(Març 2025)
Teníem ganes de fer un viatge per Europa, no gaire car i no gaire lluny de casa, i que poguéssim visitar en cinc dies. I Malta va resultar ser una decisió perfecta. Malta, l’illa de la mel segons la seva etimologia, és un arxipèlag situat estratègicament al centre del Mediterrani. Les seves dues illes principals, Malta i Gozo (amb permís de la diminuta illa de Comino), ens van semblar un lloc ideal per passar aquests cinc dies de vacances, amarar-nos de la seva potent història de setges, cavallers, batalles i diverses dependències, recórrer els seus vestigis històrics i visitar els monuments de totes les cultures que hi han passat, passejar pels seus paisatges agrestos i les seves cales d’un blau intens i, sobretot, enamorar-nos de la potent personalitat que conserva aquest petit país. Malta ens va encantar: no tenim cap dubte que hi tornarem.
DIA 1: SLIEMA
Vam arribar a l’aeroport després d’un còmode vol des de Barcelona de menys de dues hores. L’Aeroport Internacional de Malta és diminut i, després dels tràmits de rigor, vam sortir de l’aparcament amb un Toyota de gamma petita (un gran encert, com vam poder comprovar diverses vegades durant el viatge) i ens vam llançar a les carreteres de l’illa, intentant adaptar-nos tan ràpid com fos possible a això de conduir per l’esquerra. Tot va anar bé fins a arribar als voltants de la capital, on la confusió regna en forma d’autovies, carreteres, carreteretes, rondes, carrers tallats, nous sentits de la marxa i el Google Maps tornant-se boig. Però bé, a tot s’hi acostuma un.
Havíem escollit la ciutat costanera de Sliema com a campament base una mica per descart. No volíem ficar-nos a la zona de festa de Saint Julian i Paceville, ni al centre històric de La Valletta, de vianants, de difícil accés i envaït tot el dia per turistes i creueristes, així que vam optar per Sliema, la ciutat que ocupa una de les penínsules de la costa situada entre les dues zones esmentades. L’elecció va resultar encertada, ja que Sliema, deixant de banda la concorreguda zona del port i l’horrorosa punta Tigné, és una ciutat tranquil·la, bonica, agradable per passejar-hi i on gaudir d’acollidors bars i restaurants. I de la qual ens vam endur una impressió agredolça, que ja us explicarem a manera d’epíleg.
De moment, i com a primera presa de contacte, aquella tarda-vespre vam fer una passejada pel seu llarguíssim front marítim i vam fer unes fotos als anomenats banys romans, que no són ni banys ni romans, sinó unes cavitats a la roca que recullen l’aigua del mar i que es van practicar a finals del segle XIX per poder banyar-se còmodament a les platges rocalloses de Font Ghadir. Però ens van resultar molt pintorescos i va ser divertit recórrer-los saltant per damunt dels bassals i fent les primeres fotos del carret. I ja al vespre vam travessar la ciutat per tenir una primera impressió de La Valletta by night des de l’altra banda de la badia. Allà ens vam adonar que la típica panoràmica de La Valletta que apareix a totes les postals es fa, precisament, des de Sliema.
DIA 2: LA VALLETTA I LES TRES CIUTATS
El segon dia tocava llevar-se ben aviat perquè volíem ser els primers de la cua per a una cosa que ens semblava imprescindible. Fent gala d’imprevisió, quan vam accedir a la web per comprar entrades per a l’Hipogeu de Ħal Saflieni, ens vam endur la bonica sorpresa que no hi havia entrades disponibles… fins d’aquí a tres mesos! Però després dels primers moments de desesperació vam descobrir que no estava tot perdut: vam llegir en un blog que cada dia a les 9 del matí es posen a la venda tan sols 20 entrades per a l’endemà al Fort Saint Elm, a La Valletta (a les mateixes taquilles de l’Hipogeu també, però és a partir de les 10 i sempre s’exhaureixen a les 9 a Saint Elm). Així que a les 8.45 ja érem a la cua, al lloc número tres, amb l’èxit garantit.
Aquell dia el volíem dedicar a visitar la capital, i per això havíem reservat un free tour al matí. Així que, després d’aconseguir el nostre botí i mentre no començava, vam fer una volta pel Fort, que acull un important Museu de la Guerra, i vam baixar fins a la línia de costa, des d’on es divisa l’entrada de l’estratègic Gran Port des de les Casamates de Guerra, i on comences a adonar-te de com de present és encara el setge i l’alliberament de l’illa durant la Segona Guerra Mundial. Vam passejar entre les acolorides casetes, avui barraques de pescadors, ens vam fer fotos al costat del mural dels vaixells que van protagonitzar la famosa Operació Pedestal, el desbloqueig del setge de l’illa per part de l’armada britànica que ha suscitat tanta literatura.
Per arribar al punt de trobada fixat al Parlament, a l’altra punta de la ciutat, l’havíem de travessar de punta a punta, però com que això no porta més de deu o dotze minuts, ens vam passar una bona estona tafanejant pel nucli històric. D’aquesta manera vam poder fer-nos una primera impressió de La Valletta, dels seus costeruts carrerons de vianants que baixen cap al mar i dels seus típics balcons de fusta multicolors, abundants per tota l’illa i que són herència del seu passat àrab.
Entre el free tour i el passeig posterior per la ciutat vam aprendre i veure un munt de coses. La història que té aquell diminut enclavament rocós, de mil metres per sis-cents, és aclaparadora i et sorprèn a cada cantonada. Per començar, el nucli antic és Patrimoni de la UNESCO, de manera que no s’hi pot construir fora de les normes, i les reformes dels edificis han de ser d’acord amb l’estètica històrica, respectant la omnipresent pedra sorrenca groga de l’illa, tan difícil de conservar per la seva fragilitat. Tots els edificis estan construïts amb blocs d’aquesta pedra i reformar-los és una odissea, d’aquí que fins fa uns anys els propietaris preferissin abandonar les cases abans que reformar-les a un cost estratosfèric. Això va canviar a partir del 2018, quan la ciutat va ser nomenada capital europea de la cultura i un bon percentatge de les ajudes van anar a parar a la rehabilitació dels habitatges.
Aquell matí vam poder veure el Parlament, l’únic edifici modern de la ciutat, però que resulta estar perfectament integrat en l’entorn, gens de brutalisme; els albergs de les 8 diferents llengües dels Cavallers de Sant Joan (dada curiosa: les 8 puntes de la Creu de Malta representen aquestes 8 llengües); la Concatedral (de moment, per fora); els parcs de les antigues casernes militars des d’on es defensava el Gran Port i que constitueixen les úniques taques verdes de la ciutat; les ruïnes del Palau de l’Òpera, bombardejat durant la Segona Guerra Mundial i avui habilitades per a concerts a l’aire lliure; i vam recórrer carrerons i places, la més imponent de les quals és la Plaça Saint George, on una placa recorda la doble data de la independència del país: quan els britànics la van concedir, el 1964, i quan van marxar definitivament abandonant el control del port, l’any 1974, que és quan realment ho celebren. Curiós.
A l’hora de dinar, el ferri de línia ens va creuar la badia i ens va deixar al port de les Tres Ciutats. Avui dia estan integrades a l’àrea metropolitana de La Valletta, però abans del setge dels otomans al segle XVI van constituir el primer assentament dels Cavallers de Sant Joan i eren tres ciutats independents: Cospicua, Senglea i Vittoriosa. Seguint la recomanació de la nostra guia del free tour, vam menjar peix fresc en un dels bars del moll de Senglea, afortunadament molt lluny de les hordes de turistes que en aquell moment s’amuntegaven a les terrasses que omplen els carrers centrals de La Valletta, a l’altra banda del Gran Port.
Després de dinar ens vam decidir per visitar la ciutat de Vittoriosa, anomenada Birgu actualment pels seus habitants. Encara conserva intacta la fortificació des de l’època dels setges turcs del segle XVI, i per entrar-hi vam haver de superar les seves tres imponents portes defensives. A dins ens esperava un laberint de carrerons i antics albergs de pedra groga dels Cavallers de Sant Joan, una mica com una versió en miniatura de La Valletta, però molt més tranquil·la i sense tant de turisme. Tot plegat rematat pel Fort de Sant Àngel, que s’assenta a la punta de la península i domina el Gran Port per l’altra banda. De nou, les fortificacions i les muralles ens van donar una idea del mogut passat de l’illa.
De tornada a la capital, vam pujar als bonics i tranquils jardins superiors de Barakka (a peu, exercitant els bessons, res d’agafar el vertiginós ascensor que fan servir els turistes que no volen suar), on es conserva la bateria de canons defensius que guarden el port i on cada dia es disparen dues salves d’avís, a les 12 i a les 4 de la tarda. Es diu que és la tradició de l’època en què aquests canonades marcaven la pausa per dinar i el final de la jornada dels treballadors dels molls del davant.
I per acabar el dia a la ciutat, no podíem obviar una visita clau: vam prendre unes cerveses al diminut The Pub, abans anomenat Ollie’s Last Pub, ja que va ser allà on l’actor Oliver Reed, durant una pausa del rodatge de Gladiator, es va desplomar inconscient i va morir després de guanyar una aposta a uns mariners britànics a base de beure’s 8 pintes de cervesa, 12 roms dobles i 14 xarrups de whisky. El pub està decorat, a més d’amb insígnies i plànols navals, amb fotos i samarretes que commemoren l’actor i la seva «gesta». Ja diuen que les barreges no són bones.
DIA 3: HAL SAFIENI Y SUD DE L’ILLA
Amb les entrades de l’Hipogeu a la mà i més contents que un gínjol, ens vam llançar al caos de carreteres que voregen els nuclis costaners i, després de perdre’ns un parell de vegades (una d’elles acabant a les portes de l’elegant cementiri de La Valletta), vam arribar a la població de Tarxien, a pocs quilòmetres de La Valletta. Com que arribàvem aviat, ens vam cruspir uns deliciosos pastizzi de l’obrador local. El tema dels boníssims pastizzi i les seves variants, l’entrepà nacional de Malta, mereixeria un post a part. Aquestes pastes de pasta de full farcides de ricotta o de puré de pèsols són tremendes, les trobes per tots els racons, són baratíssimes i et salven un àpat tranquil·lament.
Ja amb l’estómac content, ens vam dirigir a l’Hipogeu de Ħal Saflieni amb poques expectatives sobre el que hi trobaríem. Ens va sorprendre el fet que estigués en plena ciutat, quan un s’imagina un temple hipogeu excavat en una muntanya o en una cova natural. Així que, després d’ajustar-nos les sabatilles de plàstic per no malmetre les instal·lacions mil·lenàries, vam passar a l’audiovisual que ens va explicar que el complex es va descobrir cap al 1900, quan un veí estava foradant el seu soterrani per instal·lar-hi una cisterna d’aigua. I pel forat va accedir inesperadament a una immensa sala excavada a la roca.
L’Hipogeu ens va semblar un lloc impressionant. Un sistema d’estrets passadissos desemboca en grans sales excavades a la roca a diversos nivells, algunes amb pintures que encara es conserven, i d’altres que reprodueixen els temples megalítics de l’illa esculpits a les parets. És una visita que et deixa sense alè, i més quan penses que el van excavar els habitants de l’illa del segle IV aC sense cap altra ajuda que unes rudimentàries eines de pedra, i que aquella civilització va desaparèixer de l’illa pocs segles després sense deixar més rastre que aquest hipogeu i els temples megalítics que encara es conserven en diversos punts del país. Quina emoció aturar-se uns minuts sota la volta, a diversos metres sota terra, i contemplar aquells traços geomètrics de tons ocres que algú va pintar fa 4.500 anys! (NOTA: la imatge està extreta de la seva web. Amb molt bon criteri, no permeten fer fotos.)
Corpresos encara, ens vam dirigir cap al proper poble costaner de Marsaxlokk, a uns sis quilòmetres al sud. Es tracta d’una població que encara conserva la tradició pesquera de l’illa i que els diumenges celebra un popular mercat de peix fresc (que, segons ens van explicar, està ple de gom a gom de turistes). Vam passejar pel moll, on els luzzu, les acolorides barquetes de pesca que encara s’utilitzen per sortir a feinejar, donaven un toc molt fotogènic al port. Tot el passeig és ple de petites terrasses que ofereixen peix del dia, i en una d’elles vam parar a menjar uns musclos que eren realment bons. Algunes paradetes oferien excursions en luzzu fins a les cales i coves properes, com la cristal·lina St Peter’s Pool, però ho vam deixar per a una altra ocasió.
La visita que teníem pensat fer aquella tarda era la dels temples megalítics de Hagar Qim i Mnajdra, també patrimoni de la UNESCO, però vam decidir fer una petita desviació per la costa per arribar-hi vorejant les grutes, una sèrie de petites badies d’aigües turqueses i de gegantins penya-segats que culminen en l’anomenada Gruta Blava, una capriciosa formació rocosa on un arc gegantí, erosionat pel vent i el mar, conforma una curiosa arquitectura natural. També hi ha aquí barquetes que et porten a recórrer les grutes, però nosaltres vam preferir contemplar-ho des del mirador al costat de la carretera, on un munt de gent afinava els seus selfies. I nosaltres entre ells, és clar.
Uns pocs quilòmetres per la costa ens van portar fins al destí final del dia, els Temples megalítics de Hagar Qim i Mnajdra. Separats uns mil metres, es tracta d’unes agrupacions neolítiques de grans monòlits seguint unes plantes circulars i que es calcula que es van construir cap al 3000 aC. El centre d’interpretació del complex, que ens va semblar molt il·lustratiu, ens va donar una idea força bona de la història i les característiques del que anàvem a veure, a banda de poder intentar construir un temple amb blocs de poliestirè, amb uns resultats discrets.
Passejar entre els gegantins blocs de pedra calcària a la caiguda del sol pràcticament sols (no és una visita gaire popular, ells s’ho perden) ens va encantar. Es creu que els temples, sobretot l’inferior i més gran, el de Mnajdra, eren, a banda d’un lloc de culte, una mena de calendaris solars. De fet, estan perfectament alineats amb el primer raig de sol del solstici d’estiu i amb l’illa de Filfla, a pocs metres de la costa i que es creu que era sagrada per als habitants del segle IV aC.
Ens vam quedar admirats amb el trilit de la porta restaurada, que ens va donar una idea de la magnitud original del complex i que avui en dia és la imatge de les monedes de cèntims d’euro malteses. I vam intentar entendre com funcionava el calendari que, a base de puntets, està gravat en algunes roques de l’atri interior.
DIA 4: CONCATEDRAL DE SANT JOAN, MDINA I RABAT
El segon dia ens havia quedat pendent una visita durant el nostre passeig per La Valletta: entrar a la Concatedral de Sant Joan. Així que la nit anterior vam comprar les entrades per internet (recomanable: t’estalvies unes cues que poden arribar a ser d’una hora, segons ens van explicar) i, abans de dirigir-nos cap a l’interior de l’illa, que era el que teníem pensat fer aquell dia, vam entrar a la Concatedral.
Ens havien advertit de la fastuositat del seu interior, que contrasta amb la sobrietat de la façana, però poc ens imaginàvem el que anàvem a presenciar. El terra de la nau està cobert en la seva totalitat per tombes de marbre que semblen competir per veure quina té el disseny més fantasiós. Tots els prohoms de l’orde de Sant Joan estan enterrats (enrajolats, més aviat) aquí, sense deixar ni un centímetre de terra lliure. I als costats de la nau principal s’obren vuit capelles corresponents a les vuit llengües dels cavallers, a quina més fastuosa, amb intricades estàtues i al·legories fetes de marbre i metalls brunyits. Se’ns va fer evident que en aquells anys els cavallers atresoraven grans riqueses, ja que les monarquies europees els pagaven molts diners per controlar aquesta illa estratègica. Aquest increïble interior el remata un altar que recorda un horror vacui, de tan ornamentat i decorat que està. Una brutalitat d’espai.
Però per a nosaltres, el millor ens esperava a la sagristia. Allà, un gran quadre de Caravaggio, la meravellosa Decapitació de Sant Joan Baptista, presideix un petit museu amb obres dels millors artistes del moment. I és que el bo del pintor, busca-raons com ell sol, va ser acollit a Malta pels Cavallers després d’una de les seves fugides de Roma, amb la condició que hi pintés per a ells. D’aquí que la catedral posseeixi el quadre més gran que va pintar Caravaggio i un segon, més petit, que representa Sant Jeroni en una altra de les dependències. El pintor, com no podia ser d’una altra manera, va acabar enfadat amb els Cavallers i va marxar de Malta poc després, però això ja és una altra història.
Després dels despistes i desviaments de rigor als afores de La Valletta, un curt trajecte amb cotxe ens va portar al nostre següent destí, les ciutats de Mdina i Rabat, al centre geogràfic de l’illa. Mdina va ser la ciutat més important de l’illa fins a l’arribada dels cavallers, i la capital durant l’època de domini àrab. I un diria que es manté gairebé intacta des d’aquella època, anterior al segle XVI. L’entrada a la ciutat és imponent. Un pont de pedra salva el fossat i travessa les gruixudes muralles, que, juntament amb els seus bastions, encara es conserven en perfecte estat. El pont ens va portar fins a la plaça d’accés a la població. A partir d’aquí, vam voltar pels petits carrers del nucli històric, construït amb l’eterna pedra sorrenca groga, aturant-nos per admirar les portes decorades, els palaus senyorials, els carrerons tortuosos o les petites places, que s’obren a imponents esglésies com la barroca Catedral de Sant Pau (que no vam visitar perquè no ens venia de gust pagar l’entrada). Ens va encantar passejar per Mdina, una ciutat que miraculosament conserva intacte el seu passat barroc i medieval.
Vam sortir de Mdina per una porta lateral que travessa la muralla per arribar a la nostra següent visita: Rabat. Enganxada a ella, Rabat és una ciutat que ha crescut a partir dels murs de Mdina i que, en un primer cop d’ull, ens va semblar que tenia un aire de ciutat del nord d’Àfrica. I el primer que vam fer a Rabat va ser el que tocava: visitar el que la Lonely Planet diu que és el millor local de pastizzi de l’illa, l’obrador Is-Serkin. Ens va reconfortar veure que el local estava ple de clients locals, que sempre és un bon senyal. No sabem si són els millors o no (no els vam tastar tots), però el cert és que estaven deliciosos. La ciutat es preparava per a la festa de Sant Josep, el patró d’aquesta part de l’illa, que se celebraria l’endemà. I els carrers ens van rebre engalanats per a l’ocasió, amb banderes i estendards i decoracions multicolors a les façanes. Vam deixar enrere la plaça principal de la ciutat, presidida per la barroca església de Sant Pau, on alguns vilatans passaven la tarda plàcidament, i ens vam dirigir cap a la nostra següent visita, que no era gaire lluny d’allà.
Es tractava de les Catacumbes de Sant Pau (es complementen amb les de Santa Àgata, que estaven tancades aquell dia, tot i que no ens va importar; només visitar les de Sant Pau ens va portar tota la tarda). Poc ens imaginàvem el que anàvem a veure, ja que a simple vista ens van semblar una sèrie de casetes en un gran jardí amb unes escales que baixaven sota terra. Però tan bon punt en vam baixar un parell, ens vam adonar de la magnitud del lloc. En efecte, són desenes d’estretes catacumbes excavades durant el primer mil·lenni que apleguen tombes cristianes, jueves i paganes i que formen un laberint de passadissos, sales, galeries i pous, alguns d’ells no aptes per a claustrofòbics. Vam aprendre ràpidament que les que valen més la pena, ja sigui pel seu valor històric o per la seva espectacularitat estètica, estan degudament senyalitzades.
No vam deixar Rabat sense visitar abans una de les pastisseries més antigues i tradicionals de l’illa, la pastisseria Parruççan, per berenar uns dolços especialitat de la casa..
DÍA 5: GOZO Y NORD DE L’ILLA
Per a l’últim dia ens vam reservar una excursió a l’illa de Gozo, la germana petita de Malta, així que ens vam dirigir cap al nord i en molt poca estona vam arribar al ferri que surt regularment del port de la població de Marfa. L’accés al ferri amb el cotxe va ser ràpid i senzill, així que ens vam disposar a gaudir de la travessia, que passava molt a prop de la diminuta illa de Comino, a la qual es pot arribar amb un altre ferri, però que vam deixar per a una altra ocasió. Això sí, vam poder veure els seus impressionants penya-segats i les seves curioses formes erosionades pel mar i el vent.
Un cop vam desembarcar el cotxe, ens vam dirigir cap a la «capital» de Gozo, la ciutat de Victoria. Aquest és el seu nom oficial, atorgat graciosament per la reina Victòria amb motiu d’un jubileu, però tots els locals la coneixen com Rabat. Fins a arribar-hi vam travessar un parell de poblacions diminutes amb unes catedrals gegantines, sorprenents en pobles tan petits.
Victoria/Rabat és una ciutat animada, viva, amb un laberint de carrerons que desemboquen a la plaça principal, on la seva catedral, dedicada a Saint George, ens va rebre amb un escàndol de campanes, curiosament accionades manualment (es podien veure els campaners als campanars). Després de l’improvisat concert, vam pujar fins a la Ciutadella, una petita ciutat emmurallada amb una preciosa plaça d’entrada i des d’on vam poder atalaiar tota l’illa (sense exagerar) des de les seves muralles.
Després d’abandonar Victoria ens vam plantejar anar cap a la costa oest de Gozo, la més salvatge de tot Malta i que en temps passats va ser un punt turístic important, ja que la gent hi acudía en massa per fer-se fotos a l’Azure Window, un estret arc de roca erosionat pel mar. Però, ai làs! El 2017 una forta tempesta se’l va endur i avui només en queden les restes del pilar i les grans pedres sota l’aigua. Així que ens vam decantar per una meravella natural, el canyó de Wied Il Ghasri. Es tracta d’una sinuosa entrada d’aigua del mar molt freqüentada per submarinistes i practicants de snorkel, a la qual vam arribar després d’un breu passeig un cop vam deixar el cotxe a l’aparcament. Llàstima que acabés d’arribar una excursió de xinesos que es van dedicar a tirar pedres a l’aigua. Però van marxar després de fer les fotos corresponents i vam poder gaudir de l’espectacle natural amb tranquil·litat.
Seguint la costa cap a l’est ens esperava la nostra següent visita, les Salines de Zeebug. Hi hauríem pogut anar a peu perquè són molt a prop del canyó, però el cotxe ens donava més agilitat de moviments. Es tracta de més d’un quilòmetre d’excavacions a la roca de la platja que serveixen per recollir la sal del mar després de l’evaporació de l’aigua per l’acció del sol i que encara avui dia estan en perfecte funcionament. I que, amb les bateries defensives britàniques que encara es conserven, conformen un lloc molt fotogènic. I molt poc visitat, per cert.
Ja tocava tornar a Malta (és el nom del país, però també de l’illa principal). Així que vam embarcar el cotxe al ferri —curiós, es paga tant sols a la tornada, així que si et quedes a viure a Gozo tens el trajecte de franc— i vam fer un parell de visites. La primera, a la Fortalesa Roja, una construcció defensiva dalt d’un turó que sembla un castell de sorra dels que construeixen els nens (no la vam visitar per dins perquè estava tancada). I la segona, i des de fora, la Vila de Popeye, uns decorats que es van conservar després del rodatge de la pel·lícula homònima i que ara són una mena de parc temàtic força divertit. Tot això mentre ens creuàvem amb una bona quantitat de gent que es preparava per a la posta de sol, una activitat molt popular per aquests indrets de l’illa.
EPÍLOGO: SLIEMA
Com explicàvem al principi, vam escollir Sliema com a campament base per evitar La Valletta pel difícil accés amb cotxe, i la zona de Saint Julian perquè no ens venia de gust anar a parar a una àrea de gresca juvenil. Així que, descartades també les Tres Ciutats, l’elecció lògica va ser Sliema. I Sliema va resultar ser una població molt interessant de contrastos, on pots percebre una ciutat de la Malta tradicional, passejar per tranquils barris senyorials, gaudir de petits bars de parroquians o de restaurants tradicionals, o pots passejar pel seu preciós front marítim, esquitxat de bateries defensives i banys públics. Però alhora pots horroritzar-te amb zones terribles com Punta Tigne, dedicada al consum de masses, entristir-te davant l’auge de les grans construccions d’hotels i «condos» que estan substituint els antics palaus maltesos, o pots percebre el malestar dels habitants locals davant del turisme descontrolat. I a mig camí dels dos aspectes, es pot creuar a la badia de l’est i gaudir dels pubs i els restaurants internacionals, si et ve de gust una mica de cosmopolitisme.
Ho tenim molt clar: tornarem a visitar Malta i tornarem a allotjar-nos a la bonica Sliema. Més aviat que tard.
Isa i Fe de viatge 