Jordània, més enllà de Petra

(Març 2022)

El nostre recorregut:

• Amman
• El Castell de Ajloun
• Jerash
• Els castells del desierto
• EL Mar Mort
• Els mosaics de Madaba
• Mont Nebo
• Wadi Musa
• Petra
• Desert de Wadi Rum

Jordània, o més ben dit el Regne Haiximita de Jordània (el seu nom oficial, que els habitants no deixen de recordar-te en tot moment), és molt més que la celebèrrima Petra. És un país que traspua història, cultura i una barreja de civilitzacions i religions que es fa palesa a qualsevol punt de la seva geografia. Pot sonar a tòpic, però és que per aquest petit territori hi han passat nabateus, egipcis, grecs, romans, bizantins, mongols, omeies, croats, turcs… fins a l’actual Regne Haiximita, que acaba de complir 100 anys. I absolutament tots hi han deixat la seva empremta i el seu llegat.

Hem passat set dies al país i ens han semblat pocs, ja que encara ens han quedat força indrets per visitar. Però, de moment, ha estat suficient per fer-nos una idea força completa del que Jordània pot oferir al visitant.

Amman

Amman, l’antiga ciutat dels set turons (avui dia ja s’estén per més de vint-i-dos), és la capital del Regne de Jordània i la principal porta d’entrada per via aèria per a la majoria dels visitants del país. Es tracta d’una ciutat gran, amb uns quatre milions d’habitants (una tercera part de la població del país), que d’entrada pot semblar caòtica, però que ben aviat es revela hospitalària, acollidora i divertida. Nosaltres la vam visitar durant tres mitjos dies, combinant-ho amb excursions fora de la ciutat (Amman funciona molt bé com a campament base per descobrir el nord del país)

El millor punt de partida per visitar el centre de la ciutat és el Teatre Romà. S’hi arriba travessant la plaça Haixemita (edificada sobre l’antic fòrum romà). Es tracta d’una majestuosa construcció excavada a la falda del turó que data del segle II dC i que podia acollir més de 6.000 persones. Està molt ben conservat i val la pena visitar-lo i pujar fins a la part més alta de les graderies, cosa que vam haver de fer amb compte, ja que el pendent és força pronunciat. Als racons interiors del teatre vam poder visitar dos curiosos museus dedicats a la cultura i les tradicions jordanes.

A la banda esquerra del teatre s’aixeca l’Odeó, contemporani d’aquest però molt més petit i elegant, que s’utilitzava per celebrar esdeveniments musicals. Ens va sorprendre la curiositat que ens va explicar el responsable del recinte i que demostrava la perfecta acústica dissenyada pels arquitectes romans: si dues persones s’ajupen a banda i banda de la base de la primera graderia i una d’elles xiuxiueja unes paraules, l’altra les escolta perfectament.

Girant a l’esquerra des de la plaça del fòrum vem enfilem el carrer Al Hashemi, la principal artèria comercial de la ciutat, amb botigues de tota mena gens orientades al turisme, que condueix fins al veritable centre d’Amman: la plaça on s’alça la mesquita Al Husseini, la més antiga de la ciutat (no visitable per als no musulmans). Al seu voltant s’estenen els concorreguts i pintorescos socs: el de la fruita, el dels queviures, el de les ferreteries, el de la roba, el de l’or… Però abans d’endinsar-nos-hi i gaudir de l’acumulació de tota mena d’articles, vam visitar el Nimfeu, la gran font pública romana del segle II, que en aquell moment estava en ple procés de restauració.

erPerpendicular al carrer Al Hashemi, a l’altura de la mesquita, discorre el carrer Al Malek Faisal. És el principal eix ciutadà, tant per la presència d’establiments tradicionals com de negocis més moderns, i també per la gran varietat d’oferta gastronòmica. Nosaltres vam menjar el que diuen que és el millor falàfel de la ciutat (i ho confirmem), al Hasheem Restaurant, un local autèntic, econòmic i molt freqüentat pels habitants d’Amman, tal com demostra la gran quantitat de comandes per emportar que s’hi preparen. Els locals d la zona són sempre a base de taules compartides, tota una experiència.

També ens van dir que es podia menjar molt bé i a bon preu als petits restaurants del passatge cobert que s’obre just davant de l’edifici del Duke’s Diwan (un edifici dels anys vint que ha tingut múltiples usos al llarg de la seva història i que ha estat restaurat recentment amb mobiliari de l’època), però nosaltres ja estàvem ben tips, així que haurà de quedar per a una altra ocasió.

Després de dinar, vam decidir allunyar-nos de la zona més animada de la ciutat i dirigir-nos cap al poc turístic edifici Darat Al Funun, que la Lonely Planet destaca com una visita imprescindible. Està situat al barri que puja cap a la Ciutadella, una bonica zona de carrers costeruts i ambient bohemi i artístic.

L’edifici del Darat Al Funun és un espai multifuncional que acull galeries d’art, una biblioteca i tallers d’artistes. Val molt la pena visitar-lo, no només per les exposicions del seu edifici principal, sinó també per les importants restes bizantines que s’alcen al jardí de l’entrada i, per què no, per prendre un te a la seva terrassa, amb unes vistes espectaculars sobre la ciutat mentre es pon el sol, tal com vam fer nosaltres. Un autèntic oasi de tranquil·litat enmig de l’enrenou del centre d’Amman.

Capítol a part mereix la Ciutadella. Situada al punt més alt d’un dels turons i envoltada per 1.700 metres de muralles, està considerada l’epicentre històric d’Amman. Hi havia molt per veure, tot i que els elements més representatius són les restes del temple d’Hèracles, amb les seves imponents columnes (ens vam poder fer una idea de la grandiositat original del conjunt contemplant els enormes fragments dels dits i del colze de l’estàtua d’Hèracles), i el magnífic palau omeia i el seu entorn, destruïts arran d’un terratrèmol.

El palau va ser construït sobre les ruïnes d’una església bizantina i encara conserva la seva planta en forma de creu. També ens va agradar molt el petit museu arqueològic, que recorre 8.000 anys d’història a través de peces trobades en excavacions arreu del país. I, per descomptat, vam quedar fascinats per les impressionants vistes de 360 graus sobre tota la ciutat. Això sí, vam haver d’anar amb compte amb les nostres pertinences, ja que un petit exèrcit de nois voltava per la muntanya amb la intenció d’aprofitar qualsevol badada dels turistes per sostreure’ls alguna cosa.

L’últim lloc que vam visitar a la ciutat va ser la mesquita del Rei Abdal·lah. Construïda als anys vuitanta, la seva imponent cúpula turquesa, de 35 metres de diàmetre, és un dels elements més característics de l’horitzó d’Amman i es pot veure des de bona part de la ciutat. A diferència de la mesquita Al Husseini, aquesta sí que és visitable per als no musulmans, tot i que les dones han de portar una túnica amb caputxa força peculiar anomenada abayya, que es facilita a l’entrada i que els dona un aire de monjo medieval.

L’interior, solemne i construït sense columnes, juntament amb la impressionant i gruixuda catifa, conviden a la reflexió i a la meditació. L’entrada incloïa un petit llibret que explicava aspectes molt interessants de la religió musulmana, a més d’oferir curiosa informació sobre la construcció de l’edifici.

Jerash y el Castell de Ajloun

La primera excursió ens havia de portar a explorar el nord del país. El nostre guia, Ahmed, ens va dur a uns 50 km d’Amman, fins a la ciutat de Jerash. Aquesta, però, la visitaríem una mica més tard, ja que abans vam explorar el majestuós castell d’Ajloun. Construït al segle XII per un nebot del llegendari Saladí, s’alça a 1.250 metres d’altitud i domina la vall del Jordà i altres wadis dels voltants. Contemplant les impressionants vistes des de les seves muralles vam entendre perfectament per què es va convertir en un baluard defensiu contra les invasions dels croats.

Abandonat un cop finalitzades les croades, al S XIV, va quedar parcialment destruït per les incursions mongoles. Els mamelucs egipcis van intentar restaurar-lo durant els anys posteriors, però va tornar a patir importants desperfectes, aquesta vegada a causa de diversos terratrèmols. Actualment encara s’hi duen a terme costosos treballs de restauració.

Després la visita al castell ens vam dirigir, ara sí, cap a la ciutat de Jerash. Coneguda pels romans amb el nom de Gerasa, va formar part de la Decàpolis, el conjunt de deu ciutats que constituïen la frontera oriental de l’Imperi Romà. La importància de Jerash rau en les seves impressionants ruïnes romanes, les més importants i millor conservades de tot el Pròxim Orient. El jaciment ocupa una extensió considerable, d’uns 7 km², i per recórrer-lo amb calma calen entre tres i quatre hores.Vam accedir a la ciutat per la Porta Sud, travessant el majestuós Arc d’Adrià, erigit per commemorar la visita que aquest emperador va fer a la ciutat cap a l’any 129 dC. Ens va semblar una construcció espectacular, amb 13 metres d’alçada i tres arcs, tot i que ens van explicar que originàriament havia tingut dos pisos i havia arribat als 25 metres d’alçada. Realment impressionant.

L’arc dona accés a l’Hipòdrom. No se’n conserva gran cosa, més enllà de la gran extensió original del recinte on es disputaven les curses de cavalls i d’una petita part de les graderies i dels seus passadissos. Tot i això, n’hi ha prou per sentir-se transportat a l’estadi on Ben Hur s’enfrontava a Messala. Aquí ens van explicar una curiositat: extrapolant-ne les dimensions, s’ha calculat que l’hipòdrom tenia una capacitat per a unes 15.000 persones. Com que els romans solien construir aquests espais d’oci amb un aforament equivalent a la meitat de la població de la ciutat, s’estima que la Jerash romana va arribar a tenir uns 30.000 habitants en el seu moment de màxima esplendor.

Deixant enrere l’hipòdrom s’arriba al conjunt format pel Teatre Sud i el temple de Zeus. Entrar al teatre a través de les seves estretes portes i passadissos és una experiència evocadora, ja que, de sobte, apareix davant teu la solemnitat d’un gran teatre de pedra excavat al vessant del turó, amb capacitat per a 5.000 espectadors i amb la primera graderia perfectament conservada (originàriament en tenia dues). El temple de Zeus es troba en bona part en ruïnes, però algunes de les seves columnes, de quinze metres d’alçada, continuen alçant-se amb una presència imponent. A més, és un excel·lent mirador des d’on contemplar la curiosa disposició ovalada del Fòrum.

A uns 500 metres del teatre ens troberieem amb la joia de la ciutat: les ruïnes del temple d’Àrtemis. Les seves imponents onze columnes corínties de granit vermell s’alcen allà on hi havia el pronaos del temple, oferint una imatge espectacular quan la llum del sol hi incideix de ple. Després de passejar pel recinte, fer-nos les fotografies de rigor i esquivar els insistents venedors, vam baixar la monumental escalinata que condueix a l’avinguda porticada corresponent al cardo maximus de l’antiga ciutat.

És molt evocador passejar per aquest carrer de 800 metres, entre nimfeus, restes de cases i antics temples, així com les columnes que els habitants de la zona anomenen «antisísmiques». Els venedors s’esforçaven a demostrar-nos com es movien introduint una cullereta entre els immensos blocs de pedra; és una curiositat ben sorprenent. L’avinguda desemboca a la singular plaça del Fòrum, de planta ovalada, on encara es poden distingir dos paviments diferents: el grec i el romà. Ens va resultar curiós veure com la gent del lloc aprofita aquest gran espai per seure, menjar, conversar o deixar que els nens hi corrin lliurement.

Els Qasr del desert i el Mar Mort

La jornada següent ens portaria a uns indrets completament diferents, ja que el nostre minibús va posar rumb cap a la carretera que condueix a l’Aràbia Saudita per visitar dos dels enigmàtics castells del desert. A una hora d’Amman vam arribar al primer d’ells, Qasr Al-Kharana. No és del tot clar quina funció tenia aquesta enorme construcció rectangular (de 10 metres d’alçada i 35 metres de costat) enmig del no-res del desert, però sembla que estava destinada a servir de lloc de reunió de governants i d’allotjament per a les caravanes, és a dir, més aviat una mena de caravanserai que no pas una fortalesa defensiva.

Va ser molt interessant passejar pel gran pati central i pels pisos superiors, recorrent les antigues estances, força ben conservades, i imaginar quin aspecte devia tenir aquest edifici al llunyà segle VII, quan va ser construït.

A només 15 km del primer ens esperava el segon castell, Qasr Al Amra. Igual que l’anterior, tampoc no és exactament un castell en el sentit clàssic del terme, sinó més aviat una residència de camp o un pavelló de caça que el fill d’un califa omeia es va fer construir al segle VIII (al costat del Qasr hi discorria un rierol que alimentava la vegetació i la fauna de l’entorn). Molt més petit que Qasr Al-Kharana, el conjunt està format per dues estructures: una destinada a elevar l’aigua, de la qual encara es poden veure la sínia i les cisternes, i l’altra, que en realitat era un hammam, amb les seves canalitzacions d’aigua calenta i freda.

Però el que realment ens va captivar van ser els seus frescos, que representen amb tot detall la vida ociosa i els plaers mundans: escenes de caça, dones nues, banys, al·legories del vi i dels plaers, així com representacions del zodíac, una iconografia totalment excepcional i única dins del món islàmic que com és sabut prohibeix la representació humana. Aquests frescos són tan sorprenents i es conserven en un estat tan excel·lent que han fet que el castell d Qasr Al Amra sigui declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Després dels castells del desert, tocava travessar el país d’est a oest fins a arribar al mític Mar Mort. N’havíem sentit a parlar i n’havíem llegit molt, però res no fa justícia a la sensació d’experimentar la flotabilitat de les seves aigües. El nostre pack de viatge incloïa l’accés a una platja privada a través de l’Hotel Holiday Inn Dead Sea, cosa que va resultar molt pràctica, ja que vam poder disposar de vestidors, gandules, dutxes i tovalloles.

I així vam passar la tarda: surant sobre l’aigua, intentant nedar (cosa impossible), cobrint-nos de fang (quina pudor que fa!) i, en definitiva, gaudint del privilegi de trobar-nos al punt més baix de la superfície terrestre, a 435 metres sota el nivell del mar, envoltats d’un paisatge aspre, erm i gairebé lunar. Per a la pròxima vegada, però, tenim una nota mental: portar xancletes. Arribar fins a la vora de l’aigua va ser tot un patiment perquè la platja està formada per pedres grosses que castiguen força la planta dels peus.

Madaba, Mont Nebo i Wadi Musa

L’endemà vam abandonar el nostre campament base a Amman per dirigir-nos cap al sud, en direcció a Wadi Musa, on passaríem dues nits per visitar l’autèntica joia del viatge: Petra. Però abans vam aprofitar el trajecte per fer dues parades, a Madaba i al mont Nebo. Madaba és una petita ciutat coneguda sobretot pel seu impressionant mosaic de l’església de Sant Jordi. Es tracta d’una extraordinària i precisa representació cartogràfica de l’Orient Mitjà, la Terra Santa i la Mediterrània oriental, elaborada al segle VI per artistes de l’època bizantina. Actualment el mosaic fa 16 metres de llarg per 5 d’ample i algunes parts estan malmeses, però impressiona pensar que originalment arribava als 21 metres de longitud i contenia prop de dos milions de tessel·les.

A més, el barri que s’estén entre l’aparcament dels autobusos i l’església està format per carrers i carrerons plens de boniques botigues d’artesania, establiments de fruits secs i cafeteries molt acollidores.

A només 10 quilòmetres de Madaba ens esperava la visita següent: el mont Nebo, un important lloc de pelegrinatge, ja que, segons la tradició bíblica, és el punt on Moisès va tenir una revelació i va contemplar la Terra Promesa. Les vistes sobre la vall del Jordà són realment espectaculars (no és estrany que Moisès hi veiés la llum). Al cim hi ha un monestir bizantí amb un interessant mosaic, així com un monument commemoratiu dedicat a les tres religions que reconeixen Moisès com a patriarca. Ara bé, si no sentiu un interès especial pels llocs de pelegrinatge o pel seu vessant religiós, és una visita força prescindible.

En canvi, de camí cap a Wadi Musa, el nostre guia ens va aturar en un petit establiment de carretera perquè tastéssim un plat típic del país: el maqluba, una especialitat d’arròs especiat amb verdures i pollastre que se serveix cap per avall, girant l’olla en el moment de portar-la a taula. I aquí sí que va valer molt la pena aturar-se: era realment deliciós.

Ja a la tarda vam arribar a la població de Wadi Musa. Es tracta d’una petita ciutat que viu gràcies a les ruïnes de Petra i que ha crescut al seu voltant. És plena d’hotels per a totes les butxaques, des dels més econòmics per a motxillers, situats a la part alta de la muntanya, fins als establiments més luxosos, concentrats al voltant de l’entrada al recinte. Nosaltres en vam escollir un a mig camí, tant pel que fa a la distància com al preu.

Per a aquella nit ens van oferir una activitat fora del programa: Petra by Night, és a dir, recórrer el congost il·luminat per espelmes fins arribar al Tresor, també il·luminat d’aquesta manera, mentre s’assisteix a un petit espectacle de música tradicional i narració de contes. La proposta és pintoresca, però poca cosa més. Ara que sabem en què consisteix, nosaltres ens l’hauríem estalviat. Així hauríem descobert el Siq i el Tresor per primera vegada l’endemà al matí, amb tota la seva espectacularitat. Salteu-vos-ho si hi aneu i us ho ofereixen. De res

Petra

Per fi arribava la visita més esperada del viatge: Petra. La increïble ciutat que els comerciants nabateus van excavar a les parets de roca sorrenca de la muntanya. Cal dir d’entrada que nosaltres només hi vam dedicar una jornada, però vam marxar amb la sensació que n’hauríem necessitat dues o fins i tot tres per descobrir-la a fons i recórrer totes les seves meravelles. Vam sortir ben d’hora al matí, amb un fred del tot inesperat. Després de passar l’entrada, on s’amunteguen les parades dels venedors (ens va fascinar una parada dedicada exclusivament als fuets d’Indiana Jones), s’inicia el recorregut. Els primers 800 metres fins a l’entrada del Siq es poden fer a peu, tot contemplant les primeres tombes, o bé a cavall (el trajecte està inclòs en el preu de l’entrada, tot i que ens van explicar que sempre intentaran aconseguir una propina «per al cavall»).

Al final del camí, després de travessar un pont i un túnel (que es pot recórrer, tot i que nosaltres no ho vam fer), apareix ,majestuós, el Siq. El que sembla un congost sinuós és, en realitat, una immensa esquerda d’1,2 km oberta a la muntanya a causa dels moviments tectònics. Les seves parets, de fins a 200 metres d’alçada, semblen tocar-se a la part superior, sobretot en alguns trams on la separació entre elles és de només dos metres.

El Siq és un dels espectacles naturals més impressionants que hem contemplat mai. Per això vam decidir no deixar-nos endur per les ganes d’arribar al que ens esperava més endavant i gaudir del recorregut amb calma, observant els fascinants jocs de colors de la roca sorrenca, fruit dels capricis de la sedimentació; els enginyosos canals i conduccions d’aigua excavats a la roca; les restes d’escultures, o les fornícules que antigament allotjaven imatges de divinitats nabatees. En una excavació recent, en què es van retirar diverses tones de sediments, van quedar al descobert alguns trams de l’antic paviment romà de lloses del Siq, força incòmode de recórrer, tot sigui dit.

I després dels últims revolts del congost, en què l’ambient et va preparant per al que està a punt d’aparèixer, vam arribar a l‘esplanada d’Al-Khazneh, més conegut com el Tresor, que s’obre de sobte al final del Siq. Per moltes fotografies o documentals que n’haguéssim vist, no estàvem ni de bon tros preparats per a la magnificència i la solemnitat d’aquest monument excavat a la roca. El nostre guia ens va explicar la història del Tresor i les diferents teories sobre la seva construcció mentre el contemplàvem en un silenci reverencial.

No ens hi vam estar gaire estona, perquè hi havia molta gent i nombrosos nois que no paraven d’insistir perquè els acompanyéssim fins a un mirador elevat a canvi d’una propina, cosa que, evidentment, no vam fer. Ja hi hauria temps de tornar-hi més tard i gaudir-ne amb molta més tranquil·litat..

Tocava continuar el camí. Després d’un petit congost que s’obre a la dreta del Tresor vam arribar al carrer de les Façanes, un impressionant conjunt excavat a la muntanya que acull desenes de tombes sense ornamentació. Tot seguit, al final de l’anomenat Petit Siq, apareix el Teatre, una construcció del S I també excavada a la roca que, en el seu moment, va comportar la destrucció de nombroses tombes i coves per poder esculpir les graderies a la muntanya. Entre el carrer de les Façanes i el Teatre hi havia indicat el desviament cap a l’Altar dels Sacrificis, una ascensió d’uns trenta minuts que transcorre entre tombes i obeliscs i que promet unes vistes privilegiades. Nosaltres no la vam fer per manca de temps… i perquè també convenia deixar alguna cosa pendent per a una futura visita.

Després del Teatre, la vall s’eixampla i comença la ciutat pròpiament dita. A mà dreta ja es podien albirar les impressionants Tombes Reials, que vam deixar per visitar a la tornada, però abans, per entrar en calor, vam entrar en una cova excavada a la roca on ens va portar l’Ahmed, reconvertida en una botiga d’artesania i cafè a l’estil del desert, és a dir, amb coixins i catifes escampats per terra. No cal dir que el cafè preparat a la manera àrab ens va reconfortar (encara feia un fred intens i queien un parell de gotes) i, a més, ens va portar sort, perquè en sortir de la cova vam veure com el sol començava a treure tímidament el nas.

Vam reprendre el camí fins al final de la vall passejant per l‘avinguda Columnada, l’antic decumanus romà, flanquejada per les ruïnes de palaus, botigues, nimfeus i banys, fins arribar al solemne portal del Tèmenos, que separava la ciutat del recinte sagrat. Més enllà vam poder contemplar el Gran Temple, amb els seus monumentals propileus i el petit teatre interior, i tot seguit el Qasr al-Bint, conegut també com el Castell de la Filla del Faraó, del qual encara es conserven força bé la planta i bona part dels murs. També ens van cridar l’atenció les seves curioses estructures de fusta antisísmiques encastads entre els blocs de pedra. Eren ben enginyosos, aquests nabateus.

Al final de la vall, Ahmed, ens va deixar pel nostre compte (aquell dia no tindria gaires ganes de caminar) i ens va citar unes hores més tard a l’aparcament dels autobusos. Abans, però, ens va indicar el camí cap a la següent visita: el monestir d’Al-Deir, que en realitat va ser concebut com una tomba hipogea i que va rebre aquest nom pels usos monàstics que els bizantins li van donar segles més tard. El camí no era gens fàcil. Cal pujar uns 800 esglaons (si fa no fa) per un caminet que serpenteja muntanya amunt. A la base hi ha un servei de «taxis» amb rucs que pot ser útil per a la pujada, però ens van desaconsellar utilitzar-lo per baixar, ja que els animals descendeixen a tota velocitat per un camí estret i el trajecte pot resultar perillós.

L’esforç, però, val completament la pena. A banda que el recorregut és espectacular i travessa un paisatge de formacions geològiques extraordinàries, el Monestir és una construcció encara més gran que el Tresor (tot i que menys ornamentada), que impressiona tant per la seva grandiositat com per l’insòlit emplaçament on es troba. Per als que encara conservàvem forces, l’ascensió continuava fins a un mirador al qual vam arribar uns vint minuts més tard. Des d’allà vam gaudir d’unes magnífiques vistes sobre el Monestir i, encara més espectaculars, sobre les valls situades al nord de Wadi Musa, amb una perspectiva privilegiada, gairebé a vol d’ocell.

En baixar del Monestir, tocava recuperar forces. Com que els restaurants «oficials» no ens acabaven de convèncer, ens vam ficar en una petita parada improvisada amb quatre pals i unes teles a manera de haima, on ens van servir un hummus ben senzill, però deliciós i, a més, molt econòmic. Amb l’estómac ple vam dedicar la tarda a explorar la part nord de la ciutat. Primer vam visitar l‘església bizantina, probablement el vestigi més modern dels antics habitants de Petra, amb els seus delicats mosaics, magníficament conservats. Tot seguit vam arribar al temple dels Lleons Alats (uns lleons que, per cert, no vam saber trobar).

Però el que més ens va impressionar van ser les Tombes Reials, un espectacular conjunt de quatre tombes hipogees visitables, cadascuna amb la seva personalitat, però que encara avui no s’han pogut atribuir a cap governant concret per manca d’evidències arqueològiques, tot i que es creu que van ser excavades al segle I. Es tracten de la Tomba del Palau, que presenta la façana més gran de Petra i imita un temple grec; la Tomba Coríntia, la més malmesa de les quatre; la Tomba de la Seda, anomenada així pels fascinants colors i formes que dibuixen els estrats de roca sorrenca, i la Tomba de l’Urna, amb diversos nivells i terrasses superposades, una autèntica delícia per als amants de la fotografia.

Ja era hora de tornar, després de nou hores de visita. Però abans encara vam voler recrear-nos i deixar-nos aclaparar per la bellesa del Tresor, que a aquella hora estava pràcticament buit, i recórrer de nou el Siq, meravellant-nos una vegada més davant d’un dels capricis geològics més extraordinaris del món. I aleshores ens vam adonar que encara ens quedava molt per descobrir: contemplar la posta de sol des del Teatre o des de l’Altar dels Sacrificis, que diuen que és espectacular; fer alguna de les rutes de senderisme, n’hi ha de tots els nivells; explorar el túnel de l’entrada del Siq… Així que no hi ha cap altra solució: caldrà tornar.

En fer-se fosc, mentre comentàvem el que haviem gaudit i tot el que encara ens havia quedat pendent, ens vam prendre unes més que merescudes cerveses (tant difícils de trobar a Jordània) a l’elegant bar de l’Hotel Mövenpick, just davant de l’entrada del recinte. Es diu Al Maqa’ad Bar i val la pena visitar-lo només per veure la seva sumptuosa decoració, tot i que les cerveses les vam pagar a preu d’or nabateu.

Petita Petra

L’endemà al matí, abans d’iniciar la següent etapa del viatge, ens vam acomiadar de Petra amb una visita a la Petita Petra, anomenada així en comparació amb les dimensions gegantines de la seva germana gran, però que també mereix molt la pena. Situada a uns 15 km de distància, era el recinte comercial de la ciutat de Petra, on s’aturaven les caravanes i els mercaders per fer negocis. Protegida per un altre Siq, aquest més curt i, en alguns trams, excavat artificialment a la roca, vam poder veure-hi diversos temples hipogeus i diferents excavacions que servien d’estances per als viatgers o de botigues, ja que es considera que aquí no s’hi van construir tombes. També ens va semblar molt interessant observar els sistemes de canalitzacions i cisternes que, igual que a Petra, recollien, filtraven i distribuïen l’aigua de pluja per convertir-la en aigua potable.

A l’entrada del recinte surt un camí que, en uns quinze minuts, porta fins a Al Beidha, un jaciment neolític que es remunta cap a l’any 7000 aC i que està considerat un dels assentaments més antics del món. Gairebé no en queden restes i, si no ets arqueòleg, costa imaginar-se com devia ser el conjunt original, però tot i així la visita resulta força interessant.

Wadi Rum

I, sense més preàmbuls, el nostre minibús es va posar en marxa cap a l’última etapa del nostre viatge per Jordània: el mític desert de Wadi Rum, aquell indret on T. E. Lawrence es va convertir en el llegendari Lawrence d’Aràbia, unificant les tribus beduïnes perquè s’alcessin contra l’Imperi Otomà durant la Primera Guerra Mundial. De fet, l’accés al desert, on t’esperen les camionetes pick-up, es fa des de l’antiga estació de tren. Allà hi ha una espectacular rèplica del tren otomà (amb la seva bandera i tot) que Peter O’Toole saboteja en una de les escenes més recordades de la pel·lícula de David Lean.

Tal com hem dit, dues pick-up amb la caixa descoberta ens van recollir i ens van portar a recórrer el desert, fent tres aturades perquè poguéssim contemplar i viure la grandiositat i la singularitat d’un paisatge únic, tan àrid i desolat que, en molts moments, recorda el planeta Mart que tantes vegades hem vist al cinema i a les sèries. En una d’aquestes parades vam entrar en una haima, on ens van oferir un te (la proverbial hospitalitat beduïna) i ens van ensenyar diverses peces d’artesania i bossetes d’infusions per si volíem comprar-ne alguna (la inevitable picardia beduïna)..

Al cap d’unes dues hores de recorregut, que se’ns van passar volant, els vehicles ens van deixar al lloc on passaríem la nit: una mena de resort amb petites cabanes i cúpules semiesfèriques, algunes amb parts transparents per contemplar el cel estrellat. Sincerament, no val la pena pagar el suplement per aquestes últimes, ja que els finestrals estaven força bruts i la contaminació lumínica del recinte impedia gaudir plenament de les estrelles. Ens van oferir una excursió per veure unes curioses formacions rocoses, però vam preferir sortir pel nostre compte a fer una passejada pels voltants per contemplar la posta de sol al desert. Tant la caminada entre dunes i muntanyes de formes sorprenents com el moment en què el sol s’amagava darrere l’horitzó van ser experiències memorables que se’ns han quedat gravades per sempre.No ens vam allunyar gaire, perquè ens havien advertit que al desert les distàncies són enganyoses (ho vam poder confirmar) i corríem el risc que ens sorprengués la nit enmig del no-res, cosa que hauria pogut convertir-se en un problema ben seriós.I després de la nostra nit al desert de Wadi Rum, el viatge arribava al seu final.

Tenim clar que tornarem a Jordània. A més de ser un país acollidor, apassionant i extraordinàriament ric en cultura i història, encara ens van quedar molts indrets per descobrir: les ruïnes d’Umm Qays, els castells dels croats, la reserva forestal d’Ajloun, practicar submarinisme a Aqaba, potser fer una escapada fins a Jerusalem… i, sobretot, tornar a Petra per visitar-la amb la calma que es mereix, dedicant-hi tres o quatre dies per gaudir-ne al màxim. Així que aquest reportatge tindrà una segona part.