(Maig 2025)
Vagi per endavant que aquesta no és una entrada a l’ús, com les que solem presentar en aquest blog. No descriu un viatge ni és una guia d’una ciutat, tot i que Burgos bé se la mereixeria i alguna cosa us expliquem sobre ella al final. El que pretenem aquí és explicar-vos com la visita al singular jaciment paleontològic d’Atapuerca ens va fer volar la consciència i va posar potes enlaire el poquet que sabíem sobre l’evolució humana. Una experiència que us recomanem ferventment.
Comencem amb una mica d’explicació històrica sobre el jaciment. A pocs quilòmetres de Burgos, dins del terme municipal del poblet homònim, s’aixeca una cadena muntanyosa, la Sierra de Atapuerca que, amb prou feines 200 metres d’altitud, és un dels pocs accidents orogràfics de la regió. A mitjan segle XIX, la necessitat de construir un ferrocarril que connectés l’interior peninsular amb els ports cantàbrics, que demandaven hulla i ferro, va plantejar com salvar aquest accident geogràfic. I les autoritats es van decidir pel que després resultaria un cop de sort increïble. En lloc de vorejar la serra i construir un traçat més llarg, es va optar per practicar un tall de sud a nord a la muntanya, amb la qual cosa es va obrir un congost on instal·lar les vies. La línia fèrria va funcionar fins a principis del segle XX, quan va quedar abandonada per manca d’ús.
Durant els anys 50 i 60, i atès que es tenia constància que la zona era un tradicional encreuament de rutes migratòries o comeercials, es van dur a terme algunes excavacions aprofitant la trinxera que havia obert el ferrocarril i s’hi van trobar algunes eines de sílex bastant rudimentàries, així com evidències d’enterraments prehistòrics. Però no va ser fins al 1976 quan un enginyer que preparava la seva tesi doctoral sobre els fòssils d’óssos va trobar diversos ossos humans al que més tard es coneixeria com la Sima de los Huesos.
Aquest afortunat se’ls va endur al seu director de tesi, el paleontòleg Emiliano Aguirre, que va embogir de seguida davant d’una troballa semblant. Dos anys més tard, Aguirre va començar a dirigir unes excavacions a gran escala fins a la seva jubilació, deu anys després. Tres dels seus alumnes, Eudald Carbonell, Arsuaga i Bermúdez de Castro, van prendre llavors el relleu en la direcció de les excavacions. I des d’aleshores, la cosa es dispara.
El jaciment d’Atapuerca té una importància mundial, ja que ha revolucionat els fonaments del que fins aleshores es coneixia sobre l’evolució humana. Per això, des de l’any 2000 és patrimoni mundial de la UNESCO. Algunes de les fites cabdals d’Atapuerca han estat descobrir una nova espècie d’homínid, l’Homo antecessor, que ha encaixat com una mena d’esglaó perdut en la cadena evolutiva humana, o datar restes humanes de fa més de 800.000 anys, cosa que ha replantejat la línia temporal de la presència dels homínids a Europa. I s’hi han trobat certes eines, com la famosa destral de mà bifacial, que ha complicat el que es donava per establert sobre l’evolució de l’Homo sapiens i tirant la seva «aparició»uns quants dntenars de mil·lenis més enrere del que es tenia establert.
I tot això, que com veieu no és poc, ho vam aprendre en l’espectacular visita que vam fer al jaciment. Guiats pel gran David Canales, arqueòleg i divulgador a temps parcial, com ell mateix explica, i després d’encaixar-nos el casc reglamentari, vam avançar per la trinxera per conèixer diversos dels indrets on actualment s’està excavant: la Sima de los Huesos, la Sima de los Elefantes i la Gran Dolina. Amb aquest escenari de fons, ens va explicar les diverses tècniques d’excavació que utilitzen, des del martell pneumàtic fins al pinzell del 1. I una cosa que ens va resultar molt interessant, els mètodes de datació que s’empren. Entre d’altres, pels animals trobats al costat dels ossos, per les eines o, una cosa de la qual no en teníem ni idea, per l’orientació de les roques magnètiques, que segueixen les variacions de l’eix terrestre. Arqueomagnetisme, se’n diu, d’aquesta tècnica. Ah, i ens va presentar el famós Miguelón (Induráin estava triomfant quan el van trobar), bé, la rèplica del seu crani, que va ser la troballa que va encaixar l’Homo antecessor en el buit que faltava en l’escala evolutiva.
El jaciment d’Atapuerca ens va semblar una indret únic. Ser presents en un lloc on s’ha descobert quelcom de capital importància, fins al punt de canviar radicalment la percepció de l’evolució humana i del coneixement que es tenia de la nostra pròpia espècie, va ser una experiència especial i, per què no dir-ho, molt emocionant. I el millor és que sembla que això no ha fet més que començar, ja que queden milers de metres cúbics per excavar. Queda feina per a anys.
Acabada la visita, vam tornar a l’autobús que et porta i et torna des del centre d’interpretació, que dista un quilòmetre i escaig del jaciment, i vam posar rumb a Burgos, ja que a la tarda teníem prevista una visita que complementava la del jaciment. Així que, després d’una parada obligatòria al carrer San Lorenzo per recuperar forces (mare meva, els cojonudos / cojonudas i les racions de morcilla de Burgos! O els tigres regats amb xerès, quines delícies…), ens vam dirigir cap al Museu de l’Evolució Humana, MEH per als amics.
Aquest espai multidisciplinar va ser inaugurat el 2010 amb la idea de recollir i centralitzar les troballes d’Atapuerca, però a còpia d temps s’ha convertit en un magnífic museu que abasta, a banda del que és específic del jaciment, tota la història de l’evolució humana, que no és poca cosa. Vam tenir la sort d’unir-nos a una instructiva visita guiada que ens va oferir la historiadora Sara i que ens va conduir a través de les seves quatre plantes: la dedicada al jaciment en tots els seus aspectes, la de l’evolució humana, amb els seus curiosos diorames o amb el veritable crani de Miguelón, entre altres fòssils importants, la de l’evolució de la cultura i la tecnologia i la planta superior, on, amb molt enginy, es poden veure els ecosistemes que han habitat la regió des d’èpoques primigènies.
Ens va encantar el MEH. Creiem que és un lloc que, per si sol, ja val una visita a Burgos (tot i que, per descomptat, la ciutat té molts altres atractius). No debades, els darrers anys s’ha erigit com un dels 10 museus més visitats de tot Espanya..
Aquestes visites les vam englobar en un viatge a Burgos, ciutat que ens va sorprendre i que ens va encantar. Sabíem de la importància de la seva catedral gòtica, és clar, única al món. Tan singular que és l’única catedral d’Espanya que és patrimoni de la UNESCO per si sola. Va ser construïda sota l’advocació de Santa Maria al segle XIII en estil gòtic francès i posseeix un interior magnífic. Tant és així que, en entrar, no sabíem on mirar. Cada capella és més intricada que l’anterior, amb els seus cimboris i els seus conjunts escultòrics. Per no parlar del cor i la seva silleria, o del fastuós retaule de l’altar major. I quan semblava que ja no hi podia haver res més bonic, darrere de l’altar vam descobrir la increïble Capella del Condestable: un espai solemne que acull els sepulcres de pedra dels Condestables de Castella i on la vista se’t perd en l’intricat entramat de les vidrieres i les decoracions. I la volta estrellada, quina meravella.
Els voltants de la catedral constitueixen el centre històric de Burgos, una àrea que està perfectament conservada. La porta d’entrada a la plaça de la Catedral, per exemple, l’Arco de Santa María, on desemboca el senyorial Espolón, (el més popular passeig dee la ciutat) ens va semblar magnífic, amb les seves solemnes estàtues de prohoms de la ciutat, sants, reis i guerrers barrejats.
I és molt bonic passejar pels carrerons que envolten la Catedral, que moltes vegades estan en pendent o desnivell a causa del peculiar emplaçament de l’edifici als vessants d’un turó. La Catedral és visible des de tots els punts del centre històric, especialment els seus característics i celebèrrims campanars, i cada perspectiva des de places o carrerons és, a quina més fotogènica. Ens va encantar el conjunt des de la Plaza Mayor, per exemple, amb les seves porxades de pedra, o des del Huerto del Rey, amb la sorprenent vista de l’absis.
Ens va semblar molt bonic, així mateix, el passeig per les ribes del riu Arlanzón des de la bel·licosa estàtua del Cid (un altre dels símbols de la ciutat) cap a l’oest, autèntics corredors verds d’una vegetació abundant. O la pujada als Miradors, al nord de la Catedral, des d’on una magnífica vista del centre històric, amb les seves mil esglésies i capelles, s’estenia davant nostre al llarg del riu.
I, per descomptat, no volem oblidar-nos de mencionar l’aspecte culinari. I és que Burgos posseeix una oferta gastronòmica espectacular. Vam gaudir sobretot de les tapes, sovint servides a peu de barra. El carrer San Lorenzo, esmentat anteriorment, s’emporta la palma, amb el rosari de bars i tavernes de tapes, però sospitem que a qualsevol local de Burgos menges bé i barat. I vam tornar enamorats de la sacrosanta Morcilla de Burgos. Quin escàndol! Ja triguen a fer-la Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Coses més difuses hi han entrat.
Isa i Fe de viatge 