Una setmana bàltica

(Agost 2017)

Hem visitat:

• Helsinki (FIN)
• Tallin (EST)
• Estocolmo (SUE)
• Turku (FIN)
• Tampere (FIN)

Els que ens coneixeu —i els que no, ho podeu intuir pel contingut de l’índex— ja sabeu que ens agrada viatjar sobretot per zones on la calor és protagonista. Tot i això, l’agost de 2017 vam ajuntar uns quants dies de vacances i vam pensar que seria l’ocasió perfecta per visitar aquelles latituds. I dit i fet. Els amics de TouristForum ens van ajudar a muntar una magnífica ruta per les principals ciutats bàltiques de Finlàndia, Estònia i Suècia. Vam volar de Barcelona a Hèlsinki. D’allà ens vam traslladar amb ferri fins a Tallinn. Un altre ferri ens va portar fins a Estocolm i, des d’allà, novament amb ferri, fins a Turku-Åbo. Ens vam dirigir amb tren cap al nord fins a Tampere, i de nou amb tren fins a la capital, Hèlsinki, per agafar un vol que ens portaria de tornada a casa.

HELSINKI

La primera impressió que es té de la capital de Finlàndia és que és una ciutat que ja està feta; no caldria posar-hi res més ni treure’n res. Tot i que no sigui estrictament escandinava per raons geohistòriques, tots els tòpics de les ciutats nòrdiques se li poden aplicar. Bonica, ordenada, de disseny, amable, neta, passejable… i cara!

Vam arribar al migdia i, després d’instal·lar-nos al nostre (perfecte) hotel, molt a prop de la senyorial estació de ferrocarrils (ens va sorprendre la decoració imponent en pedra), ens vam dirigir cap a l’epicentre de la ciutat, la plaça que acull la blanquíssima Catedral Luterana. Situada al barri portuari, al capdamunt d’un petit turó, la seva massa blanca, amb cúpules verdes i agulles daurades, domina un barri de bonics i estrets carrerons que acullen botigues d’objectes de regal i petites tavernes i restaurants. La gran plaça de la Catedral, presidida per l’estàtua de l’emperador Alexandre II (molt solemne ell, però sempre coronat per gavines o coloms) i les seves escalinates, ens va semblar un d’aquells bons llocs on asseure’s i veure com passa la vida, finlandesa en aquest cas. No és una construcció gaire antiga, ja que les obres es van acabar el 1850, però indubtablement s’ha convertit en el símbol de la ciutat.

A pocs metres cap a l’est, al capdamunt d’un altre turó, s’aixeca la catedral «rival», la Catedral Ortodoxa Uspenski. És contemporània de la luterana, però totalment diferent, ja que està construïda amb maó vermell, cúpules de coure i pinacles daurats en forma de ceba, a l’estil i manera de les catedrals russes. A nosaltres ens va fer la impressió que les dues catedrals es miren, es desafien i rivalitzen. Quina és més bonica o més solemne? No vam saber decidir-nos per cap de les dues.

A la tarda, un passeig per l’Esplanade, la solemne avinguda arbrada i enjardinada del centre de la ciutat, vorejada per botigues de disseny, que uneix el port amb els barris interiors i per on els locals passegen amunt i avall, ens va portar fins a la curiosa església Kamppi. Construïda completament de fusta i imitant la forma del casc d’un vaixell, ens va semblar més un espai de meditació que no pas una església convencional. Ens va impressionar l’absolut silenci que hi regnava i que la forma original de l’edifici i el material amb què estava construït ajudaven a mantenir.

L’endemà al matí vam decidir fer una turistada: des del moll central sortien uns ferris que feien una ruta pels ports d’Hèlsinki. I va resultar molt interessant, ja que, a banda de poder veure les grans perspectives de la ciutat des del mar, el passeig, d’una hora de durada, ens va portar fins a la fortalesa de Suomenlinna. Construïda pels suecs a mitjan segle XVIII en un petit illot per prevenir els atacs de l’exèrcit rus, que estava a mata-degolla amb els suecs que ocupaven Finlàndia en aquella època (cosa que no van aconseguir, ja que l’Imperi Rus es va annexionar Finlàndia el 1809). Avui dia és Patrimoni de la UNESCO. També va ser interessant passar al costat dels impressionants trencaglaços amarrats al seu port, a l’espera de la freda temporada d’hivern. I el millor: et servien unes bones pintes de cervesa Karhu que amenitzaven força la travessia.

En desembarcar, vam passejar pel pintoresc mercat ambulant que tenien muntat al moll. Té una part d’alimentació i una altra d’artesania i records. I com que ens havia entrat gana de veure totes aquelles fruites i baies perfectament disposades, vam decidir dinar al mercat Vahna Kauppahalli (sí, els noms finlandesos són una mica difícils de retenir). Es tractava d’un antic magatzem portuari reformat i reconvertit en una mena de food court de paradetes d’alimentació. En algunes hi tenien la major varietat d’aliments fumats que havíem vist a la nostra vida. Va ser difícil decidir-se per algun, però tant era. Els que vam tastar estaven boníssims.

I ja sense gaire més a fer, vam passejar fins a l’hotel per recollir les maletes i dirigir-nos al moll de ferris, ja que el nostre sortia cap a Tallinn aquella mateixa tarda.

EL FERRY DE HELSINKI A TALLINN

Res ni ningú ens havia preparat per a la peeculiar experiència de viatjar en un ferri de línia bàltic. Després de localitzar el nostre diminut camarot amb l’ajuda dels plànols del vaixell, ens vam dirigir a les butaques de popa, situades al costat d’un petit escenari (en el qual no ens hi vam fixar fins més endavant), per presenciar la sortida del vaixell i veure com la ciutat s’anava allunyant. I quina va ser la nostra sorpresa quan, al cap d’una estona, amb el ferri ja lluny del port, van començar a baixar senyores mudades amb vestits de nit i senyors amb vestit i corbata que, a les ordres d’un mestre de cerimònies, van anar pujant a l’escenari per torns a cantar al karaoke mentre la resta del públic ballava les cançons, ben agafats.

Després de recuperar-nos de la sorpresa, vam anar a fer un passeig per les cobertes dedicades a l’oci, on vam veure diversos casinos en què unes quantes persones jugaven a la ruleta i a les màquines escurabutxaques, i ens vam fixar en una particularitat de les botigues de begudes: les ampolles de licor eren de mida extragran (d’un litre o litre i mig) i els packs de cervesa de 24 unitats anaven embalats de quatre en quatre o de sis en sis, amb un carretó per facilitar-ne el transport. Ens va quedar força clar per a què embarcaven els locals en aquests ferris. I encara més després de passejar-nos, després de sopar, per la immensa sala de ball, amb centenars de sofàs de vellut disposats en cercle, i contemplar la gresca que hi estava muntant una multitud de veterans. I el més curiós: a la televisió del nostre minicamarot hi havia un canal que retransmetia el que passava a la pista de ball. Vam suposar que era perquè els que es retiraven no es volguessin perdre ni un bri del que hi passava.

TALLINN

La capital de la República d’Estònia ens va sorprendre agradablement. Poc ens esperàvem trobar-nos, en baixar del ferri, una ciutat tan bonica, històrica, jove i vibrant. D’entrada, ens va sorprendre el nostre hotel, ja que disposava d’una planta que en el seu moment va ser utilitzada per la temuda KGB per espiar els estrangers que s’hi allotjaven i que ara funciona com a museu visitable, tot i que nosaltres no vam tenir ocasió de visitar-lo per tema d’ horaris.

Disposàvem de dos dies per estar a Tallinn, així que el primer el vam dedicar a la ciutat medieval emmurallada, el centre històric anomenat Toompea, que és Patrimoni Mundial de la UNESCO. Vam entrar-hi per la part sud, per l’anomenada Porta de la Llibertat, i una costeruda i recargolada pujada ens va conduir fins a la impressionant massa de la Catedral d’Alexander Nevski, construïda a principis del segle XX a imatge i semblança dels temples russos. Ens vam assabentar que aquesta catedral ha generat un fort rebuig entre la població durant els períodes d’independència d’Estònia, fins al punt d’estar a punt de ser demolida, però finalment, als anys noranta, va ser restaurada i es conserva en tot el seu esplendor.

I així, la resta de la jornada va anar transcorrent mentre passejàvem per Toompea: vam pujar al turó de la Catedral de Santa Maria per gaudir d’unes vistes espectaculars sobre el recinte emmurallat des del Mirador de Kohtuotsa, ens vam prendre una cervesa a la plaça Major, Raekoja Plats, admirant les seves cases medievals, com l’antic ajuntament i la que diuen que és la farmàcia més antiga d’Europa, vam travessar antics recintes monàstics custodiats per inquietants estàtues de monjos, vam admirar les muralles i les torres defensives, que semblaven fetes amb l’Exin Castillos, des del Jardí de la Torre, ens vam estremir davant les cel·les tapiades de la Presó del KGB, o vam pujar al campanar de l’Església de Sant Olaf, del qual diuen que al segle XVI va ser l’edifici més alt del món, amb els seus 159 metres.

Vam decidir que l’endemà el dedicaríem a la part de la ciutat extramurs que s’estén entre Toompea i el Bàltic. Però el dia anterior ens havíem deixat algunes coses per encadenar les activitats i, d’aquesta manera, ens vam dirigir cap a la principal porta del recinte emmurallat, Vana Viru. Es tracta d’una imponent porta amb dues altes torres de vigilància que ens va franquear l’entrada a Viru Tanav, l’alegre carrer principal, comercial i turístic, ple de restaurants i botigues d’artesania que desemboca a la plaça Raekoja. Després de travessar la ciutat antiga, en vam sortir per la Porta Nord, una altra monumntal porta i ens vam encaminar cap al port.

Més enllà de la muralla, ens esperava el peculiar barri de Kalamaja, una antiga zona portuària, de pescadors i ferroviària, però que avui dia és una bonica àrea de casetes de fusta unifamiliars i multicolors que acullen tallers i estudis, molt hipster tot plegat (i realment car, segons ens van explicar). Aquest barri s’obre al port antic i allà vam visitar l’interessant Museu Marítim i els vaixells de guerra, el submarí i el tremendo trencaglaç que estaven amarrats al costat. I ja de tornada a Toompea, vam decidir fer un passeig per la zona propera de Telliskivi i per l’antiga estació terminal, avui en desús, que acull mercadets, tallers, galeries d’art, sales de concerts i uns antics vagons de tren soviètics reconvertits en curiosos bars i restaurants i que congreguen tota la modernitat de Tallinn.

ESTOCOLM

El viatge vespertí en ferri des de Tallinn fins a Suècia prometia ser divertit i entretingut com l’anterior, però una circumstància terrible ens va sumir en la tristesa més absoluta: poc abans de sortir del moll, un gran nombre de missatges i trucades perdudes als nostres mòbils feien presagiar que havia passat alguna cosa greu. I, en efecte, un instant abans de perdre la cobertura ens vam assabentar de la terrible massacre de les Rambles de Barcelona. La gent estava preocupada per nosaltres, ja que vivim a 200 metres del lloc de l’atemptat. Vam anar a sopar amb la congoixa a dins i, en acabar, amb la cobertura ja recuperada en acostar-nos a terres sueques, vam poder finalment assabentar-nos del que havia passat i tranquil·litzar familiars i amics..

Vam anar a dormir al camarot, ja que les portes per desembarcar obrien de bon matí. I a mig matí, després d’esmorzar, vam baixar del vaixell entre suecs carregats de licor i cervesa (alguns se les enduien en carretons de mà, fins i tot). En disposàvem fins a la tarda per visitar la magnífica capital de Suècia, així que vam agafar el metro i ens vam dirigir cap a Gamla Stan. Estocolm és una ciutat formada per 14 illes, i Gamla Stan constitueix el centre històric de la ciutat. Sense cap altre objectiu que passejar i impregnar-nos de l’ambient de la ciutat, vam dedicar el matí a recórrer els bonics carrers de l’illa fins a l’hora de dinar. El temps estava una mica rúfol, però vam aconseguir fer-nos una bona idea dels antics carrers medievals, del solemne Palau Reial o de la plaça de l’Ajuntament, Stortorget, on s’aixeca el senyorial palau de l’Acadèmia Sueca, on cada any s’atorguen els Premis Nobel. Llàstima que no tinguéssim temps per visitar-lo.

Escollir on dinar va ser tot un problema, ja que l’illa és plena de restaurants i bars acollidors i va ser difícil triar, perquè tots ens agradaven (bé, el preu dels menús ens va ajudar; en la seva gran majoria són força cars). A la tarda vam travessar els ponts que connecten les altres illes, com la de Norrbro, on s’aixeca el Parlament Suec i on als seus jardins se celebraven concerts de música popular, actes culturals i activitats per als més petits, i la de Norrmalm, que compta amb una zona més moderna de botigues. Allà vam veure el curiós Ajuntament d’Estocolm i la medieval Església de Santa Clara, a més de gaudir d’una preciosa perspectiva de la posta de sol, amb l’skyline de Gamla Stan retallat al cel.

La sortida del ferri que ens havia de tornar a Finlàndia ens va obsequiar amb un magnífic regal que no havíem pogut veure a l’anada perquè era de nit. La desembocadura del llac Mälar al mar Bàltic forma un estuari amb més de 20.000 illes de totes les mides, des dels simples illots fins a illes verdes de dimensions considerables, passant per aquelles que acollien una caseta de fusta i poca cosa més. I el serpenteig del vaixell entre elles, amb la posta de sol i els colors canviants que provocava, ens va tenir una bona estona embadalits a les cobertes.

TURKU

Al matí vam arribar a la ciutat de Turku, o Abö per als suecs (els dos noms són oficials). Es tracta d’una petita i tranquil·la ciutat costanera, seu d’importants universitats i hospitals, que reivindica ser la població més antiga de Finlàndia i on ens quedaríem un parell de dies. El camí des del port de ferris fins a l’hotel era senzill: només calia seguir la riba del riu Aura, que travessa la ciutat i que és totalment transitable a peu. En aquest recorregut vam passar al costat del castell de Turku, el Turunlinna, que representa el primer assentament en aquestes costes, allà pels darrers anys del segle XIII.

En arribar a la plaça principal de la ciutat, on teníem l’hotel, vam veure una multitud de gent reunida al voltant del que semblaven ser unes espelmes i unes flors al terra. Quan ens hi vam acostar, ens vam adonar del que estava passant: es tractava de l’homenatge a la víctima d’un atemptat ocorregut el dia anterior, quan un home havia apunyalat una altra persona en aquell mateix lloc. El sense-sentit del terrorisme colpejava cruelment aquella petita i pacífica ciutat finlandesa i ens rtornava a la desgràcia a la nostra ciutat de dos dies enrere.

A banda d’això, la nostra estada a Turku va ser d’allò més tranquil·la. El temps va passar entre passejades per les boniques ribes del riu, pujar al turó de la pintoresca Catedral luterana de Turku, visites a algun museu com l’ interessant Wäinö Aaltonen d’art modern i el seu restaurant estilitzat, perdre’ns pel barri de casetes de fusta a tocar del riu, que avui dia s’han reconvertit en farmàcies i tallers d’artesania, dinar al Kauppahalli, un food court molt de moda entre elslocals, o prendre’ns unes cerveses al capvespre a les atapeïdes terrasses de la plaça Major mentre vèiem passar la vida.

TAMPERE

Un curt trajecte en tren ens va portar fins al nostre següent destí, la ciutat de Tampere (amb accent a la «a», com vam aprendre). Tampere és una ciutat de poc més de 200.000 habitants situada al centre de Finlàndia, amb un important passat industrial, com vam poder comprovar durant el nostre passeig pel centre. Només hi estaríem unes hores, ja que al vespre havíem de ser a Hèlsinki, així que ens vam posar mans (i peus) a l’obra, vam anar a una oficina de turismeon ens van lliurar un mapa amb una pràctica ruta que ens indicava els principals punts d’interès.

El nucli urbà de la ciutat està situat entre dos llacs, entre els quals discorre un canal natural amb uns salts d’aigua que, en el seu moment, es van aprofitar per crear petites centrals elèctriques al voltant de les quals es van desenvolupar diferents indústries, especialment la tèxtil. Avui dia, tant els salts d’aigua urbanitzats que formen petites cascades com les fàbriques, reconvertides en espais d’art, restaurants i tallers, es poden visitar, com la Fàbrica Finlayson, d’història curiosa. I passejar entre aquests edificis de maó, els seus patis oberts i les altes xemeneies, ens va transportar a l’Anglaterra de la Revolució Industrial amb una mica d’imaginació.

A la part nord de la ciutat, tocant ja al llac Näsi, s’estén un gran parc d’atraccions força popular a la zona, el Parc Särkänniemi. Pel poc temps de què disposàvem no hi vam poder anar, però vam passejar pels camins de la muntanya que l’envolta, on es podien veure les impressionants cases senyorials que van construir els industrials del tèxtil. I ja de tornada cap a l’estació de tren, vam visitar la catedral de la ciutat, la Tuomiokirkko, de construcció recent (principis del segle XX), però que al seu interior compta amb uns impressionants frescos, molt polèmics en la seva època per ser transgressors fins i tot entre la més permissiva confessió luterana.

El trajecte en tren entre Tampere i Hèlsinki era quelcom que teníem moltes ganes de viure, ja que travessa part de la impressionant regió dels llacs finlandesos i discorre entre frondosos boscos de coníferes. Tot i que el nostre tren ens va tenir aturats un parell d’hores a l’estació de Hämeenlinna, no ens vam penedir en cap moment d’haver escollit aquest mitjà de transport en lloc de l’avió, molt més ràpid però també més prosaic.

I ja no ens va donar temps de fer gaire més a la capital finlandesa, tret d’anar a sopar uns filets i uns embotits de ren (tremends) a un restaurant que ens havien recomanat, ja que l’endemà al matí agafàvem el vol de tornada a Barcelona. Ens vam quedar amb moltes ganes de recórrer altres zones d’aquesta meravellosa regió, com les altres dues capitals bàltiques, Sant Petersburg, passar més temps a Estocolm o, per què no, fer un tour en tren per tot Finlàndia. Així que segur que hi haurà Setmana Bàltica, segona part.