(Abril 2023)
Quan ens vam plantejar quin viatge faríem per l’Argentina com a colofó als dos mesos que l’Isa havia passat al país per qüestions de feina, ens vam decidir pel nord-oest argentí, o el que és el mateix, les regions de Salta i Jujuy, les més septentrionals del país i frontereres amb Bolívia. Quines raons ens van impulsar a recórrer aquesta zona? És (relativament) poc turística, desconeguda per a nosaltres i combinava natura, ciutats i pobles, i un cert interès etnogràfic. Així que vam deixar que l’Isa viatgés pel sud els mesos previs i ens vam embarcar en un recorregut pel fantàstic NOA. I ens alegrem d’haver pres aquesta decisió, ja que ens ho hem passat molt bé!
En aquest recorregut hem visitat (a tall d’índex):
PRÒLEG: CATARACTES D’IGUAÇÚ
La prèvia del recorregut pel NOA van ser tres dies a les Cataractes, ja que la meitat d’Isa i Fe de Viatge no hi havia estat mai. Amb prou feines ens aturarem a explicar res sobre la meravella, amb majúscules, que són les Cataractes d’Iguaçú, sobradament glossades en centenars de milers de blogs com aquest.
Simplement us explicarem que vam decidir quedar-nos en un hotelet de la part argentina, a Puerto Iguazú, i que aquesta decisió va ser tot un encert. En contrast amb Foz do Iguaçu, a la part brasilera, que segons ens van explicar és un horror de gigantisme i sobreexplotació turística, Puerto Iguazú és una petita població molt agradable i tranquil·la per passejar, amb llocs curiosos per veure (ens va fer gràcia el Monolito de las Tres Fronteras i contemplar des d’allà les barquetes que porten els turistes fins al punt de la triple frontera), amb una bona oferta gastronòmica (el restaurant La Rueda és força imprescindible) i agradables terrassetes on prendre una cervesa després de la dura jornada a les Cataractes.
DIA 1: SALTA
Després de tres nits a les Cataractes, un avió directe ens va deixar a Salta, capital de la província homònima i ciutat més important de la regió. Salta, batejada com La Linda, és una població interessant que és la porta d’entrada als Andes i a la regió de la Puna, un altiplà que s’estén fins a Bolívia i Xile. A l’oficina de turisme, un esforçat becari ens va gargotejar al plànol els llocs imprescindibles que calia veure a Salta. El noi s’ho va prendre seriosament i ens va confeccionar una extensa llista, i com que només ens hi quedaríem dos dies, ens vam posar mans a l’obra començant pel principi: la Plaza de Armas. Semblant a moltes altres places principals de Llatinoamèrica, és un vestigi de l’ordenació urbanística colonial espanyola i ocupa quatre cuadras. És el centre neuràlgic de la ciutat i, com en gairebé totes, en un dels costats s’alça la Catedral Basílica, d’un curiós color rosa pastel i la visita de la qual vam deixar per més tard, i davant seu, el Cabildo, que també. En canvi, vam visitar un lloc que ens va corprendre.
Es tractava del Museo de Arqueología de Alta Montaña, situat en un altre costat de la plaça. A banda d’exhibir curiosos objectes arqueològics de la zona i explicar com s’ho feien els pioners de l’arqueologia d’alta muntanya, el lloc resulta singular pels anomenats Niños del Llullaillaco, les restes d’uns infants trobats a més de 6.000 metres d’altitud i perfectament conservats, tant ells com la seva roba, gràcies a un procés de liofilització (no momificació, com es diu incorrectament). Ens va impactar saber que es tractava de sacrificis als déus inques, drogats i enterrats vius, i vam presentar els nostres respectes a un dels tres infants que s’exhibia en aquell moment, la Niña del Rayo (els van alternant per a la seva exhibició). Va ser molt interessant constatar la cura amb què es mostren, avisant el públic mitjançant plafons del que veurà, ja que el fet de conservar restes humanes en un museu genera molta controvèrsia.
A la tarda vam recórrer el centre de la ciutat i vam admirar la bonica Basílica y convento de San Francisco, amb la seva aclaparadora influència arquitectònica italiana i el campanar aïllat més alt de Llatinoamèrica, i ens vam recollir en la quietud del convent de San Bernardo, encara que des de fora i prenent una cervesa Salta (aprovada amb nota) i unes espectaculars empanades salteñas. Aquella tarda ens la vam prendre amb calma perquè ens reservàvem per a la nit. Havíem sentit parlar molt de les peñas de Salta i de tota la regió i volíem viure aquesta experiència, així que vam reservar sopar en una d’elles, La Vieja Estación. És, potser, la més turística de la ciutat, però l’espectacle va ser divertit i el menjar, excel·lent.
Originàriament, les peñas eren espais on la gent anava a prendre alguna cosa i a escoltar cantar i veure ballar cançons populars de la zona, i on, si tens alguna habilitat musical, et pots unir a la gresca. Encara n’hi ha moltes a Salta que mantenen l’esperit tradicional, però a les quals és difícil entrar si no ets parroquià. La Vieja Estación és un híbrid entre tradició i «turistada» que ens va anar molt bé com a presa de contacte, amb un grup de ball i un trio interpretant carnavalitos, zambas i chacareras, els ritmes autòctons, vaja. Ja hi hauria temps d’experimentar llocs més autèntics més endavant.
DIA 2: QUEBRADA DE LAS CONCHAS Y CAFAYATE
Per al dia 2 al NOA havíem contractat una excursió, així que ens vam despertar ben aviat i vam pujar a una combi que ens va portar cap a la increïble Quebrada de las Conchas. El que ens van explicar mentre ens dirigíem cap a l’entrada de la Quebrada és que es tracta d’un descomunal i espectacular congost natural que el riu Conchas ha anat esculpint al llarg de mil·lennis i que té una longitud aproximada de 50 km. Però el que ens vam trobar va superar qualsevol explicació que la nostra guia ens pogués oferir. Ens vam submergir en un espectacle geològic que deixava petit qualsevol escenari de pel·lícula de western nord-americà, amb altes parets de formes capricioses i mil matisos de vermells, ocres, sienes, marrons, grocs…
El nom fa referència a la quantitat de fòssils que s’hi poden trobar, ja que aquesta àrea era coberta per l’oceà fa eons (la nostra guia ens en va ensenyar alguns). La nostra travessia per la Quebrada ens va permetre admirar impressionants escenaris com la Garganta del Diablo, El Anfiteatro o Las Tres Cruces, que ens van deixar extasiats, i vam poder anar veient al llarg de la ruta moltes altres formacions capritxoses, cadascuna amb un nom imaginatiu (els gratacels, el Titanic, el gripau…). Ah, i si heu vist la pel·lícula Relatos Salvajes, la Quebrada és l’escenari d’una de les històries, la que protagonitza Leonardo Sbaraglia. Ens va semblar curiós que encara s’hi puguin veure el cotxe calcinat i el pont que es van utilitzar per a la pel·lícula.
La Quebrada desemboca a la vall de Cafayate, una reconeguda zona vitivinícola argentina, així que ens vam encaminar cap al Bodega Nanni, un celler de la zona que encara elabora els seus vins de manera artesanal. L’hereu de la família, un noi animós de nom Gastón, ens va oferir un interessant tast on vam conèixer i gaudir de l’excel·lent vi blanc de la regió, el Torrontés. I, cosa curiosa, a la bonica Plaza de Armas de la ciutat de Cafayate vam poder tastar el gelat de torrontés, una delícia.
DIA 3. SALTA.
El tercer dia al NOA el vam dedicar a visitar tranquil·lament la ciutat de Salta. Al matí, un tour guiat ens va explicar les curiositats del centre de la ciutat, més a fons i amb nombroses anècdotes que se’ns havien escapat el primer dia (per exemple, com venen els seus productes les monges de clausura del Convento de San Bernardo: a través d’un torn que els permet fer les transaccions sense haver de veure ningú). I l’intrèpid guia ens va revelar un gran secret: els millors llocs per tastar la deliciosa empanada salteña. Li vam fer cas i ens vam regalar un esplèndid dinar d’empanades, humitas i tamales a La Tacita Café, un minúscul local de tot just tres tauletes davant de l’església de San Francisco, que ens hauria passat desapercebut si no ens l’haguessin recomanat.
Després de visitar el petit Museo de la Ciudad, al Cabildo (gairebé tot dedicat a l’època de la Independència i a l’heroi local, Miguel de Güemes, i els seus gauchos), a la tarda ens vam decidir per una de les activitats singulars de Salta: pujar al Cerrito de San Bernardo. Són uns miradors al cim d’un turó que voreja la ciutat, on es pot pujar en telefèric o per un caminet que serpenteja per la muntanya. La nostra idea era la segona, així que vam enfilar l’Avenida Güemes, on s’acumulen bars i cerveseries nocturnes, per pujar-hi a peu. Però vam canviar d’opinió en comprovar que se’ns tiraven a sobre la nit i la boira i vam optar pel telefèric. El trajecte va ser pintoresc: les petites cabines multicolors s’endinsaven en la boira en una ascensió que salvava el camí mal il·luminat que preteníem agafar en un principi. Ens vam felicitar per la nostra bona decisió.
Al cim, poca cosa per veure, ja que la boira s’anava posant sobre la vall de Salta, però el lloc ens va agradar (restaurants, miradors, jardinet amb fonts, parades d’artesania…), i la imatge del capvespre a la ciutat entre núvols va resultar força singular i diferent de la postal oficial.
A la nit ens vam decidir per una altra peña, la d’El Olivo. Molt més petita que la del primer dia, la vam trobar força més autèntica, ja que els músics locals eren molt més propers al públic (vam acabar xerrant amb un d’ells que havia viscut fugaçment a Barcelona) i qualsevol persona amb nocions musicals podia pujar a l’escenari, com va passar en un improvisat i divertit duet de guitarra i violí. I el menjar, oh, sorpresa, va resultar ser excel·lent..
DIA 4: LA QUEBRADA DE HUMAHUACA
El quart dia tocava canviar de campament base, així que ens vam traslladar cap al nord, al pintoresc poble de Purmamarca (del qual us en parlarem més endavant), ja a la província de Jujuy, i que és la porta d’entrada a la impressionant Quebrada de Humahuaca. Discorre de sud a nord i és menys escarpada que la de las Conchas, però, a diferència d’aquesta, combina les meravelles geològiques amb interessants enclavaments culturals.
El camí d’anada va transcórrer sense parades fins a la població homònima. Humahuaca, a 3.000 m s. n. m., és el camp base per fer excursions d’altura en 4×4. Però quin desengany ens vam endur en arribar! Ens vam posar molt tristos en adonar-nos que l’excursió que havíem contractat no incloïa la pujada a l’increïble Serranía del Hornocal, així que ens vam conxorxar per solucionar aquella decepció uns dies més tard. Menjar local, una passejadeta pel pintoresc poble (on ja vam començar a notar seriosament la falta d’oxigen) i tornada a recórrer la Quebrada en sentit invers.
La tornada de l’excursió la vam dedicar a visitar alguns llocs d’interès de la Quebrada. Per començar, el Hito del Trópico de Capricornio, que marca el paral·lel per on l’Argentina s’endinsa en el tròpic (dada curiosa: dels més de 5.100 km de longitud nord-sud de l’Argentina, només 100 són tropicals). I més endavant, al poblet d’Uquía, vam visitar la diminuta iglesia de San Francisco de Paula, que ens va sorprendre amb la col·lecció més gran del món de pintures d’arcàngels arcabussers, unes curioses pintures de l’Escola Cuzquenya de l’època del Virregnat que representen els deu arcàngels vestits de soldats i armats amb enormes arcabussos.
Tot i que el més interessant de la ruta va ser visitar el poble de Tilcara i el seu Pucará, una fortalesa inca situada al capdamunt d’un petit turó. Els pucarás tenien diversos usos en l’època incaica: temple, fortalesa, estació de senyals i parada de postes perquè els missatgers corredors es rellevessin en les seves missions.
Avui en dia resulta evocador passejar entre les ruïnes i les reconstruccions d’algunes edificacions, dutes a terme, però, amb un rigor històric més aviat discret, i adonar-se des de les altures del perquè de l’elecció d’aquests punts com a talaies. Tot plegat envoltat d’un paisatge singular esquitxat per milers de cardones (el típic cactus de braços alçats que, lamentablement, està en recessió, víctima del canvi climàtic) i amb el decorat de la Quebrada i les seves desenes de tonalitats vermelloses al fons.
DÍA 5: PURMAMARCA I LA SALINA GRANDE
Per al matí del cinquè dia havíem contractat una excursió a una destinació increïble: les Salinas Grandes. Així que vam pujar a un microbús que, pocs quilòmetres després de sortir de Purmamarca, ens va endinsar de ple en un escenari per al qual no estàvem preparats: la Carretera de la Ruta 52. I és que aquesta increïble carretera serpenteja per la muntanya traçant uns revolts impressionants que se succeeixen de manera inversemblant per salvar més de 2.000 metres de desnivell. L’anomenada Cuesta de Lipán ja és una atracció en si mateixa, i més quan veus grans camions que utilitzen la ruta per anar cap a Xile i Bolívia negociant els revolts sense aparent dificultat, i fins i tot arribant a avançar-se entre ells. De bojos.
Vam parar un parell de vegades, en un mirador des d’on es veu la Ruta retorçant-se per la muntanya i en una fita que marca l’altitud màxima de la carretera: 4.170 m s. n. m. Ens van advertir que no havíem de fer esforços bruscos perquè la falta d’oxigen és notable a aquesta altura (ja anàvem mastegant fulla de coca, per si de cas). I mentre ho experimentàvem, esgotats, ens preguntàvem com s’ho devien fer les vaques per pasturar tan tranquil·les a aquelles marejadores alçades.
Després d’un trajecte de suau descens, vam entrar a la vall que ens va portar fins a les Salinas Grandes. Una visió espectacular i al·lucinant, incomparable amb res del que havíem vist abans, es va obrir davant nostre: quilòmetres i quilòmetres de desolació blanca, com si haguéssim arribat a un altre planeta. En efecte, les Salinas Grandes són una de les salines més grans de Sud-amèrica, amb més de 12.000 ha d’un blanc enlluernador. Ens vam equipar degudament (les ulleres de sol i una caputxa contra el vent salat són imprescindibles) i durant una hora vam caminar sense rumb, vam saltar les llarguíssimes rases d’aigua que es practiquen per recollir la sal i ens vam apuntar a la «turistada» obligatòria: les fotos sense perspectiva que, per 1.000 pesos, et fan els nadius i en les quals apareixes en il·lusions òptiques més o menys divertides.
En marxar, un cartell que qualificava les Salinas de «meravella del món» advertia dels perills que l’extracció massiva de liti, molt abundant aquí, pot comportar per al paisatge. Ens fa por que les Salinas puguin desaparèixer aviat tal com les hem conegut.
Vam dedicar la tarda a conèixer a fons el poblet de Purmamarca. Tot a fons que vam poder, ja que es tracta d’una petita població de quatre carrers (literalment). Tot i així, el vam recórrer molt a gust, ja que és un poble bonic i alegre, de cases d’una sola planta i de colors, que acull un pintoresc mercat d’artesania al centre, on et venen tota mena de ponxos, gorres i mantes típiques de la regió, de més o menys qualitat depenent de quin animal fos la llana (els de llama eren baratets, mentre que els de vicunya estaven pels núvols).
El principal punt d’interès del poblet és, sens dubte, el majestuós Cerro de Siete Colores que el presideix. Es tracta d’unes formacions geològiques sinclinals que, a causa dels seus talls i falles que deixen a la vista diferents minerals, mostren una varietat de colors sorprenent, del vermell al verd, passant pel gris, l’ocre o el groc. La seva perspectiva al final dels carrerons del poble és una de les postals més conegudes del NOA. I per gaudir-ne millor, vam pujar a l’Observatorio del Porito, als afores del poble, i vam fer una pintoresca ruta gens exigent d’una horeta al voltant del Cerrito Colorado.
Però Purmamarca tenia més coses curioses per oferir-nos, com un senyorial garrofer centenari del qual no es posen d’acord sobre la seva antiguitat (700 anys? 600?), la diminuta Iglesia de Santa Rosa, o l’estàtua del cacic Viltipoco, heroi de la resistència contra la invasió espanyola, que va passar de presidir la plaça principal a ser amagada darrere de l’església després de les revoltes jujeñas per part dels nadius originaris a finals del segle passat. I el que ens va sorprendre gratament va ser la bona oferta gastronòmica que hi ha a Purmamarca per ser un poble tan petit: vam dinar i sopar de meravella, i cal destacar el restaurant Kuntur, on vam tastar l’especialitat local, la cassola de llama. Deliciosa.
DÍA 6: EL HORNOCAL
Després del nostre fracàs per no haver arribat a la Serranía del Hornocal en la nostra excursió a la Quebrada de Humahuaca, vam decidir dedicar l’últim matí que passaríem al NOA a intentar solucionar aquella decepció. D’entrada vam descartar les excursions des de Purmamarca, ja que ens demanaven una barbaritat de dòlars. També vam descartar el taxi (bé, més ben dit, ens van descartar ells, ja que ens van explicar que calia pujar-hi en 4×4). Així que vam optar per l’opció més senzilla: colectivo de línia fins a Humahuaca i, un cop allà, buscar algú que ens pugés fins al Hornocal. Vam fer els càlculs de les hores que hi dedicaríem i, com que ens encaixava, cap allà que vam anar.
En realitat, va ser molt més fàcil del que ens imaginàvem, ja que només baixar del colectivo de línia a l’estació d’autobusos d’Humahuaca, ens van abordar uns quants vilatans preguntant si volíem pujar al Cerro de los 14 Colores (¿seria per la nostra pinta de guiris?). Així que, després de pagar uns 10 € i esperar una estoneta, ens vam acomodar en un 4×4 que de seguida va sortir de la població i va enfilar un camí de grava que es va començar a estrènyer i a pujar. La pujada a la Serranía del Hornocal va resultar una delícia, una mica accidentada, això sí. El camí ascendia entre pastures verdes on saltaven les elegants vicunyes salvatges (vam entendre per què la seva llana és la més cara: a veure qui és l’esforçat que puja fins aquí per intentar xollar-les…) i serpentejava en revolts cada vegada més pronunciats. I després d’una hora de pujada en què vam arribar als 4.350 m s. n. m., per fi hi vam arribar.
Davant nostre s’estenia el meravellós Cerro de los Catorce Colores. Una versió millorada i ampliada del de Purmamarca, ja que cobreix tota la vessant de pedra de la serralada i les seves formes, en gegantines dents de serra, alternen un sens fi de colors. 14? Potser sí, però tant se val, no és un lloc on un vingui per comptar-los. Després d’un moment d’èxtasi en què vam deixar que ens atrapés la corresponent Síndrome de Stendhal, vam fer unes boles de fulles de coca i vam deixar el mirador per baixar fins al final d’un caminet que prometia bones fotos.
I així va ser. El pitjor va ser remuntar aquell mateix caminet després de la sessió de fotos, que va resultar tot un malson. Ens havien advertit de la falta d’oxigen, però pujar aquells 200 metres se’ns va fer etern i esgotador, com si estiguéssim corrent una marató. Una sensació curiosa i esgotadora. Per sort, no ens vam «apunar» i no vam patir el mal d’altura. Seria per no deixar de mastegar coca ni un sol instant?
Després d’una estona més al mirador, sense moure’ns gaire del lloc, vam tornar al cotxe i vam desfer el trajecte fins a Purmamarca, on un transport ens va deixar a les portes del minúscul aeroport de Jujuy. I allà la nostra aventura pel NOA va arribar, tristament, a la seva fi. Un avió ens va portar a nosaltres i a les nostres ampolles de vi de Cafayate (a l’Argentina es pot transportar vi local en els vols interns) fins a l’Aeroparque de Buenos Aires, on encara esgotaríem els nostres últims dies al país.
Isa i Fe de viatge 