Un road trip per Eslovènia

La nostra primera parada va ser la pintoresca ciutat de Piran, a la regió d’Ístria. Es troba a 200 km de l’aeroport Marco Polo, un trajecte còmode amb cotxe. A l’entrada de la ciutat hi havia un gran aparcament públic amb capacitat suficient per acollir tots els vehicles dels visitants, i va ser allà on vam deixar el nostre. Va resultar una decisió molt encertada, ja que Piran no permet la circulació de vehicles als no residents. Piran és una petita i encantadora ciutat de passat venecià (no debades va pertànyer a aquesta república durant diversos segles), una herència que es reflecteix en les façanes de les seves cases antigues o en els seus campanili. Fins i tot molts dels seus habitants encara avui parlen italià i ens vem poder comunicar en aquest idioma gairebé sempre..

La vida del turista a Piran és tranquil·la. No hi ha massa coses a fer, més enllà de voltar pel passeig marítim que encercla la ciutat, observant com els habitants prenen el sol en cadires plegables que treuen davant de casa seva (o fer-ho tu mateix a les seves diminutes platges), caminar pels seus estrets carrerons admirant les façanes de les cases venecianes o seure en una terrassa de la imponent Tartinijev Trg, la plaça Tartini, per veure passar la vida mentre prens unes cerveses. És la plaça principal de la ciutat i té una forma ben curiosa, ja que ocupa un terreny guanyat a una antiga badia que s’endinsava dins del nucli urbà.

Pel segon dia ja vam fer visites més formals. Vam començar amb una excursió fins a l’església de Sant Jordi, que domina la ciutat des d’un turó. Vam sortir de la plaça Tartini i vam enfilar un carreró que serpenteja turó amunt. Es tracta d’una església barroca acabada l’any 1614 i construïda al mateix indret on antigament s’aixecava una capella romànica. Es pot pujar al campanile per una estreta escala fins a la galeria de les campanes, des d’on es gaudeix d’una vista espectacular sobre la ciutat i tota la badia de Trieste.

Com que encara ens sentíem amb forces per continuar pujant turons, tot seguit vam enfilar el que acull les Muralles de la ciutat. És un turó encara més alt que l’anterior, i cal tornar a baixar fins a la plaça Tartini abans d’iniciar l’ascens. La seva construcció data del segle XVI i se’n conserva un tram d’uns 200 metres, acuradament restaurat. Vam recórrer els seus passadissos i torres, connectats a diferents nivells mitjançant escales costerudes. Si la vista des del campanar era esplèndida, aquesta encara la superava. Des d’aquí dominàvem tota la ciutat antiga i podíem contemplar l’intricat entramat dels seus carrerons, així com tota la badia de Trieste i el golf de Piran a l’altra banda.

Ens va semblar una bona idea acabar la tarda contemplant la posta de sol des de la terrassa d’un hotel, així que vam prendre uns còctels a la terrassa de l’Hotel Piran mentre el sol s’amagava darrere la badia. Perfecte, llàstima que a darrera hora ens caigués un bon diluvi.

Cueva de Postojna

L’endemà al matí vam treure el cotxe de l’aparcament i ens vam dirigir cap a Ljubljana la capital del país. Eslovènia és un país amb bones carreteres i disposa d’autopistes que connecten els principals punts del país. En aquest cas, pocs quilòmetres després de sortir de Piran ja s’arriba a l’autopista que porta directament a la capital en un trajecte de poc més d’una hora.

Uns 50 km abans d’arribar a Ljubljana hi ha el desviament cap a les famoses coves de Postojna, que bé mereixen una parada durant el trajecte. Es tracta d’un gegantí entramat de galeries, túnels i corredors, dels quals 5 km estan oberts al públic (aproximadament un 20 % del total). A l’entrada de les coves també es pot visitar el castell de Predjama, una fortalesa encaixada a la roca que data del segle XIV.

Ljubliana

El nucli antic de Ljubljana s’articula al voltant del riu Ljubljanica, que el travessa de sud a nord i que ens va servir com a pràctica referència per orientar-nos. A la seva part central hi trobem el curiós i fotogènic Pont Triple (Tromostovje), que connecta la plaça Prešeren amb la riba antiga. Tant la plaça com el pont són el centre neuràlgic de la ciutat, un espai animat i punt de trobada tant dels habitants com dels visitants. Continuant pel carrer on desemboca el pont, vam arribar a la pintoresca Mestni trg i a la font barroca de Robba, situada davant de l’Ajuntament. Aquesta plaça és el centre de la ciutat antiga i el punt de partida de les rutes pel nucli històric abans de pujar a la visita obligada del castell.

Nosaltres vam decidir dirigir-nos cap a la plaça del mercat, no sense abans admirar la imponent catedral de Sant Nicolau, del segle XVIII, i les seves impressionants portes de bronze esculpides.Uns metres més enllà de la catedral s’estén el Mercat Central de la ciutat, una gran plaça a l’aire lliure amb parades d’artesania, flors i productes alimentaris artesanals, així com nombrosos restaurants i terrasses..

Després de tafanejar per les paradetes del mercat, ens vam dirigir de nou cap al riu per la banda oest de la plaça fins a arribar a un pont ben curiós. Es tractava del Zmajski Most, o Pont dels Dracs, un viaducte d’estil modernista construït l’any 1900, flanquejat per quatre amenaçadors dracs de bronze que s’han convertit en el símbol de la ciutat i que amaguen una història llegendària: es diu que quan una dona verge creua el pont, els dracs mouen la cua! Hi vam estar una bona estona i no vam veure cap d’aquests animals mítics moure ni un sol centímetre. O no hi va passar cap verge o la història és un pèl apòcrifa.

Un cop vam haver recuperat forces després de dinar en una terrasseta en un bonic carreró empedrat, vam decidir pujar al castell de Ljubljana. Es tracta d’una fortalesa que es va començar a construir al segle XI i que es va completar en estil barroc entre els segles XVI i XVII. Està situada al capdamunt del turó que domina la ciutat i tota la regió. Al castell s’hi pot pujar de dues maneres: agafant el funicular que surt del costat sud de la plaça del Mercat o bé fent el trajecte a peu. Hi ha un camí que puja des de prop de la sortida del ferrocarril, al carrer Streliška ulica, però nosaltres vam decidir fer cas de la Lonely Planet, que recomanava pujar per l’altra ruta, a la qual s’arriba després de recórrer les pintoresques Mestni trg i Gornji trg, amb les seves cases medievals i els seus agradables cafès.

Des de Gornji trg fins a la porta del castell hi ha uns quinze minuts de pujada no gaire exigent. Va resultar un passeig molt agradable entre boscos frondosos i carrerons flanquejats per murs de pedra, que ens va conduir fins al peu de les muralles. Allà el camí es bifurca i voreja el recinte: nosaltres vam seguir el camí de l’esquerra per envoltar la muralla, passant per racons realment interessants.

El castell és un enorme recinte format per muralles, torres, pavellons i patis que pot ocupar perfectament tota una tarda de visita. Nosaltres vam decidir pujar a la torre panoràmica, situada a l’angle sud-oest, que feia honor al seu nom amb unes vistes esplèndides sobre la ciutat, els seus voltants i les muntanyes de l’horitzó.

Vam baixar del castell quan ja era mitja tarda i vam decidir passejar per la riba del Ljubljanica, visitant els seus ponts (el Pont dels Carnissers, amb l’antiga llotja al darrere, és un indret molt animat on és habitual veure actuacions de músics aficionats) i, més tard, seure en una bonica terrassa de la riba dreta per prendre unes cerveses i veure passar la vida, un esport molt practicat pels habitants de la ciutat. Vam escollir una terrassa que ens va agradar especialment, la del Slovenska Hiša (la Casa Eslovena), i més tard vam descobrir que era el restaurant més ben valorat a les aplicacions de bars i restaurants. Quines coses.

Ptuj

L’endemà, el destí final era Maribor, situada a 130 km de la capital, però abans vam decidir desviar-nos cap a Ptuj (pronunciat més o menys tui) una encantadora ciutat medieval, considerada la més antiga del país. S’estén entre la riba del riu Drava i el turó coronat pel castell del segle XII. Vam deixar el cotxe a l’aparcament públic que vam trobar abans de creuar el riu i, gairebé per casualitat, ens vam topar amb una perspectiva molt fotogènica del nucli antic des del pont que el travessa. El pont desemboca en un carrer que ens va conduir directament al carrer principal, Prešernova ulica.

Un cop allà, vam optar per pujar al castell fent un agradable passeig d’uns deu minuts. El castell de Ptuj és una sòbria edificació del segle XII que, a diferència del castell de Ljubljana, està pràcticament buida, excepte per un bar i un restaurant. Això sí, les vistes sobre la ciutat i la regió ens van semblar força espectaculars. També ens va ser interessant visitar el centre d’informació turística del castell, ja que hi vam poder descobrir els detalls del peculiar carnaval local. Hi ha una exposició dedicada als vestits dels Kurent, amb les seves pells d’ovella i els tradicionals esquellots, així com una explicació d’aquesta curiosa celebració.

Vam baixar cap al centre de la ciutat fins a arribar a la Slovenski trg, la plaça on es troba la catedral de Sant Jordi. Val la pena passejar per aquesta placeta i descobrir la curiosa llegenda del seu campanar: només té tres rellotges! La façana orientada cap al castell no en té cap perquè, segons explica la llegenda, el senyor feudal que residia al castell es va negar a aportar diners per a la seva construcció i els ciutadans el van castigar deixant aquella cara del campanar sense esfera. La zona que s’estén des de la plaça de la catedral fins al riu és un entramat de bonics carrerons ideals per passejar, tafanejar per les botigues o prendre una cervesa o un cafè en alguna de les seves cuidades terrasses.

Maribor

Al migdia ens vam dirigir cap a Maribor. Un curt trajecte de 25 km ens va portar fins a la segona ciutat més gran del país. Es tracta d’una població d’herència austrohongaresa, que s’assembla molt més a les ciutats hongareses o txeques que no pas a les iugoslaves (la frontera amb Hongria és a només 50 km) i que compta amb una gran cultura vitivinícola de la qual els seus habitants se senten especialment orgullosos. La ciutat antiga s’estén a la riba nord del riu Drava i el passeig que ressegueix aquesta riba transcorre entre torres de defensa, edificis barrocs i cellers, entre els quals destaca la Casa de la Vinya Vella, ja que acull el que es considera el cep de vinya més antic del món, amb 450 anys d’antiguitat. Nosaltres vam fer una visita al seu petit museu i, per descomptat, un tast dels seus refrescants vins blancs i d’algun vi negre jove a la seva encantadora terrassa. Ens vam quedar amb els noms de dues varietats locals ben interessants: la Žametovka i la Modra kavčina.

Diversos carrerons estrets, plens de restaurants típics (ens vam apuntar el que més ens va agradar per anar-hi a sopar), comuniquen el riu amb la plaça principal i amb la catedral de Sant Joan, una típica església centreeuropea que data del segle XIII. Més enllà s’aixeca l’imponent castell de Maribor, que ens va semblar més aviat un palau que no pas un castell com els que havíem visitat a les ciutats anteriors.

Per acabar la visita a la ciutat, ens vam endinsar a l’impressionant Parc de la Ciutat, de 15 hectàrees d’extensió i articulat al voltant dels seus dos grans estanys. És un indret perfecte per passejar i relaxar-se a la vora de l’aigua mentre s’observen els ànecs i els cignes nedant. També va valer molt la pena pujar al turó anomenat Piràmida, coronat per un petit palauet. Són 380 metres de pujada, però les vistes sobre el parc i la ciutat van resultar impressionants.

Llac Bled

La següent etapa del viatge fou el llac Bled. Situat a 170 km de Maribor i a 50 de Ljubljana, és un dels destins de vacances per excel·lència de molts eslovens. Atrau tant turisme familiar com esportiu (és un important centre de piragüisme, un esport pel qual els eslovens senten una gran afició).La carretera principal, que arriba des de la capital, condueix fins a la riba oest, on es concentren la majoria d’hotels, més o menys luxosos, apartaments, restaurants, centres comercials i pubs. Durant els dos dies complets que vam passar al llac ens vam deixar contagiar de bon grat per l’ambient tranquil i relaxat que s’hi respirava.

Un cop instal·lats vam decidir voltar el llac a peu. Eren uns 6 km seguint una carretereta que travessa boscos i camps.El primer que vam trobar després de deixar enrere el moll, que comptava amb una àmplia zona de restauració (i amb el ja habitual cor de flors que provocava llargues cues d’instagramers), va ser l’imponent castell de Bled. Enfilat dalt d’un penya-segat de més de 100 metres, és un conjunt de patis, muralles, torres i edificacions que ofereixen unes vistes espectaculars sobre el llac i les muntanyes alpines. També compta amb un parell d’interessants museus dedicats a les armadures i les armes, cafeteries i botigues de records. S’hi pot pujar amb cotxe, però nosaltres vam optar per un dels senders que permeten arribar-hi a peu. Van ser uns quinze minuts d’ascens no gaire exigent.

Baixant del castell pels camins paral·lels a la carretera que travessen boscos frondosos, vam arribar ben aviat al Centre de Regates de Bled. Es tracta d’un centre esportiu dedicat al piragüisme, un esport molt practicat a la regió i al país, que també disposa d’una zona per prendre el sol i d’uns quants bars amb terrassa que s’obren al llac. Ens va cridar l’atenció una curiositat: a terra hi vam descobrir unes plaques metàl·liques amb els noms dels medallistes eslovens i els Jocs Olímpics en els què van aconseguir els seus èxits.

Avançant una mica més per la carretereta, vam deixar enrere una platja (que vam fitxar per tornar-hi l’endemà amb els banyadors) i ens vam trobar amb una imponent escalinata que conduïa al senyorial Hotel Vila Bled, instal·lat a la que havia estat l’impressionant residència d’estiu del mariscal Tito. Tot i que no ens hi vam allotjar (per raons òbvies), vam prendre un cafè en una de les seves terrasses i vam passejar per la seva immensa finca boscosa. També vam contemplar el pavelló de caça, avui reconvertit en restaurant, i ens va impressionar pensar en el poder que va arribar a ostentar l’antic dirigent comunista.

A aquestes alçades ja ens havíem fixat en la petita illa que hi ha al centre del llac i que acull una església i un parell de construccions més. També havíem vist multitud de barques que els remers impulsaven amb llargues perxes (al llac no s’hi autoritzen les embarcacions a motor) i que anaven amunt i avall dels embarcadors. Per descomptat, cap allà ens vam dirigir per agafar-ne una i plantar-nos a l’illa. La barca ens va deixar al peu d’una majestuosa escalinata que conduïa fins a la plaça de l’església.

A l’illa hi ha ben poquetes coses, a banda de l’església del segle XV dedicada a Santa Maria (un cementiri, una biblioteca de temàtica religiosa i una cafeteria), però resulta encantador passejar pels seus camins i seure a les pedres del moll per gaudir de la calma i de les vistes de les ribes del llac.I hi vam descobrir una curiositat sobre aquesta icònica illa, tot un símbol nacional: els eslovens presumeixen de tenir més illes (una) que països com Àustria, Suïssa o Txèquia, que no en tenen cap.

L’endemà va ser, si és possible, encara més relaxat. El temps va passar mentre passejàvem fins a un poble veí entre camps de pomeres, descansàvem i ens banyàvem a la platja que havíem descobert el dia anterior, pujàvem al mirador de Mala Osojnica pel sender Mala Osojnica Trail (bé, això ja va resultar una mica més exigent, ja que hi havia un desnivell de 150 metres, però les vistes sobre el llac i l’illa de Bled bé s’ho valien) i ens fèiem un homenatge gastronòmic al restaurant Soba Bled, asseguts en una taula d’una encantadora terrassa amb vistes al llac.

Venècia

De tornada al punt d’orígen i després de deixar el cotxe, ens vem reservar un dia per passejar sense romb per la sereníssima Venècia i per corroborar que segueix essent una de les ciutats més boniques del món.