Dues setmanes al Japó

El nostre viatge de dues setmanes pel Japó, un país increïble, ha estat una meravella, un dels millors i més espectaculars que hem fet. Però també ha estat molt intens, ja que hem visitat un munt de llocs i hem viscut les situacions més variades. El resultat: un post molt més extens del que és habitual (els nois de WordPress diuen que es triguen uns 45’ a llegir-lo).

Aqusta és l’ estructura del post a mode d’índex dels llocs visitats.

Arribar a Tòquio és, diguem-ho de manera suau, tota una experiència. Després de recollir el nostre Japan Rail Pass a l’aeroport (una eina indispensable per al viatger), el tren exprés ens va deixar a l’Estació Central de Tòquio, de nom Tokyo, això no porta a confusió. El que sí que ens va confondre, i de quina manera, va ser deambular pels passadissos i les sales de l’estació amb aquella quantitat ingent d’estímuls visuals: cartells, enllaços, panells, marquesines… Sort del Google Maps, que ens va dirigir cap a la sortida correcta, no sense abans haver de travessar unes galeries comercials subterrànies de no menys de 100 botigues i parades. Primera presa de contacte amb l’excés nipó.

Després d’arribar a l’hotel, en ple barri financer de gratacels a l’oest de l’estació, i en veure que ja era tard per visitar alguna atracció (vam aprendre que al Japó tot tanca cap a les 17 h), vam decidir anar al barri de Shinjuku, del qual teníem referències de la seva vida nocturna. I vaja si en té! De nou a Tokyo Sta, vam comprendre com funcionava el monumental sistema de metro de la ciutat més poblada del món que, un cop desxifrat, tampoc no és gaire difícil. Tot es basa en els colors i les lletres de les línies, el número de les estacions i estar atents als enllaços.

Però el que sí que va ser aclaparador va ser l’aterratge a l’estació de Shinjuku. Més tard ens vam assabentar que és l’estació amb més trànsit de passatgers del món i la que té més sortides al carrer (unes 200). I els que ens havien parlat de la vida nocturna del barri es van quedar curts: rius de gent, milers d’edificis amb llums de neó multicolor, estímuls pertot arreu… una mica aclaparador per a uns debutants a Tòquio, així que ens vam dirigir cap al veí Golden Gai (Barri Daurat), una petita quadrícula laberíntica de cases baixes amb diminuts bars per a no més de cinc o sis persones. Quin contrast! De seguida, la tranquil·litat del barri ens va calmar i ens vam prendre una cervesa en un dels petits locals (un dels pocs que no et cobrava tarifa d’entrada). En sortir del barri vam intentar menjar alguna cosa al carreró Omoide Yokocho, un peculiar passatge ple de petites izakaya (tavernes) dedicades gairebé exclusivament al yakitori, però va ser impossible, ja que estaven totes a vessar d’americans grandots.

DIA 2: TOKYO (2)

El segon dia el volíem dedicar íntegrament a Tòquio, així que el primer que vam fer va ser comprar el passi d’un dia del metro, ja que ens ajudaria a moure’ns d’un extrem a l’altre de la ciutat. Vam decidir visitar primer el temple de Senso-ji, al barri d’Asakusa, al nord de l’Estació Central, del qual es diu que és el més antic de Tòquio (la seva construcció es remunta al segle VII). En sortir del metro, el primer que ens va impactar va ser la visió de la immensa Skytree, la torre de comunicacions més alta del món, amb més de 600 metres d’alçada, tot i que sospitem que els pobres que van decidir pujar al seu mirador aquell dia no en devien quedar gaire contents, ja que la part superior estava completament coberta pels núvols.

El temple de Senso-ji va resultar una magnífica introducció als santuaris i temples japonesos. La seva espectacular porta de fusta, la Kaminari-mon, amb el seu gegantesc fanal vermellós (chōchin) penjant-ne, donava pas al carrer Nakamise, amb una successió de paradetes de souvenirs i menjar que conduïa fins al recinte principal. Vam passejar pels patis i els edificis, vam admirar la monumental pagoda de cinc pisos i, a l’edifici principal, vam aprendre com s’utilitzen els bastonets de l’oracle o-mikuji: consisteix a sacsejar una capseta metàl·lica i treure’n una vareta amb uns kanji impresos. Amb l’ajuda d’una amable veïna (els kanji no són gens fàcils d’interpretar), vam obrir el calaixet corresponent, que ens va dispensar el paperet que, traductor de Google mitjançant, ens va predir la fortuna per al viatge. Bona, com es podrà veure.

La nostra següent parada havia de ser el proper Parc d’Ueno. Segons havíem llegit, és un dels parcs preferits pels tokiotes per passejar i contemplar el momiji (la coloració rogenca, groguenca i ocre dels arbres durant la tardor japonesa, que pel que sembla és tot un espectacle). Però entre que plovia a bots i barrals i que el famós momiji encara no apareixia per enlloc, vam reduir la nostra visita a retre homenatge a l’Últim Samurai, ja que l’estàtua de Saigō Takamori presideix majestuosament l’entrada sud del parc. Amb yukata i passejant el seu gosset, això sí.

Com que la gana començava a apretar, la nostra següent visita va ser el mercat a l’aire lliure de Tsukiji. Fins fa uns anys era el lloc on se celebraven les subhastes de peix i on la gent hi anava de matinada per menjar sushi ben fresc. La reordenació del barri amb motiu dels Jocs Olímpics de 2020 va traslladar la llotja als afores i ara el mercat és una curiosa successió de parades a l’aire lliure i petits restaurants de peix. Vam escollir un parell de parades on vam tastar la truita japonesa o tamagoyaki (sorpresa: és dolça!) i la impressionant carn de wagyu. Estava per plorar de tan saborosa i gairebé es desfeia a la boca, però també vam plorar pel preu; encara no estàvem gaire avesats a la conversió ien-euro i la clatellada ens va desestabilitzar el pressupost durant un parell de dies. Ho hauríem d’haver sospitat quan el cuiner va pesar minuciosament el paté d’eriçó que havíem escollit com a topping.

Amb la panxa plena, ens vam dirigir de nou al metro per aparèixer en una part de Tòquio totalment diferent: la zona d’Omote-Sando, el barri dels edificis de disseny i les botigues de luxe. Però això ho deixaríem per després, ja que la nostra idea era visitar primer el Santuari Meiji, una edificació situada en un parc frondós, més aviat un bosc, que costa de creure que es trobi al bell mig de la ciutat més poblada del món. A l’entrada del parc, un geganti torii de fusta ens va donar la benvinguda al recinte sagrat. Els torii són unes portes que s’alcen a l’entrada de la majoria de santuaris i que representen la transició del món terrenal al sagrat i, després de travessar-lo, vam passejar entre arbres portats de totes les prefectures del país fins al solemne Meiji Jingu, la porta i les diferents dependències del qual estan construïdes gairebé totalment en fusta. Ens vam asseure una bona estona en un racó del pati, adonant-nos per primera vegada de per què el sintoisme ret culte a la natura: la simbiosi entre el santuari i l’entorn natural ens va semblar perfecta.

La pau espiritual del Meiji Jingu ens havia deixat beneïts i preparats per a la bogeria que ens esperava. Vam recórrer l’exclusiva Omote-Sando fins a arribar al famós Creuament de Shibuya, del qual diuen que és el més transitat del món. I, en efecte, al final d’una avinguda de botigues i neons s’obria la intersecció de Shibuya: cinc passos de vianants que s’obren alhora i aboquen una miríada de transeünts a caminar simultàniament. Diuen que, entre vianants, curiosos i fotògrafs com nosaltres, més d’un milió de persones arriben a travessar-lo en un sol dia. Vam estar una bona estona hipnotitzats per aquesta bogeria, des del carrer i des del mirador d’unes galeries (n’hi ha diversos; el de l’Starbucks de primera fila és el més sol·licitat), i després vam recórrer els passos de vianants, com ha de ser, i ens vam topar amb l’estàtua de Hachiko, el gos que, segons expliquen, va estar esperant en aquest mateix lloc el seu amo, ja mort, durant nou anys, i que ara serveix de punt de trobada per a la gent.

Abans d’agafar el metro per tornar al nostre hotel, vam tenir una altra prova de la peculiaritat de la societat nipona: vam entrar en un saló de pachinko, en el que va resultar ser una experiència força surrealista. El pachinko és un joc a mig camí entre el pinball i les màquines escurabutxaques, en què la gent s’amuntega en fileres i fileres de màquines on es llancen unes boletes metàl·liques que, enmig d’un soroll eixordador i unes llums no aptes per a epilèptics, van recorrent la màquina fent cercles fins a colar-se per uns forats que donen més o menys premis en forma de més boletes. Fins aquí, bé.

Vam decidir jugar una estona, vam introduir 1.000 iens en una ranura que ens va dispensar un munt de boletes i, ja fos per la sort del principiant o perquè l’oracle de Senso-ji ens havia beneït, vam guanyar un munt de boles. Tantes, que la gent s’aturava darrere de la nostra màquina i murmurava coses amb no gaire bon humor mentre observava la nostra partida. Així que, quan ens vam cansar dels estímuls del joc, la màquina ens va escopir una targeta i l’hostessa de la sala ens va acompanyar a canviar-la per uns snacks, unes begudes una mica fastigoses i unes fitxes que, segons vam llegir després, es poden bescanviar per diners en unes botigues annexes. I és que la llei japonesa, que prohibeix els jocs d’atzar, obliga a aquesta mena de subterfugis. Al·lucinant.

DÍA 3: NIKKO (I UTSONOMIYA)

Tercer dia de la nostra estada a Tòquio. Vam decidir sortir de la megalòpolis per visitar les meravelles de Nikkō, un petit poble situat a dues hores de la capital i els temples del qual, encimbellats a la muntanya, són tan importants que la UNESCO els ha declarat Patrimoni de la Humanitat. Després de comprovar que el nostre JR Pass cobria tot el trajecte, un tren bala ens va portar fins a la ciutat d’Utsunomiya i, des d’allà, un tren de rodalia que semblava un metro ens va deixar a la petita estació de Nikkō.

Un únic carrer amb casetes i comerços a banda i banda ens va portar, després de mitja hora de caminada, al primer punt del nostre recorregut, el bellíssim pont Shinkyo. Segons vam llegir, és un dels tres ponts més bonics del Japó (ens vam trobar sovint amb aquesta qualificació: un dels tres més el que sigui del Japó. Curiós) i té una particularitat divertida: has de pagar per travessar-lo, però no serveix per creuar el riu, ja que el final està tallat. Per a això serveix el pont nou, des d’on tothom s’atura per fotografiar aquesta bellesa.

Un camí que s’endinsava a la muntanya ens va portar, després d’una breu pujada, al recinte dels temples de Nikkō. Ens va rebre el primer temple, el contundent Rinnō-ji, de confessió budista, el hondō o sala principal del qual alberga tres immensos budes daurats de vuit metres que, juntament amb els corresponents bodhisattves, semblen reclamar una mica més d’espai. El temple data del segle VIII i, per evitar que es repeteixin els freqüents incendis que l’han afectat, s’hi ha construït al darrere un curiós temple de formigó, on vam poder assistir a la solemne cerimònia de cremació d’ofrenes.

Però ara arribava el plat fort del dia i, fins i tot per a algun membre d’Isa i Fe de viaje, de tot el viatge. Després de pujar per un camí de muntanya durant uns vint minuts, vam arribar a l’esplanada del brutal santuari sintoista Toshogu, construït al segle XVII. L’esvelta pagoda Gojunoto, de cinc plantes, donava pas al primer dels torii, rere el qual s’enfilava una escalinata que acabava en una plaça envoltada de meravellosos magatzems de fusta (els tres micos savis originals estan tallats al fris d’un d’ells), les shoro o torres de la campana i del tambor, que simbolitzen la vida i la mort, centenars de llanternes de pedra i el temple de Honji-do, amb el curiós fresc del drac que plora.

Un altre elegant torii ens va portar fins a l’espectacular porta Yomeimon, ornamentada fins a l’impossible i que compta amb un pilar del revés; pel que sembla, va ser col·locat d’aquesta manera per evitar la perfecció total del conjunt. La porta Yomeimon dona pas a una altra esplanada, aquesta més petita però envoltada de pavellons de fusta amb increïbles talles i ornaments daurats. En vam poder visitar un i admirar les delicades pintures dels plafons de paper d’arròs.

Una porteta, que vigila (més aviat poc) una simpàtica talla d’un gat dormint i que té el seu contrapunt a l’altra banda de la llinda, on les talles d’uns ocellets provoquen un bon escàndol, donava pas a un camí que, entre immensos cedres centenaris, portava fins a la tomba del shogun Tokugawa Ieyasu. Sobri i integrat en la natura, el mausoleu es va convertir en santuari després de la seva mort. És difícil expresar les snsacions que ens va produir la contemplacó d’ aquests bellissims i delicats temples en perfecte harmonia amb la xhuberant natura d la muntanya.

Ens quedava poc temps per agafar el penúltim tren ( cal no confiar-se mai per agafar l’últim), així que vam passar gairebé corrents per un altre dels temples del recinte, el Futarasan Jinja, mentre ens adonàvem que un parell de dies haurien estat perfectes per visitar totes les meravelles de Nikkō. Haurem de tornar..

El tren local de Nikkō enllaçava amb el tren JR a la ciutat d’Utsunomiya, de la qual havíem sentit a dir en alguns pòdcasts que presumeix de cuinar les millors gyoza de tot el Japó. Així que, sense dubtar-ho, vam aprofitar l’escala i ens vam ficar al primer restaurant que vam trobar, un local més aviat discret a la mateixa plaça de l’estació que es deia Gyoza Kan (la casa de la gyoza). Vam pensar que, amb aquest nom, l’aposta no podia fallar i, efectivament. Quin festival de gyoza i dim sum! No sabem si són les millors del país, però segur que van ser les més espectaculars que hem tastat.

DIA 4: TAKAYAMA

Com que abans d’anar a Kyoto passaríem uns dies als Alps japonesos, vam decidir enviar-hi l’equipatge i viatjar amb unes motxilles lleugeres, per no repetir la imatge tantes vegades vista al Japó de turistes arrossegant maletasses immenses per diminutes estacions de tren o d’autobús. Sabíem pels blogs que al Japó existeix un servei anomenat Takkyubin que, per pocs iens, t’envia les maletes allà on vulguis. Així que el nostre hotel va contactar amb l’empresa Yamato i ens va enviar a un kombini (botiga oberta les 24 hores on hi ha de tot) proper per deixar-hi l’equipatge. No les teníem totes amb nosaltres, això d’abandonar les maletes entre onigiris, broquetes de pollastre, begudes i cafès. Però la cosa va funcionar amb una perfecció japonesa, com no podia ser d’una altra manera.

El tren bala feia transbord a Nagoya per passar a un tren regional, així que vam aprofitar per anar a buscar alguna cosa per menjar i topar-nos de ple amb la nostra primera experiència als enormes establiments de menjar per emportar de les estacions japoneses. Entre fileres i fileres de menjar de tots els colors i formes, vam escollir un bento (una capsa amb compartiments amb una multitud de petits plats i sushi) molt barat i espectacular. I és que, pel que vam anar aprenent durant el viatge, és costum al Japó portar alguna cosa per menjar quan vas a visitar un amic o un parent. D’aquí la gran proliferació d’aquest tipus d’establiments.

Vam arribar al migdia a Takayama, una petita ciutat als peus dels Alps japonesos, així que, després de deixar les motxilles a l’hotel (Hotel Alps, molt enginyós), vam sortir ràpidament per aprofitar el parell d’hores de llum que ens quedaven. Una estoneta que vam dedicar a passejar pels carrers del barri antic: una quadrícula d’antigues cases de fusta negra que es remunten al període Edo (segles XVII al XIX), que en el seu moment van acollir tallers i petites fàbriques i que avui dia estan conservades i rehabilitades per la prefectura, donant lloc a una zona bonica i pintoresca. Actualment són negocis dedicats a l’artesania o cellers que elaboren diverses varietats del sake local i que n’ofereixen degustacions. En un d’ells ens vam deixar portar per un recorregut de sake de diferents tipus i edats i vam aprendre, entre glopet i glopet, la quantitat de varietats que existeixen (semblant al nostre vi) i com n’és de poc coneguda aquesta beguda a Europa.

La nit se’ns tirava a sobre, així que només ens va donar temps de visitar el solitari Santuari de Sakurayama i vam haver de deixar els museus locals per a una altra ocasió, que, pel que havíem llegit, són força interessants. I veient que els locals ja estaven dedicats al sopar (¡a les sis de la tarda!), vam anar a tastar la respctada vedella de Hida en un petit restaurant on te la cuinaves tu mateix en una petita graella a la barra. Ens va semblar una autèntica delícia!

De tornada a l’hotel, la meitat d’Isa i Fe De Viaje es va anar a gaudir del seu espectacular Onsen. Els Onsen són tota una institució al Japó. Es tracta de banys comunitaris d’aigua calenta on se segueix tot un ritual de neteja, purificació i relaxació, i que poden trobar-se en comunitats, hotels o Ryokan, com en aquest cas, en establiments específics o fins i tot a l’aire lliure.

DÍA 5: SHIRAKAWA GO

Ens vam despertar amb una mala notícia: l’autobús que connectava la nostra següent parada, Shirakawa-go, amb la següent etapa del viatge, Kanazawa, estava complet des de feia un parell de dies. Així que vam reservar plaça al tren que va de Toyama a Kanazawa i vam resar perquè hi hagués lloc a l’autobús fins a Toyama (cosa que va passar; aquell trajecte anava gairebé buit).

Vam aprofitar el matí per passejar pel entranyable Mercat Miyagawa, situat a la vora del riu i especialitzat en productes locals, estris de cuina i un ninotet anomenat Sarubobo, representat amb mil i una vestimentes i dedicat a mil i una activitats. I al migdia vam pujar a l’autobús cap a Shirakawa-go, que en el seu trajecte travessava els Alps japonesos recorrent un paisatge de muntanya espectacular, tant pels seus paratges com per la seva natura. Vam comprendre de seguida per què el viatger anglès Walter Weston, allà pel final del segle XIX, va batejar aquesta imponent cadena muntanyosa que recorre l’eix de l’illa de Honshu amb el nom de la serralada europea.

Shirakawa-go és un peculiar poblet encastat en una vall dels Alps que, juntament amb el seu veí Gokayama, és patrimoni mundial de la UNESCO des de 1995. I ho és per les seves casetes, construïdes segons l’arquitectura gassho-zukuri (mans en pregària), és a dir, amb uns densos sostres de palla i canyes muntats amb una inclinació considerable per repel·lir la neu i combatre les terribles inclemències de l’hivern a la zona. Durant unes hores vam passejar entre les pintoresques casetes i vam pujar fins al mirador, que ens va permetre tenir una visió general del poble i observar que totes les cases estan orientades seguint un mateix eix. I ens van explicar una cosa curiosa: els mateixos veïns del poble són els encarregats de restaurar aquests singulars sostres, a un ritme de tres o quatre cada any, de manera que cada quaranta anys totes les cobertes han estat reparades. I tornem a comnçar.

DIA 6: KANAZAWA

Kanazawa és una important ciutat costanera als peus dels Alps, a la qual vam arribar després d’un senzill viatge en autobús i Shinkansen, fent transbord a Toyama (seu d’un dels Budes més grans del Japó, que no vam poder veure; queda pendent per al proper viatge). Vam arribar ja gairebé al vespre, rebuts per una fina pluja, així que poca cosa més vam poder fer que admirar la Porta de l’estació (una espectacular recreació moderna d’un torii de fusta), fer un passeig per la vora del riu fins al Barri de les geishes, on vam arribar ja de nit i amb tot tancat; tocaria tornar-hi l’endemà.

Ja a prop de l’hotel vam entrar en un restaurant per delectar-nos amb l’especialitat local, l’oden, un brou on se submergeixen diversos ingredients, entre ells una curiosa rosquilla de gluten que, d’entrada, ens va semblar pur greix i que tenia tan mala pinta com deliciós era el seu sabor. Per no fiar-se de les aparences! Ah, i la deliciosa tempura d’arrel de lotus. Quina troballa!

Una fina pluja, que ens acompanyaria amb més o menys intensitat durant tot el dia, ens va rebre en sortir del vell hotel que ens havia tocat a Kanazawa. En aquesta ciutat, els punts d’interès estan força separats del centre (la zona de l’estació de tren) i també entre ells, però no val la pena agafar transports, així que una passejada ens va portar fins al primer, el Mercat Omicho, que, a banda de ser un mercat tradicional de carn, peix i fruita (envasada en plàstic, és clar), té parades de yakitori i marisc.

Però a la porta principal ens esperava una agradable sorpresa: vam ser testimonis de l’exhibició / concurs d’una tradicional manifestació cultural japonesa: el Taiko. Es tracta de “concerts” de diversos tambors – petits, mitjans, grans, gegantins – que, acompanyats de coreografies, són tocats tant per nens petits com per senyors grans. I tot plegat amb diversos equips perfectament uniformats i compenetrats. Va resultar una experiència emocionant.

Després de menjar un parell de deliciosos croquetons de pop aturats a la porta de l’Omicho (al Japó no es pot menjar mentre es camina pel carrer), ens vam dirigir cap als jardins del Castell de Kanazawa, entrant-hi per la porta del magnífic Santuari Oyama. D’aquest castell només se’n conserven unes poques ruïnes, però ja només els pavellons i els magatzems que encara es mantenen dempeus ens van semblar una meravella, ja que eren les primeres construccions d’aquest tipus que vèiem: torres blanques amb teulades suaument triangulars, disposades en diversos nivells i construïdes sobre talussos de pedra. Per a nosaltres va ser com si es tractés d’un castell sencer.

Vam utilitzar la porta Ishikawa-Mon per sortir del recinte. Es tracta d’una imponent porta reconstruïda al segle XVIII que manté intacte el seu aspecte original i que ens va conduir fins a un altre dels plats forts de la ciutat: els Jardins Kenroku. Inaugurats durant el període Edo, ens van semblar el parc perfecte. De fet, al Japó estan considerats un dels tres jardins més bonics del país (una altra vegada el 3) i s’han guanyat el títol de «lloc nacional de bellesa natural extraordinària». Sigui el que sigui això, el cert és que són uns jardins preciosos i hi vam passar una estona magnífica passejant entre camins sinuosos, estanys que semblaven dibuixats, fanals de pedra (un d’ells, el Kotoji Toro, és el símbol del parc), pontets, arbres de formes perfectes i evocadores cases de te.

Després d’aquest empatx de bellesa perfecta, ens venia de gust alguna cosa menys Edo, així que vam visitar per fora i als vestíbuls l’interessant i trencador edifici del Museu d’Art Contemporani, i vam passejar per un divertit matsuri no sake, és a dir, una fira de sake exactament igual que les nostres fires de vi o de cervesa: de les de tiquet, copa i degustació per les diferents casetes. A tot arreu hi couen faves.

La següent parada del nostre periple havia de ser la Casa del Samurai, una reconstrucció d’un habitatge de l’època Edo, però ens va sonar a turistada per a grups, així que vam decidir prendre-nos-ho amb calma i tornar passejant fins al barri de Higashi Chaya, el de les geishes, recorrent l’agradable carrer que voreja la muralla sud del parc, prenent un cafè fred de les màquines expenedores, de les quals a aquestes alçades ja ens havíem fet adictes, i tafanejant per les delicades botigues de records. En una d’elles, una cosa ens va fascinar: podies llançar estrelles shuriken contra una paret!

Vam desembocar al barri de Higashi Chaya travessant el riu, aquesta vegada amb llum de dia, no com el dia anterior. L’antic barri de les geishes és una reconstrucció més o menys fidel dels tres o quatre carrers on fa anys vivien aquestes dones i on els homes anaven a «esbargir-se». Avui dia, les casetes de fusta de dues plantes acullen petits tallers, restaurants bufons o salons de cerimònia del te. Tot i que no en vam visitar cap, passejar tranquil·lament pels carrerons al caure de la tarda, acompanyats de les noies locals amb els seus acolorits quimonos, va resultar evocador.

De tornada a l’hotel vam tenir una epifania: ens vam topar amb una esplèndida cerveseria, d’aquelles que escassegen al Japó: de barra i taules, res de sofàs estranys, poca llum i fum de tabac. Per descomptat, estava plena d’occidentals, però ens vam fer un lloc a la barra i vam gaudir de les magnífiques cerveses japoneses (Kirin i Sapporo són les que més ens agraden de les desens d marques qu hi ha al Japó).

DIA 7: KYOTO (1)

Kyoto, l’antiga capital del Japó fins al trasllat d’aquesta a Tòquio en finalitzar el període Edo (1868), és una ciutat superlativa. No tant per les seves dimensions (no és més gran que Barcelona), sinó per la potència del seu llegat cultural, els seus santuaris i temples, la seva tradició, la seva història i la seva vida als carrers. El resultat: una meravella de ciutat. Amb una personalitat aclaparadora, propera, agradable i molt passejable. Fins el punt que creiem que valdria la pena fer un viatge al Japó només per visitar Kyoto.

Vam arribar a la controvertida estació de Kyoto (el debat de sempre al Japó: modernitat contra tradició) cap al migdia, així que entre localitzar l’hotel, arribar-hi i comprovar que les nostres maletes havien aterrat sanes i estàlvies des de Tòquio (com no podia ser d’una altra manera), només ens quedaven unes hores de llum. Així que vam decidir que la nostra primera visita seria el monumental santuari de Fushimi Inari-Taisha.

Un breu trajecte en un tren de rodalia ens va deixar a tocar de l’inici del santuari. I diem inici perquè, si bé el santuari pròpiament dit segueix les bases clàssiques d’un recinte shinto (torii, porta, espai d’ablucions i edifici principal o hondo), el que va venir després va ser una de les experiències més increïbles del viatge. Muntanya amunt, a través de diversos camins que s’estenen al llarg de 4 km, se succeeixen milers de torii d’un vermell intens, de vegades tan junts els uns dels altres que sembla talment que caminis sota un túnel vermelló. Vam llegir que els torii els encarreguen persones que tenen negocis a Kyoto, ja que el temple està dedicat a Inari, la deessa de les collites i, per extensió, de la prosperitat. I se’n compten fins a 10.000!

Hi havia moltíssima gent a l’inici del recorregut fent fotos i selfies, però, sigui perquè es van cansar o perquè els guies dels grups van decidir que ja n’hi havia prou, al primer descans de l’ascensió (a deu minuts) gairebé tothom va fer mitja volta. Així que vam poder gaudir de la magnificència del santuari muntanya amunt pràcticament sols.Durant el recorregut vam veure centenars d’estàtues de la guineu Kitsune (la missatgera d’Inari i símbol del santuari) i petits altars amb multitud de mini torii. I ens va fascinar la manera com es barrejava el vermell intens dels torii amb el verd de la natura i el gris de la pedra. Espectacular.

DÍA 8: KYOTO (2)

Aquest dia el volíem dedicar íntegrament a visitar Kyoto, així que el primer que vam fer va ser comprar un abonament d’un dia de metro i tren (error: hauríem d’haver comprat el combinat amb autobús, ja que el vam utilitzar força) i dirigir-nos de bon matí als afores de Kyoto, a Arashiyama, el Bosc de Bambú. Es tracta d’un dens bosc d’aquests arbustos, que aquí arriben a superar els 15 metres d’alçada. Un parell de camins et condueixen entre ells. La imatge resultava certament impactant, però la quantitat de visitants que hi havia va fer que l’experiència ens resultés una mica aigualida. Tant, que no ens va venir de gust visitar les cases tradicionals que s’aixequen al final del recorregut.

La visita següent va resultar molt més satisfactòria. Un curt trajecte en autobús ens va portar fins a l’impressionant Kinkaku-ji o Temple Daurat. Recobert amb làmines de pa d’or, sembla surar majestuosament sobre l’estany on s’assenta, i la seva lluentor es reflecteix a l’aigua. Es va construir com a pavelló de descans d’un shogun del segle XIV i, després de la seva mort, el recinte va ser consagrat en la seva memòria. És el símbol de la ciutat i ens vam quedar una bona estona contemplant-lo i gaudint d’aquesta meravellosa visió, malgrat les riuades de turistes que es feien la foto i marxaven gairebé sense mirar-lo. Coses sorprenents i alhora tràgiques del turisme modern.

Tocava dinar, així que vam pujar a un autobús que anava cap al centre de la ciutat per arribar al concorregut Mercat de Nishiki. Situat a poques illes de l’estació central i en ple barri comercial, es tracta d’una llarga galeria, animada, acolorida i amb tota mena d’olors imaginables, on es ven una gran varietat de menjar ràpid en diminutes paradetes o yatai. Nosaltres vam optar per uns yakitori (broquetes de pollastre) amb salsa teriyaki, molt barats, i unes cerveses, molt cares.

A la tarda vam escollir fer un passeig per la zona de Higashiyama. Kyoto és una ciutat completament envoltada de turons, així que tan bon punt t’allunyes del centre comences a pujar-ne algun. Aquest és el cas del barri de Higashiyama, una bonica zona residencial a l’est de la ciutat. I allà vam visitar el Santuari Shoren-in, un preciós espai de pavellons de fusta visitables entre jardins perfectament cuidats. Un exemple acurat del que és la filosofia / religió Shinto: la perfecta conjunció entre la natura i l’ésser humà. I, com que és una zona molt poc freqüentada per la turistada, ens va resultar un remanent de pau i tranquil·litat. Ens vam adonar que a Kyoto hi ha tant per veure que alguns llocs magnífics estan pràcticament buits.

Vam tornar a l’hotel fent un passeig pel parc urbà de Maruyama (més temples, jardins, estanys…) pel barri de Gion, el de les geishes, i per la pintoresca Ponto-cho, un llarg i estret carreró paral·lel al riu Kamo on s’amunteguen restaurants i bars i que és un dels centres de la vida nocturna de Kyoto. Ens vam premiar amb una cervesa en una Izakaya moderna i vam prendre nota mental per anar a sopar a algun dels interessants locals que havíem vist en el nostre futur comiat de Kyoto.

DIA 9: NARA

Ens venia de gust fer una excursió fora de Kyoto aquell dia i vam triar Nara. És una petita ciutat situada a una hora amb tren de Kyoto que va ser la capital imperial del Japó al segle VIII, abans que aquesta es traslladés a Kyoto. D’aquella època provenen la gran quantitat de temples i santuaris que se succeeixen per tota la ciutat. El primer que sorprèn de Nara és la quantitat de cérvols sika que campen pels seus carrers i parcs. Són molt masells (tot i que hi ha cartells força divertits advertint que no t’hi confiïs; et poden clavar una coça o envestir-te amb les banyes si s’enfaden), i la gent s’entreté donant-los unes galetes especials anomenades sembei i fent-se selfis amb ells.

La quantitat de temples que hi ha a Nara (patrimoni de la UNESCO ben merescut) va fer que pràcticament ens ocupés tot el dia visitant-los. Després de passar per sota de la gran pagoda i envoltar el curiós temple circular del complex Kofuku Ji, ens vam dirigir cap al primer plat fort de la jornada, l’espectacular Todai-Ji. Aquest temple budista és la construcció de fusta més gran del món, i va arribar a ser un terç més gran que en l’actualitat abans que s’incendiés i fos reconstruït al segle XVIII. El temple acull un Buda gegantí, l’impressionant Daibutsu, que fa 15 metres d’alçada i descansa tranquil·lament custodiat per dos grans Nio, dimonis dansaires de 9 metres.

I una curiositat: a la base d’una de les gegantines columnes de fusta del temple hi ha un forat de la mida del forat del nas del Buda. La llegenda diu que qui sigui capaç de travessar-lo tindrà una vida futura plena de saviesa. Hi havia gent que ho aconseguia i d’altres que tenien seriosos problemes i necessitaven ajuda externa. Suposem que a aquests últims els esperava una vida més aviat normaleta.

Vam deixar enrere el Todai Ji i, després d’admirar les vistes des del santuari Nigatsu Do, envoltats de cérvols i d’una munió de petits escolars (curiositat: com que tots els grups porten uniformes semblants, els posen gorres de diferents colors per a cada escola. Enginyós), vam travessar un bosc per anar fins a l’altre gran punt d’interès de Nara: el santuari Kasuga Taisha.

Quan vam arribar ens vam trobar amb una munió a la porta, però per sort la gran majoria de la gent es va conformar amb visitar el recinte central i va renunciar a la part de pagament (500 iens = 3 euros, que van valer molt la pena, ja que el vam recórrer gairebé sols). Els pavellons estan decorats amb milers de làmpades de bronze que els devots encarreguen i hi pengen. Però el més espectacular va resultar ser el camí entre la porta d’entrada i el primer torii: una ampla avinguda d’un quilòmetre de longitud flanquejada per centenars de làmpades de pedra de totes les mides i formes que, amb el fons dels frondosos arbres i els cérvols corrent amunt i avall, creaven un escenari fascinant.

Quan vam tornar a Kyoto ja s’estava fent fosc i tots els llocs per visitar o ja havien tancat o estaven a punt de fer-ho. Així que vam pujar a la Torre de Kyoto, un mirador en altura amb una forma semblant a un plat volador, molt a prop de l’estació, des d’on, per pocs iens, vam poder contemplar unes magnífiques vistes de la ciutat al capvespre. I al food court de la planta baixa ens vam «delectar» amb una cervesa de mochi d’un sospitós color verd intens. I ens va semblar molt curiós el funcionament del lloc: deixaves les teves coses a la taula del pati central (motxilla, càmera, jaqueta…) i te n’anaves a demanar la comanda a la parada que escollissis. Com per implantar-ho a Barcelona

DIA 10 HIMEJI

Nova jornada, nou tren bala i nova excursió d’un dia. En aquesta ocasió ens vam dirigir cap al sud per arribar, en poc més d’una hora, a la ciutat de Himeji, on hi havia un monumnt que teníem moltes ganes de visitar: el castell de Himeji o Himeji-Jo.Es tracta del castell més emblemàtic i millor conservat de tot el país. Construït al segle XIV gairebé íntegrament de fusta, els seus cinc nivells de murs blancs i teulades ondulades s’eleven sobre un talús de pedra fins als 50 metres i sembla literalment que estigui flotant sobre els jardins del seu immens recinte. Una meravella.

De fet, aquesta imatge ha donat lloc al nom popular del castell: Shirasagi Jo, el Castell de la Garsa Blanca.

Durant un parell d’hores vam passejar per les seves muralles, vam visitar els seus pavellons i jardins i vam travessar els fossats concèntrics (els maru) i, ja al recinte principal, vam escalar, més que pujar, fins al pis més alt del castell per una empinadíssima escala de fusta. Des de les seves espitlleres i entre les figures dels shachihoko (els remats de les teulades, unes curioses criatures mig peix mig tigre que protegeixen dels incendis) es dominava pràcticament tota la prefectura.

Després de la intensa visita ens venia de gust una mica de relax, així que ens vam dirigir als Jardins Kokoen, que estan enganxats a la muralla del castell però extramurs. Es tracta d’un curiós projecte: han reconstruït una casa i els seus jardins a partir de les troballes arqueològiques de la finca d’un shogun. I el cert és que el resultat és una meravella. Bé, encara hi estan treballant, ja que vam poder veure una brigada de jardiners en acció, cuidant els parterres amb el màxim esmero i la delicadesa japonesa..

Ens quedava poc temps de claror, així que de tornada a Kyoto, vam aprofitar per visitar els temples de To-Ji, que són a quinze minuts a peu de l’estació central. Aquest recinte, del segle VIII, és actualment el principal centre de culte budista de la ciutat, i visitar els seus grans pavellons de fusta, on només hi havia meditants i orants, i contemplar la seva imponent pagoda de fusta de cinc pisos, un dels símbols de la ciutat, sota la llum resultona de la Golden Hour, va ser un moment gairebé màgic.

DIA 11: KYOTO (4)

La resta d’hores que quedaven de llum solar les vam dedicar a l’experiència aclaparadora que resulta visitar el complex de santuaris i temples de Kyomizu Dera, el que, segons havíem llegit, és el temple més venerat i visitat del Japó. I alguna cosa vam intuir al respecte quan, en baixar de l’autobús i enfilar el carrer que puja fins al complex, ens va envoltar una gentada tal que vam haver d’avançar a pas de processó. Però en arribar a la porta, la sensació d’aclaparament es va esvair: al final d’una escalinata s’alçaven uns temples i pagodes impressionants, pintats amb una increïble profusió de colors, amb el vermelló com a dominant. També era impressionant la quantitat de gent, molts d’ells vestits amb el festiu quimono. Però, afortunadament, el nombre de persones va disminuir dràsticament a partir de la zona de pagament.

Kyomizu Dera és un temple sincrètic i, com a tal, hi ha sales de culte budista, xintoista i espais per a tradicions i supersticions, com les populars pedres de la fortuna en l’amor o la font de la llarga vida. I el regal final va ser un passeig pel vessant de la muntanya fins a la preciosa i fotogènica pagoda Koyasuto de tres pisos, on, ho hem de confessar, van caure uns quants selfies. I un altre bon grapat de fotos les vam dedicar al capvespre sobre la ciutat des de les espectaculars terrasses d’observació.

Vam baixar del turó de Kyomizu travessant el barri de Gion, el barri de les geishes, tot i que ja estaven tancant i no vam arribar a entrar en cap de les botiguetes que proliferen per la zona. I, tal com ja havíem planejat, ens vam donar un homenatge de sushi i tempura en un restaurant tradicional que ens va encantar, situat al pintoresc i animadíssim carreró Ponto Cho. Oishi!

DÍA 12 HIROSHIMA

Com que la nostra següent etapa era cap al sud, vam posar un parell de coses en una motxilleta i vam enviar les maletes cap al següent hotel, a Tokyo, cap al nord. Aquesta vegada no vam haver d’anar a un Kombini ja que, per sort, a l’hotel ens ho van gestionar, així que en pocs minuts ja estàvem còmodament asseguts al JR en direcció a Hiroshima. Un tren temàtic, per cert, dels que n’hi ha uns quants a totes les línies. El nostre, de la línia d’Okayama, era… ¡de Hello Kitty!

Hiroshima és una ciutat dinàmica i moderna, tot i que pràcticament tothom que la visita ho fa pel mateix motiu: contemplar els vestigis de l’explosió de la bomba atòmica llançada pels EUA el 1945. El tren va arribar en un parell d’hores i un curt trajecte amb tramvia ens va deixar al Parc de la Pau. El primer que vam veure va ser la que potser és la imatge més icònica d’Hiroshima: el colpidor edifici en ruïnes amb l’estructura metàl·lica d’una gran cúpula. Es tractava de l’anomenada Cúpula de la Bomba, un gran edifici construït per a l’Exposició Universal de 1911 les ruïnes del qual van quedar dempeus malgrat que la bomba atòmica va explotar a pocs metres d’aquí. Es va decidir mantenir-lo intacte com a símbol del que va succeir, i vam poder veure al seu voltant els cartells que mostraven l’abans i el després de l’explosió. Terrible.

Una mica més enllà s’estenia la resta del parc. Es notava que l’ambient pesava, perquè la gent caminava en silenci pels memorials que se succeeixen pel parc, com el cenotafi amb els noms dels ciutadans morts o el monument de Sadako, la nena que, malalta de leucèmia, es va proposar confeccionar mil grues d’origami. La pobrissona no va arribar a completar-les. També vam veure la flama que es manté encesa mentre hi hagi armes nuclears al món. Fa pinta que no s’apagarà en un temps.

Ens va semblar curiós veure nombrosos grups d’estatunidencs d’edat avançada escoltant les explicacions dels guies amb total recolliment. Semblava que volguessin expiar els seus sentiments de culpa. Tot i que després no es resistien als selfies o a les fotos de grup amb el monument al darrere. El parc el tancava el Museu de la Bomba, que no vam poder visitar per falta de temps. Tot i que crec que, encara que haguéssim disposat de més hores, tampoc hi hauríem entrat.

DIA 12: MIYAJIMA

Un autobús, un metro obert i un tren ens van deixar al moll dels ferris que porten a l’illa de Miyajima, la nostra última etapa del viatge pel Japó. Una curta travessia per un mar en calma ens va portar fins al moll de l’illa. Ja era tard, de manera que gairebé tothom feia el trajecte invers i tornava cap a Hiroshima després de la seva excursió d’un dia (hi ha pocs allotjaments a l’illa). La principal atracció de Miyajima és el temple d’Itsukushima, una meravella de complex sagrat del segle XII format per pavellons i passarel·les de fusta, construït a la platja i que, amb la marea alta, queda totalment envoltat pel mar. I, per descomptat, el celebèrrim torii flotant, el més bonic i ben conservat del país. El temple ja estava tancat, així que ens vam asseure en un banc del passeig per contemplar llargament el torii, mentre la llum s’anava apagant i la marea anava pujant. Sens dubte, va ser una de les experiències del viatge.

Per aquella nit teníem reservat un ryokan. I és que no podíem marxar del Japó sense allotjar-nos en un d’aquests hotels tradicionals. Es tractava d’un petit edifici encimbellat al vessant del turó, amb unes precioses habitacions de tatami i panells de fusta. En arribar a la nostra habitació ens van fer una minicerimònia del te i ens van convidar a baixar a l’onsen amb els yukata que ens van deixar (una roba per estar per casa ben elegant; una barreja de bata i quimono).

I per sopar ens esperava una sorpresa: un fastuós kaiseki (una successió de platets que et preparen i et serveixen amb tota una cerimònia a taula). Va resultar que desconeixíem què eren molts dels plats que ens van posar, però què més donava, estava tot deliciós. I en tornar a la nostra habitació, havien retirat la taula del te i havien preparat el llit a terra, a sobre d’ un tatami mínim. Molt bonic i tradicional, perfecte per a Instagram, però força incòmode, la veritat.

DIA 13: MIYAJIMA – TOKYO (3)

L’endemà vam deixar aviat el ryokan per poder veure el santuari d’Itsukushima i el torii amb la marea alta (a l’hotel tenien l’horari de les marees) i visitar-lo abans que arribés el primer ferri. I va ser tot un encert, ja que va resultar una meravella passejar sols per les passarel·les gairebé inundades, contemplar els pavellons que es reflectien al mar i quedar embadalits davant del meravellós torii flotant a la badia. I la nostra decisió matinera es va veure reforçada quan, en sortir, vam veure la interminable cua que s’estenia pràcticament fins a la terminal dels ferris.

Va ser una llàstima marxar tan aviat de Miyajima, ja que teníem la sensació que hauria valgut la pena quedar-s’hi dues o tres nits. A banda que l’illa era un remans de tranquil·litat (sobretot quan marxa l’últim ferri), hi havia moltes excursions per fer, santuaris per visitar i telefèrics per pujar. Una altra cosa que quedava per a la pròxima.

La tornada a Tòquio va ser llarga però profitosa, ja que vam tenir la supersort de veure el mont Fuji, la muntanya sagrada dels japonesos, des del tren bala i amb unes condicions de visibilitat força bones. Unes sis hores combinant ferri, trens i Shinkansen ens van fer arribar al nostre hotel al capvespre, on, com era d’esperar, les nostres maletes ens esperaven sanes i estàlvies.

Amb tot tancat i caient ja la nit, vam decidir visitar algun punt d’observació elevat per tal de tnir una panoràmica de la megalòpilis de nit. Descartades la Skytree i el mirador gratuït de l’ajuntament de Shinjuku (no ens venia de gust anar tant lluny), la candidata guanyadora va ser la Tokyo Tower, que, a més, es trobava a la mateixa línia de metro, l’Asakusa, que el nostre hotel. Es tracta d’una antiga torre de comunicacions amb la curiosa forma de la Torre Eiffel parisenca, tot i que pintada de vermell i blanc, i amb un mirador a 250 m d’alçada (n’hi ha un altre força més car a 350 m, però vam decidir que no caldria). Les vistes dels gratacels de nit van ser impressionants; semblava que fóssim dins de la pel·lícula Lost in Translation.

Vam sopar al proper barri de Daimon, que té un munt de petits locals de ramen, d’aquests on tu mateix et muntes el plat a la màquina de comandes (fideus fins o gruixuts, més o menys cuits, salsa més o menys picant, tipus de carn, etc.). Pel que sembla, vam escollir el lloc adequat, ja que els que vam prendre estaven boníssims. O segurament ho estaven tots; vam arribar a la conclusió que els japonesos són incapaços de presentar o servir alguna cosa dolenta.

DIA 14: – MARXEM

Aquell matí ens quedava poc temps abans d’agafar el tren cap a l’aeroport de Narita, així que vam intentar anar als jardins del Palau Imperial, que quedaven a prop de l’estació central, tot i que sense sort: tancats els dilluns (preneu-ne nota per als vostres futurs viatges). Vam fer una volta per fora i vam entrar en uns grans magatzems de l’estació per fer temps. I vam quedar al·lucinats de la quantitat d’articles, gadgets i coses curioses per viatjar que hi tenien. Una planta sencera! El Japó sorprenent fins a l’últim minut.

I ja no ens quedava més que agafar el metro exprés (no gaire exprés, una hora i mitja…) fins a l’aeroport de Narita. Pensant ja, i molt intensament, per on transcorrerà el viatge Japó vol. 2. Perquè, per descomptat, tornarem a aquest fascinant país del qual encara queda tantíssim per veure i visitar.