Una volta per Bulgària

(Març 2026)

Quan vam escollir Bulgària per fer-hi un roadtrip, poc ens imaginàvem que aquest país ens agradaria tant. I és que desconeixíem que Bulgària tingués una història tan profunda, una cultura tan potent i diversa i una gent ben particular. La nostra ruta amb cotxe, que ens ha donat molt de si i que hem gaudit molt, ens ha portat per:

• Plovdiv
• Kazanlak
• Nessêbar
• Varna
• Madara
• Ruse
• Arbanasi
• Veliko Tarnovo
• Sofia
• Rila

Vam arribar a Sofia ja ben entrada la nit, així que l’únic que vam poder fer va ser un primer tast de la gastronomia local en un petit restaurant de barri (que bo que ens va semblar el kachamak!) i descobrir que a Bulgària es brinda amb la paraula «nasdrava!». L’endemà al matí, ben d’hora, carretera cap a Plovdiv, una ciutat que es troba a poc més d’una hora de Sofia.

Día 1: PLOVDIV

EL CENTRE HISTÒRIC

Vam arribar al centre de Plovdiv i un veí molt servicial ens va aixecar la barrera per poder accedir a la zona històrica, on només es pot entrar si l’hotel o l’allotjament es troba dins d’aquesta àrea. El centre de la ciutat s’estén per un turó, enmig d’una xarxa de carrerons empedrats i amb forts desnivells, i al capdamunt s’hi conserven les interessants ruïnes de Nebet Tepe, els primers vestigis de les quals daten del 4000 aC i on, amb el pas del temps, s’hi van anar afegint construccions tràcies i romanes. Una primera i contundent lliçó d’història búlgara mentre gaudíem d’unes vistes imponents de la ciutat.

CASES RENAIXENTISTES

Però si alguna cosa destaca, sens dubte, al centre de Plovdiv són les cases renaixentistes. Daten de l’època del Renaixement búlgar —que no s’ha de confondre amb el Renaixement italià, cosa que ens va passar a nosaltres i ens va despistar una mica al principi del viatge—, un moviment de reafirmació de la cultura i la identitat búlgares al llarg del segle XIX. Aquestes singulars cases destaquen per l’ús d’elements naturals com la fusta, l’ornamentació a base de motllures i esgrafiats i les sumptuoses decoracions dels interiors, ja que la majoria pertanyien a famílies benestants. En vam visitar tres: la Casa Hindliyan, l’Antiga Farmàcia i la Casa Balabanov, l’interior de la qual ens va fascinar. N’hi ha unes quantes més que es poden visitar comprant un bitllet combinat que costa molt poc, però ens va faltar temps.

LES RUÏNES DE PLOVDIV

Una altra visita obligada al turó és l’Amfiteatre de Philippopolis, l’antic nom romà de la ciutat. Data del segle I i és un dels més ben conservats del món gràcies a la seva curiosa història: la seva ubicació, excavat al vessant de la muntanya, va fer que quedés enterrat durant segles, fins al punt que se’n desconeixia l’existència. No va ser fins al 1970 que una esllavissada va deixar-ne al descobert una part. Des d’aleshores, aquest important conjunt està en procés de restauració. La visita estava inclosa en el bitllet combinat i la vam gaudir pràcticament sols, ja que la majoria de la gent es limita a quedar-se a les terrassetes de l’entrada prenent alguna cosa.

Un dels espais més singulars i que més ens va sorprendre de Plovdiv és el Fòrum de l’antiga ciutat romana. Aquest espai està completament enterrat sota l’avinguda principal de la ciutat, l’Alexander I, i a poc a poc se’n van descobrint vestigis, com el petit i encantador Odeó, envoltat completament d’edificis d’habitatges; el Fòrum, encaixonat sota la contundent mole brutalista de l’edifici soviètic de Correus; o el Circ, del qual s’han excavat les grades de la corba nord, perfectament conservades. Ens va semblar molt curiós i fins i tot una mica inquietant el contrast entre aquestes restes antigues i els moderns edificis de botigues i oficines, els fonaments dels quals comencen just allà on s’acaben les grades. N’excavaran més? Està previst, però costa imaginar-ho.

KAPANA

La decepció ens va arribar al vespre. Ens havien recomanat que, per prendre alguna cosa o per sopar anéssim al barri de Kapana, un antic entramat de carrerons estrets i cases baixes al nord del Fòrum i del barri otomà. Així que cap allà ens vam dirigir, per trobar-nos amb un barri mancat de personalitat, envaït per bars cool de cervesa artesana i restaurants modernets on s’amuntegaven turistes i gent local ad hoc. I ens va molestar sobiranament que en un restaurant que ens havien recomanat ens demanessin una consumició mínima de 30 € (ens veurien cara de babaus?), així que allà els vam deixar amb les seves ximpleries i les seves modes. Una llàstima, perquè la zona era realment bonica. Si no us importa sentir-vos com en qualsevol barri modernet de qualsevol ciutat europea, Kapana us agradarà.

Dia 2: CAP A NESSEBAR

La nostra següent etapa ens portaria cap a l’est, en direcció a la costa del mar Negre, però abans d’arribar-hi ens esperava una interessant immersió en la cultura tràcia. La nostra primera parada seria la petita ciutat de Kazanlak.

KAZANLAK

Kazanlak és el camp base tradicional per explorar les tombes tràcies de la Vall dels Reis i la important tomba de la mateixa ciutat. Però abans d’entrar en matèria vam decidir visitar el petit museu etnogràfic de la ciutat (que van obrir expressament per a nosaltres; això seria una constant durant el viatge) per fer-nos una idea de conjunt de la cultura tràcia, que es va desenvolupar des del segle IX aC fins a la invasió romana, amb una barreja prèvia amb la cultura hel·lenística macedònia. El museu compta amb una espectacular sala dedicada a les restes arqueològiques tràcies que, a més d’altres peces, conserva l’important tresor trobat a la tomba del rei Seuthes III (s. III aC), que ens va ajudar a situar aquesta civilització desconeguda en la història i a entendre molt millor el que veuríem després.

TOMBS TRÀCIES

Després d’aprendre tot el que vam poder sobre els tracis, ja ens sentíem preparats per visitar les seves tombes. Vam escollir la tomba de la ciutat, a poca distància del mateix museu i situada al cim d’un petit turó. Es va descobrir l’any 1944, en excavar una trinxera durant la Segona Guerra Mundial, i es va trobar pràcticament intacta. La seva importància és tal que, per preservar els seus meravellosos frescos (patrimoni de la UNESCO i el primer lloc de Bulgària que va rebre aquesta distinció), se’n va construir una rèplica exacta al costat, que és la que es pot visitar.

No us enganyarem: la sensació ens va resultar estranya. Vam intentar abstraure’ns del fet que érem dins d’una rèplica i admirar els frescos hel·lenístics, que representen escenes quotidianes d’una família noble, però el resultat va ser una mica estrany. Tot i així, vam coincidir que és una visita imprescindible. Ah, la victòria alada sobre el carro que apareix a la foto és el símbol de la ciutat.

NESSEBÂR

Després d’una hora de viatge agradable vam arribar a la costa del mar Negre i vam topar de cop amb la dura realitat del turisme de masses. Nessebâr, la localitat costanera, és una zona tristament envaïda pels hotels resort gegantins, pels horribles parcs aquàtics multicolors (els encanten, n’hi ha un munt) i pels restaurants de qualitat dubtosa, on han abandonat la retolació ciríl·lica autòctona en favor de l’anglès. En l’època en què hi vam anar (març) tot era tancat, però fa por pensar en què es deu convertir això a l’estiu, amb les hordes de turistes britànics, alemanys o russos arrasant-ho tot. Ho vam deixar enrere i ens vam dirigir cap al nostre veritable destí.

El poble antic de Nessebâr està situat en una petita península de poc més d’un quilòmetre de llarg, unida al continent per un pont. Es tracta d’una ciutat emmurallada que conserva una gran quantitat d’esglésies de diferents èpoques, confessions i estats de conservació. N’hi ha tantes que el poble va ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat, i la UNESCO col·labora en la conservació dels temples i de les muralles.

En l’època de l’any en què hi vam viatjar, el nucli antic de Nessebâr era gairebé un poble fantasma; no hi havia pràcticament ningú, talment com en el seu horrible homònim continental, així que al capvespre hi vam passejar gairebé sols, admirant les esglésies i les cases del Renaixement búlgar, no tan esplèndides i ornamentades com les de Plovdiv, però molt boniques i evocadores. I érem tan pocs viatgers al poble que a l’hotel ens van preguntar a quina hora tornaríem per tenir-nos preparat el sopar.

Dia 3: VARNA

La nostra següent etapa ens portaria a la ciutat de Varna, la tercera més gran del país i situada a no més de 90 km de Nessebâr, però per arribar-hi vam haver de recórrer una carretereta que vorejava la costa i que tenia tela: estreta, plena de revolts i que pujava i baixava unes quantes muntanyes, de manera que vam trigar força a completar el trajecte.

Varna és una ciutat moderna i poc visitada, amb diversos atractius que vam recórrer com manen els cànons. El primer va ser la Catedral de la Dormició, una impressionant construcció ortodoxa coronada per cúpules daurades, la segona més gran del país, on vam començar a adonar-nos de la profunda devoció religiosa dels búlgars. També vam passejar pel Parc Primorski, que connecta la ciutat amb el mar i les seves platges, i vam visitar una punt que ens va agradar especialment: les curioses termes romanes, encaixades entre les cases del centre, molt ben conservades i documentades, que vam poder visitar en total solitud.

MUSEU ARQUEOLÒGIC

El dia es va completar amb la visita a l’important Museu Arqueològic de la ciutat. A banda de tenir una extensíssima col·lecció de peces arqueològiques tràcies, gregues i romanes, així com unes sales dedicades a les èpoques bizantina i otomana, el que ens va agradar molt va ser l’exhaustiva col·lecció d’icones búlgares. Vam aprendre que, durant l’època del tercer regnat, després d’expulsar els otomans, Bulgària va experimentar un període de recuperació de la identitat nacional (el Renaixement, del qual ja n’hem parlat anteriorment) que va portar a reinterpretar les icones clàssiques gòtiques. Ho explicarem a «Curiositats», al final de l’article, però ens va semblar una visita molt interessant.

Día 4: EL NORD DE BULGARIA

La quarta etapa del nostre viatge ens va portar fins al nord del país, a la ciutat de Ruse, a tocar de la frontera amb Romania, que marca el riu Danubi. Però abans d’arribar-hi, teníem previstes un parell de parades.

MADARA

En un penya-segat proper al poble de Madara vam poder admirar el que s’ha convertit en el símbol nacional de Bulgària: el Cavaller de Madara. Després de pujar per una vertiginosa escala de pedra de 300 esglaons, vam arribar a l’esplanada i ens vam trobar davant del Cavaller. Es tracta d’un gran baix relleu del segle VIII, esculpit a 20 metres d’altura, que representa un genet clavant la llança a un lleó. La seva importància es deu al fet que, suposadament, representa el kan Tervel, el rei més important del Primer Imperi Búlgar, una etapa clau en la formació de Bulgària després de separar-se de l’Imperi Bizantí. I és tal la seva rellevància que la imatge del Cavaller és la que s’ha escollit per a les noves monedes de cèntim d’euro, posades en circulació el gener de 2026.

El conjunt arqueològic de Madara es completa amb la fortalesa, situada al capdamunt del penya-segat (a la qual no vam pujar, perquè el sender és exigent i no anàvem prou equipats per fer la ruta); les coves on es van refugiar els cristians durant l’Imperi Romà i que encara avui són un lloc de culte popular, plenes d’icones; i l’anomenat altar (shrine als cartells en anglès), que vam entendre que corresponia a l’extens conjunt de fonaments dels edificis que, al llarg del temps, van ser primer un temple pagà, després un monestir i finalment una basílica.

IVÁNOVO

La nostra següent visita va resultar tota una odissea. La intenció era visitar els temples rupestres d’Ivanovo, famosos pels seus frescos cristians primigenis, però el nostre Google es va tornar capritxós i va decidir portar-nos per uns poblets on, a mesura que s’anaven acabant les carreteres i les pistes, només ens quedava l’opció d’anar camp a través. Vam rectificar i li vam dir que, si us plau, ens portés a Ivanovo i no als temples. I així sí. El problema és que, quan vam arribar, no hi vam trobar ningú i vam veure en un cartell solitari que les esglésies obrien a principis d’abril (hi vam anar al març). De tota manera, vam passejar pels vertiginosos penya-segats i vam intentar entreveure alguna cosa des de la reixa d’entrada del temple rupestre. Bé, una altra vegada serà.

RUSE

Ja ens imaginàvem que Ruse, el nostre camp base per passar-hi la nit, no era precisament una ciutat amb gaires atractius per al viatger, però el responsable de l’hotel ens ho va confirmar quan li vam preguntar què hi havia per veure. «El que és bonic de Ruse és fora de Ruse», ens digué. Tot i així, al capvespre vam passejar entre palauets del segle XIX i monuments al·legòrics soviètics, vam recórrer la riba del Danubi mentre el sol es ponia sobre Romania, a l’altra banda del riu, i ens vam donar un bon homenatge amb un magnífic sopar de plats tradicionals de la regió (el peix del Danubi és molt bo) en un petit restaurant freqüentat per gent del poble.

BASARBOVO

Per treure’ns el mal gust de boca d’Ivanovo, l’endemà al matí vam decidir visitar els monestirs troglodites de Basarbovo. Pel que havíem llegit, no són tan impressionants com les esglésies d’Ivanovo, però a nosaltres ens van encantar. Es tracta d’un conjunt de cel·les del segle XV que els monjos ortodoxos van excavar a la roca i que encara avui es fan servir per al culte. Però encara ens va agradar més el rebut que el monjo encarregat de les entrades ens va escriure a mà, amb tota la parsimònia del món, quan li vam comprar un parell d’icones petites i que, per descomptat, encara conservem.

Dia 5:VELIKO TARNOVO

En la següent etapa tocava deixar enrere el nord del país i dirigir-nos cap a Veliko Tarnovo, l’antiga capital del Regne de Bulgària, que va mantenir aquesta condició fins al segle XIX, quan Sofia en va prendre el relleu.

ARBANASI

Una parada prèvia a Veliko Tarnovo: a pocs quilòmetres, al petit poble vacacional d’Arbanasi, volíem visitar l’església de la Nativitat. Ens vam trobar la petita església tancada, però abans que poguéssim començar a lamentar la nostra reiterada mala sort, una veïna va arribar corrents amb una gran clau i ens va donar accés. Després de comprar les entrades, vam entrar en un espai sorprenent: les naus i les estances de l’església estaven completament cobertes de frescos multicolors, sense deixar ni un sol racó lliure. Sostres, parets, voltes i bigues de fusta se succeïen en un continu d’escenes bíbliques que representaven l’Antic Testament i els flos sanctorum. Ens va resultar aclaparador i ens vam quedar una bona estona asseguts als bancs del cor, admirant aquella impressionant i inesperada obra d’art.

VELIKO TARNOVO

Veliko Tarnovo (els accents van a la e i a la a) és coneguda com la ciutat dels tsars, ja que els monarques del Segon Imperi Búlgar van regnar des d’aquí. Ens va encantar passejar per aquesta ciutat i, especialment, pel seu nucli antic, de carrers estrets i tortuosos, empedrats, amb les casetes renaixentistes construïdes les unes sobre les altres als vessants dels tres turons que voregen els meandres del riu Yantra.

Als carrers principals del barri vam poder tafanejar per interessants botigues d’artesania i de records, bonics i de bon gust (quina enveja…) i prendre’ns unes cerveses en un dels seus acollidors bars. I al vespre, sopar en una mehana (taverna tradicional) a la vora del riu.

FORTALESA DE TSAREVETS

Només arribar, vam complir amb la visita obligada: pujar a la gegantina fortalesa de Tsarevets. Es tracta de les restes emmurallades del que va ser l’antiga ciutat dels tsars entre els segles XII i XIV, abans de caure davant l’avenç de l’Imperi Otomà. Ens va agradar caminar entre el que queda de la muralla i les traces dels monestirs o del palau dels tsars, perquè ens va evocar els temps gloriosos del Segon Imperi Búlgar. Però ens en vam endur una sensació agredolça, ja que moltes parts han estat reconstruïdes amb poc rigor històric, com la Catedral Patriarcal, que va ser aixecada de nou íntegrament i decorada amb uns inquietants frescos moderns.

Avui dia, la fortalesa és una icona de la ciutat —el seu perfil apareix en multitud de souvenirs i postals— i un símbol de la identitat històrica búlgara. Ah, vam llegir que a la nit hi fan un espectacle de llum i so molt popular entre els turistes. Nosaltres no hi vam anar.

Dia 6: SÒFIA

La darrera etapa del viatge ens havia de portar de nou al punt de partida, després del nostre periple circular per l’est i el centre del país. Així que, al cap de tres hores, ens vam plantar al pàrquing del mateix hotel de Sofia on ens havíem allotjat el primer dia.

CENTRE

Vam accelerar una mica el ritme perquè a les 14.00 h teníem contractat un free tour. De tant en tant en fem algun perquè, si no disposes de gaires dies en una ciutat, t’ofereixen una visió global força útil que després nosaltres complementem pel nostre compte. Així que Alexander, amb un castellà perfecte après a l’Institut Cervantes de Sofia, ens va fer un recorregut pel centre de la ciutat, on en tres hores vam descobrir testimonis històrics de vint-i-un segles.

Sofia és una ciutat on hi ha assentaments humans des de l’època de l’Imperi Romà. La ciutat de Sèrdica va passar a formar part de l’Imperi al segle I dC, i durant les obres del metro s’hi han descobert grans extensions de ruïnes que conviuen harmoniosament amb les estacions i els vestíbuls del suburbà. I, en un recorregut històric força curiós, vam poder contemplar basíliques bizantines, mesquites otomanes dissenyades pel mateix Sinan, grans catedrals ortodoxes, edificis d’estil austrohongarès, banys públics art déco construïts allà on hi havia les termes romanes i on els sofianesos fan cua per endur-se ampolles d’aigua mineral sulfurosa, esglésies russes amb les seves cúpules bulboses o immensos edificis brutalistes soviètics. Un apassionant passeig per dos mil dos-cents anys d’història concentrats en pocs quilòmetres quadrats.

El periple va acabar als peus de la geganntina catedral d’Alexander Nevski, la segona catedral ortodoxa més gran del món, una autèntica barbaritat d’arcs i cúpules, construïda a principis del segle XX amb materials portats de multitud de països. La vam recórrer, admirats, tant per l’exterior com pel sobri interior (les catedrals ortodoxes fugen dels ornaments i les ostentacions més enllà d’unes iconografies molt interessants). La tarda la vam dedicar a conèixer l’oci sofianès, prenent unes cerveses en un bar modernet que alhora era galeria d’art i filmoteca (hi programaven Sirat) i sopant en un restaurant d’especialitats de la ciutat, força apanyat i que estava a vessar de parroquians locals.

Dia 7: RILA

Últim dia, última excursió del viatge a un dels llocs més emblemàtics de Bulgària: el monestir de Rila. Però abans vam fer una parada durant el trajecte.

ESGLESIA DE BOIANA

A pocs quilòmetres del centre de Sofia, als contraforts de les muntanyes de Vitoixa, es troba la diminuta església de Boiana. Vam sortir aviat cap allà, ja que és una destinació habitual dels visitants de la capital i, com que és tan a prop, fins i tot s’hi pot arribar amb transport públic urbà. Després de comprar l’entrada i esperar el nostre torn (només s’hi pot entrar en grups de cinc visitants com a màxim), vam accedir a l’interior d’aquesta petita església del segle XI per contemplar un espectacle meravellós: el seu interior acull una de les mostres d’art medieval més importants i més ben conservades del món. Tot l’interior està cobert de delicats frescos d’estil prerenaixentista del segle XIII, que representen escenes bíbliques i episodis de la vida dels tsars. Una meravella absoluta que vam contemplar embadalits.

MONESTIR DE RILA

A una hora al sud de la capital i encaixat entre muntanyes, en una petita vall situada a més de 1.000 metres d’altitud, vam visitar el monestir de Rila. La seva ubicació, la seva estranya decoració acolorida, la sorpresa que ens va causar la seva presència imponent, els seus atapeïts frescos, que retraten escenes de l’Apocalipsi i del Judici Final, i l’ambient solemne que desprenia ens van deixar corpresos, i vam estar una bona estona asseguts, experimentant una sensació que s’acostava molt a la síndrome de Stendhal.

El monestir de Rila és un símbol nacional. Fundat per l’eremita sant Joan de Rila (el que apareix a la nova moneda d’euro), es considera el protector i guardià de la llengua, la cultura i la religió búlgares al llarg dels segles i davant les diferents invasions —bizantines, otomanes, soviètiques, etc.— que ha patit el país. Una altra dada curiosa és que es creu que l’alfabet ciríl·lic, una variant del grec que es va estendre per les terres balcàniques i eslaves i que ha arribat fins als nostres dies, es va originar aquí. El monestir, així com l’església de Boiana, són Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Vam passar tot el dia al monestir, de manera que vam haver de dinar allà mateix. No donàvem gaire crèdit a una paradeta regentada per unes àvies just davant de la porta del monestir, però les especialitats locals que hi vam comprar, una Milenka (brioix de formatge) i un pa especiat, van resultar ser una delícia sorprenent. Què bons! I tan generosos de mida que ens van durar fins l’endemà, quan ens van servir per fer un mos a l’aeroport.

Dia 8: SOFIA

Últim dia del viatge. Tocava tornar el cotxe de lloguer, que tan bon servei ens havia fet durant aquells dies, i posar rumb a l’aeroport cap al migdia. Però encara ens quedava tot el matí, així que vam buscar un parell de llocs per visitar abans d’acomiadar-nos de Bulgària. I la tria no ens va decebre gens: tots dos van resultar ser força sorprenents.

En primer lloc, vam visitar el Red Flat, un pis que es conserva exactament tal com el va deixar la família Petrov abans de mudar-se a un altre lloc l’any 1989. Reflecteix perfectament la vida sota la dictadura comunista de Todor Zhivkov i ens va resultar curiós i peculiar. A primera vista no es diferencia gaire d’un pis espanyol dels anys cinquanta, però els detalls, els llibres, la decoració i els objectes, reforçats per l’exhaustiva audioguia (interessantíssima, semblava un pòdcast d’història), ens van oferir una idea força fidel de com era la vida quotidiana d’aquella època. I una cosa interessant: tot es podia tocar, obrir, remenar, llegir… fins i tot es podien tastar els bombons de la cuina (actuals, és clar, no pas de fa quaranta anys).

El final del viatge ens esperava a l’església russa de Sant Nicolau. Després de passejar per parcs i places del centre, vam acabar en aquesta església d’inspiració eslava. La tradició popular sosté que aquest sant és taumaturg i que et concedeix els desitjos que li demanis (és habitual que els estudiants el visitin abans dels exàmens). Així que vam baixar a la cripta, on Nicolau fa els seus miracles, vam escriure els nostres desitjos en uns paperets i els vam introduir a l’urna que custodia el sant. Endevineu quins van ser? (Pista: viatges.)

I després d’aquesta visita —o miniperegrinació— ens vam dirigir a l’hotel per recollir el cotxe, amb el qual vam arribar en un moment a l’aeroport de Sofia, que és ben a prop. Ens van explicar que aquest aeroport cèntric està a punt de desaparèixer, ja que n’estan construint un de molt més gran fora de la ciutat, així que és probable que, quan tornem, ja no hi posem els peus. Perquè segur que tornarem a Bulgària per recórrer les parts que no hem vist en aquest viatge. És un país que ens ha encantat, amb ciutats i pobles molt interessants i amb una identitat i una història potents i particulars que desconeixíem i que ens han sorprès molt gratament.

CURIOSITATS BÚLGARES

BABA MARTA I LA MARTENITSA

Una cosa ens va sorprendre des del primer dia: de les branques dels arbres en penjaven polseres blanques i vermelles. Al principi pensàvem que era cosa d’un arbre concret, després que era una tradició típica de Plòvdiv, però al llarg del viatge les vam veure per tot arreu. Així que vam investigar una mica i vam descobrir que eren martenitses, que commemoren al març la festa de la Baba Marta (l’àvia Març). L’1 de març, els búlgars s’intercanvien aquestes polseretes, que porten durant un mes i que després pengen dels arbres quan els veuen florir, com a símbol de l’arribada de la primavera.

La martenitsa es regala entre parelles, familiars, amics o companys de feina, i no és estrany veure gent que en porta diverses alhora. I no només polseretes: els búlgars també s’intercanvien plomalls, fermalls o ninots, mentre que figures de mida més gran decoren les places. Això sí, sigui el que sigui, sempre blanc i vermell; si no, no val, ja que el vermell representa la calor i el sol, i el blanc, la llum. Ens va semblar una tradició molt bonica i, és clar, nosaltres també ens vam regalar unes martenitses.

LES ICONES BÚLGARES

Les icones búlgares són pintures religioses pròpies de la tradició de l’Església Ortodoxa de Bulgària, que es van començar a fer entre els segles VIII i XII, durant el Primer Imperi Búlgar. Però no són simples obres d’art decoratiu: són objectes sagrats, pensats per a la pregària i la contemplació espiritual. Hi apareixen Crist, la Mare de Déu, àngels i sants, representats seguint unes regles estilístiques molt estrictes heretades de l’Imperi Bizantí, com les figures hieràtiques o els característics fons daurats, que simbolitzen el cel i la divinitat.

Al segle XIX, les icones búlgares van viure una etapa de transformació vinculada al Renaixement Nacional Búlgar, ja ho sabeu, aquell moviment cultural que buscava reafirmar la identitat del país durant el domini otomà i després. Tot i mantenir la seva funció religiosa, les icones comencen a incorporar canvis estilístics importants, com colors més vius i variats i fons més elaborats, amb paisatges o interiors representats amb tot detall.

I les icones continuen sent objectes votius i de culte avui dia. Se’n poden comprar en esglésies, catedrals i tota mena de botigues. Però, més enllà de la seva funció religiosa, també s’han convertit en un element de la cultura popular búlgara: les trobareu com a souvenirs per un munt de llocs.