Un cap de setmana al Pirineu de Lleida

(Novembre 2022)

A finals de novembre, quan per fi va remetre aquella calor estranya que s’havia aferrat al calendari des de l’estiu i els colors de la tardor es desplegaven en una festa d’ocres, taronges i grocs, vam decidir anar a fer una volta pel Pirineu de Lleida. El nostre pla de viatge consistia a visitar les ermites i esglésies romàniques de la Vall de Boí, els pobles de la Vall d’Aran i posar un peu al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici des d’Espot.

VALL DE BOÍ

La Vall de Boí és una vall estreta que s’estén pel límit sud del Parc Nacional d’Aigüestortes. A banda de les concorregudes pistes d’esquí i dels seus balnearis, té la particularitat que els seus petits pobles, de no més de 200 habitants, conserven unes impressionants esglésies romàniques dels segles X al XII. Són tan singulars i úniques al món que la ruta del romànic de la vall està catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. I nosaltres en vam visitar algunes.

Taüll

Vam començar la nostra ruta al poble de Taüll, el més allunyat de la vall, que, tot i tenir censats tot just 260 habitants, conserva dues impressionants esglésies romàniques, la de Santa Maria i la de Sant Climent. La primera es troba al centre del poble i va ser consagrada al segle XII, i des d’aleshores ha funcionat com a església parroquial. L’entrada és lliure i al seu interior es conserva part d’uns interessants frescos romànics, tant a les naus com a l’absis, a més d’un important retaule barroc.

Però la joia de la corona és l’església de Sant Climent. Es troba a l’entrada del poble, ja que antigament estava consagrada com a cementiri, i és d’una bellesa singular. Contemplant el seu estilitzat campanar de 28 metres, un es pregunta què va portar la gent del segle XI a aixecar una construcció tant espectacular enmig d’una vall solitària. Però si la seva icònica silueta ja ens va impressionar, el que resulta increïble és el que hi ha a l’interior. El famosíssim Pantocràtor de l’absis, reproduït i representat milers de vegades, va ser traslladat al MNAC de Barcelona als anys trenta per evitar-ne l’espoli i actualment s’hi exhibeix una reproducció sobre les restes originals que fa força el fet. Però el que realment ens va impressionar i ens va corprendre va ser el mapping que es projecta sobre l’absis i que mostra el procés de creació de la pintura completa. Una meravella absolutament imprescindible.

Boí

A 2 km vall avall es troba la següent església. Es tracta de Sant Joan de Boí, també romànica, però més rabassuda i amb un campanar no exempt i més baix que els de Taüll. Aquí vam poder pujar al campanar —a l’església anterior havíem comprat el passi de 7 € que permet visitar les tres— i, després d’una acurada ascensió per una escaleta estreta i vertical, vam arribar a la plataforma de les campanes, des d’on, a banda de gaudir d’unes vistes espectaculars sobre la vall, vam poder constatar un fet ben curiós: els tres campanars de Sant Joan, Sant Climent i Santa Eulàlia estan perfectament alineats. Un altre misteri d’aquesta vall increïble.

Erill La Vall

Baixant la vall des de Boí, a pocs metres arrenca una carretereta que ens va portar fins al preciós poble d’Erill la Vall. La seva espectacular església romànica, l’Església de Santa Eulàlia, ens va rebre al final del carrer que travessa el poblet, on les cases semblen emmarcar l’esvelt campanar del conjunt. Ja es feia fosc i la il·luminació de l’edifici, juntament amb la galeria porticada i el cementiri annex, conferien al conjunt un aire evocador. A l’interior ens va impressionar especialment el conjunt escultòric del Davallament, una interessant talla romànica del segle XII en fusta que presideix la petita església i que vam descobrir que és obra dels mestres d’Erill, autors de diverses talles de la vall i d’altres conjunts romànics de la zona.

VALL D’ ARAN

Vielha

Ja entrada la tarda, i després d’atravessar l’interminable túnel de Vielha, que va obrir la Vall cap al sud als anys setanta, vam arribar al nostre camp base, la ciutat de Vielha, capital de la singular comarca de la Vall d’Aran, que ens va rebre amb unes temperatures força baixes. És una petita ciutat animada, amb una gran oferta de restaurants i bars, ja que és lloc de pas i d’estada dels esquiadors de les estacions dels voltants. I, de fet, es notava que l’inici de la temporada d’esquí era a prop, perquè es respirava un ambient de retrobaments entre la gent que treballa a les pistes. El pla per al matí de l’endemà era explorar els poblets del Baish Aran. Els petits nuclis de població de la Vall d’Aran es troben gairebé exclusivament a les ribes del riu Garona —que neix al proper Parc Nacional d’Aigüestortes i desemboca a l’estuari de Bordeus, 600 km més al nord— i dels seus afluents. I és precisament la zona septentrional de la vall la que vam visitar.

Bausén

Vam decidir fer el recorregut de nord a sud per tal de tenir temps d’encaixar-hi les excursions previstes. Vam arribar al diminut poble de Bausen, a 2 km de la frontera francesa, de bon matí, després de remuntar una carretereta que s’enfila muntanya amunt des de la ruta principal. El poble, que segons la Wikipèdia té 66 habitants, semblava desert i només ens vam creuar amb una senyora que passejava el seu gosset i amb un vaquer. Després de fer-hi una breu volta i intentar interpretar els capritxosos cartells dels senders i dels GR, ens vam encaminar cap allò que havíem vingut a veure: el Bosc de Carlac.

Darrere de la sòbria Església de Sant Pere es troba el camí que inicia el GR pel Bosc Encantat de Carlac. Després de comprovar que es tractava d’un recorregut circular, vam decidir començar pel sentit que s’endinsava directament cap al bosc. Es tracta d’una fageda densa i salvatge que ens va transportar a un escenari que perfectament podria ser la localització d’algun dels relats de fantasia de Tolkien. No vam poder completar tot el recorregut circular de 7 km a causa del mal temps, però encara vam poder caminar per bona part del traçat i recrear-nos davant dels impressionants paisatges d’alta muntanya sobre la vall del Garona.

Les

El següent poble que vam visitar va ser Les. És força més gran que Bausen i el riu separa les edificacions modernes de les antigues, que és per on vam passejar. Vam tafanejar per les botigues, on vam comprar una ampolla de sidra del Pirineu, i ens va sorprendre la quantitat de llaunes de caviar que es veien als aparadors, fins que ens vam assabentar que aquest producte s’obté d’esturions criats en piscifactories locals. Curiós. El nostre passeig ens va portar fins a l’Església de Sant Joan, darrere de la qual vam veure plantat l’Haro, un tronc d’avet gegantí que es planta per Sant Pere i es deixa assecar per calar-hi foc per Sant Joan, en una gran festa popular.

Bossost

Molt a prop de Les, riu amunt, es troba el poble de Bossòst. És una població una mica més petita que la seva veïna Les, però que té una encantadora església romànica, l’Església de la Purificació, que conserva importants talles romàniques. Bossòst és, a més, el punt d’inici de la Ruta del Romànic de la Vall d’Aran, que s’estén cap al sud de la comarca fins a Tredòs, passant per quinze pobles i altres tantes ermites i esglésies dels segles XI al XIV.

Arties

Aquest pintoresc poble, en realitat, no pertany al Baish Aran, sinó al Naut Aran. Però ens havien dit que, a banda de ser un lloc bonic, hi ha diversos restaurants on es menja molt bé. Així que, dit i fet, vam travessar Vielha i, a només 6 km de distància, ens vam trobar amb Arties. Ens va semblar un lloc molt bonic i agradable, amb les cases antigues d’arquitectura típica pirinenca vorejant la confluència del Garona amb un afluent, i amb la contundent Església de Santa Maria, d’estil romànic, com no podia ser d’una altra manera. Hauríem passejat una bona estona més pel poble, però s’hi acostava una nevada que no presagiava res de bo, així que vam tornar al camp base.

En aquest dia farcit d’esglésies no ens va quedar més remei que, un cop aparcat el cotxe a Vielha, entrar a l’Església de Sant Miquel, que té un curiós campanar fortificat que formava part d’un castell medieval desaparegut. A l’interior vam poder admirar el Crist de Mijaran, una dramàtica talla de l’escola romànica que formava part d’un conjunt del Davallament i que té al darrere una història rocambolesca que molt bé podria donar peu a una trepidant novel·la de traficants d’art.

Al matí ens vam trobar amb que el paisatge havia canviat força. La nevada de la tarda s’havia intensificat durant la nit i ens vam despertar amb un escenari molt més blanc. El nostre pla era arribar a Espot travessant el Port de la Bonaigua i confiàvem que el port no estigués tancat. Però no, les màquines llevaneu havien fet molt bé la seva feina i la carretera estava perfecta.

Salardú

De camí cap a les valls d’Àneu vam fer una parada a Salardú, la capital del Naut Aran i, en la nostra opinió, el poble més bonic de la Vall d’Aran. És l’últim nucli urbà abans d’iniciar les pujades de Baqueira i del Port de la Bonaigua. A la part més alta del poble hi ha l’esvelta església de Sant Andreu, envoltada de jardins i d’un cuidat cementiri. Però el que fa realment singular el lloc són els impressionants frescos que es conserven a les parets, l’atri i la volta, en un estat de conservació òptim. Ens vam quedar una bona estona asseguts als bancs de l’església, admirant aquesta increïble obra d’art de nou segles d’antiguitat.

PARC NACIONAL D’ AIGÜESTORTES

Sant Maurici i els Encantats

Un cop deixat enrere el Port de la Bonaigua, l’única ruta per arribar a Catalunya des de la vall abans de la construcció del túnel, vam superar unes quantes corbes i vam arribar a Espot, la darrera etapa del nostre viatge. Vam deixar el cotxe al pàrquing i ens vam disposar a fer la que potser és la ruta de senderisme més popular de Catalunya: la que s’endinsa al Parc Nacional d’Aigüestortes i arriba fins al cèlebre Estany de Sant Maurici. És una travessa senzilla, apta per a tots els públics, d’una mica més d’una hora i amb un desnivell positiu de 300 m, que discorre entre frondosos boscos d’avets i pins i paisatges d’alta muntanya.

I que té una gran recompensa final: la magnífica visió de postal de l’estany amb la imponent muntanya dels Encantats al fons, reflectint-s’hi —els dies clars, és clar, perquè a nosaltres ens van rebre la boira i el aiguaneu—. La idea era continuar fins a les cascades de Ratera, però, una altra vegada, el mal temps, en forma d’aiguaneu i vent, ens ho va desaconsellar.

Potser millor així, vam pensar a la tornada. D’aquesta manera ja tenim una excusa per tornar i completar els camins del parc fins als estanys de Ratera i Amitges, o fer el recorregut des del nord, pel circ de Colomèrs des de Tredòs. Però bé, això ja serà objecte d’una altra entrada.