan, una antiga comunitat balinesa que, almenys en teoria, conserva el mateix estil de vida de fa més de tres-cents anys.

L’indret que més ens va impressionar, però, va ser el Palau de l’Aigua de Taman Ujung, un extens i elegant conjunt de palaus, pavellons, estanys, jardins, pèrgoles i canals que el rei de Karangasem va fer construir l’any 1909. Segons ens van explicar, el complex estava destinat als seus vint-i-un fills, un fet que queda documentat a les fotografies conservades al pavelló principal.

Gili Air és el lloc ideal per a qui vulgui descansar en el sentit més ampli de la paraula. Ens vam allotjar en una de les cabanes del petit resort Manta Dive, situat a primera línia de platja. Tot i estar orientat principalment als aficionats al submarinisme, a nosaltres ens va encantar.

Les nostres ocupacions durant l’estada a Gili van ser, bàsicament, recórrer l’illa a peu cada matí (fa només cinc quilòmetres de perímetre), banyar-nos, prendre el sol, fer snorkel —es pot contractar una excursió en vaixell fins als principals punts d’observació, però si us fa mandra, a només deu metres de la platja ja us espera un espectacle extraordinari de peixos—, prendre alguna cervesa, practicar ioga, contemplar la posta de sol… i poca cosa més. L’illa convida a la calma també perquè hi està prohibit el trànsit motoritzat. Pels seus escasos carrers només hi circulen bicicletes i els tradicionals carros tirats per cavalls i burros

NOTA: vam visitar Gili Air l’octubre del 2018, només dos mesos després que un terratrèmol i el posterior tsunami devastessin bona part de les illes i destruïssin nombrosos edificis i instal·lacions. Esperem que, quan llegiu aquestes línies, la recuperació ja sigui completa i hom pugui gaudir de les meravelloses illes Gili en tota la seva bellesa.

El primer que vam demanar al nostre guia va ser que ens portés a veure una estàtua que distingíem a la llunyania des de la terrassa de l’hotel. Ens havia despertat molta curiositat i intuíem que devia ser gegantina. Ens va explicar que es tractava de l’estàtua de Garuda Vishnu Kencana, dedicada a aquestes dues divinitats.

Feia només uns dies que s’havia inaugurat i encara no es podia visitar. L’ impresionant conjunt fa 122 metres d’alçada: 76 metres corresponen a l’escultura i 46 a la base, cosa que el converteix en un dels conjunts escultòrics més alts del món. Nosaltres només vam poder acostar-nos fins als seus peus. Una llàstima, perquè avui dia ja es pot pujar fins al mirador situat a la part superior del monument..

Des d’allà ens vam dirigir cap a la costa, fins a la platja de Padang Padang. Es tracta d’una altra extensa platja, amb botiguetes i warungs, molt freqüentada pels habitants de l’illa per passejar-hi i relaxar-se (recordem que, paradoxalment, els balinesos no acostumen a banyar-se al mar). Als seus voltants també hi ha diverses cales més petites, recollides i especialment boniques, ideals per descansar una bona estona. A la carretera d’accés vam poder veure una sèrie de candi, o nínxols, que allotgen grans escultures de reis locals amb les seves esposes i els seus fills. En Ketut ens va explicar algunes de les curioses històries sobre els seus embolics familiars, probablement apòcrifes, però, en qualsevol cas, ben entretingudes.

Tot reseguint la costa cap al sud vam arribar a la següent parada: el temple de Pura Luhur, És un altre dels nou temples principals de Bali, el que correspon al punt cardinal sud. S’alça dalt d’un impressionant penya-segat a 70 metres sobre l’ oceà, en una construcció que sembla desafiar la gravetat. El temple està dedicat a l’element natural del vent i les tempestes, representat pel déu Rudhra. No vam poder visitar-ne l’interior perquè s’hi estava celebrant una cerimònia religiosa, però les vistes des dels miradors dels penya-segats que l’envolten eren senzillament espectaculars.