Maig 2022
Abans de començar el viatge, cal dir que l’Uzbekistan és un d’aquells països que desperten la imaginació només d’esmentar-ne el nom. La mítica terra de la Ruta de la Seda evoca els temps en què les caravanes travessaven les seves estepes transportant mercaderies entre Orient i Occident, els guerrers mongols conquerien un immens imperi i aixecaven construccions extraordinàries, o els viatgers occidentals descobrien ciutats mil·lenàries que semblaven sorgides d’un conte. Avui, l’Uzbekistan és un estat jove, independent des de la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991. És un país de majoria musulmana, però laic, on hi ha llibertat de culte, i que a poc a poc s’obre al turisme internacional. Encara avui, la major part dels visitants són els mateixos uzbeks i un gran nombre de turistes procedents de Rússia, però cada vegada són més els viatgers occidentals que descobreixen aquest fascinant racó de l’Àsia Central.
L’Uzbekistan viu entre la modernitat, la profunda empremta de l’època soviètica, la tradició musulmana i l’herència d’un territori que, durant segles, ha estat un punt de trobada de pobles, cultures i religions molt diverses. Aquesta barreja li confereix una personalitat única i captivadora. Per tot això, és una destinació que val molt la pena visitar: un país apassionant, d’una riquesa històrica excepcional, amb monuments d’una bellesa espectacular, ciutats que enamoren a cada pas i una població extraordinàriament amable i hospitalària. I si ens permeteu un consell, visiteu-lo aviat, abans que el turisme de masses descobreixi aquesta autèntica joia de la Ruta de la Seda.
El nostre viatge va començar a la capital, Taixkent, ja que pràcticament tots els vols internacionals arriben a aquesta ciutat; en el nostre cas, amb escala a Istanbul. Després d’un dia per visitar la capital, vam agafar un vol domèstic fins a Urgench per visitar Khiva. Des d’allà vam anar a Bukharà en un peculiar tren nocturn amb reminiscències soviètiques. Després de dos dies de visita vam anar a Samarcanda amb autocar i vam acabar de nou a Taixkent dos dies més tard, on vam arribar amb tren d’alta velocitat (l’espanyol TALGO). Recomanem molt seguir aquest itinerari, i no a l’inrevés (hi ha operadors que comencen per Samarcanda), ja que d’aquesta manera vam experimentar un crescendo tant en les sensacions com en la quantitat d’estímuls.
TASHKENT
Com que disposàvem de poc temps a la ciutat, vam anar directament a visitar el complex arquitectònic Hazrati Imam, autèntic epicentre religiós de la ciutat. Es tracta d’una àmplia plaça enjardinada on vam poder veure el mausoleu Kaffal Shashi, molt venerat perquè acull la tomba del poeta homònim; l’elegant Mesquita del Divendres, amb els seus esvelts minarets de més de 50 metres; el bonic edifici que conserva un venerat i antic Alcorà, i la nostra primera madrassa, la de Barak Khan, una petita mostra de les meravelloses madrasses de què gaudiríem els dies següents.
Després d’un curt trajecte en minibús vam visitar el peculiar Basar Chorsu. Es tracta de l’enorme mercat central de Taixkent, on els seus habitants fan la compra i que és una autèntica festa per als sentits. A la part inferior d’aquest bonic edifici, sota la cúpula que recorda les antigues iurtes dels nòmades, s’hi concentren sobretot les parades de carn, mentre que les fruiteries i verduleries ocupen el perímetre de l’edifici. Ens van recomanar pujar a la planta superior, que envolta el mercat amb una galeria circular: allà hi venen les famoses espècies i fruita seca de la zona, però també és un magnífic mirador des d’on observar la vida quotidiana d’aquest mercat.
Parlant de menjar, és un bon moment per explicar breument què es menja a l’Uzbekistan. El plat estrella és el plov (o plof), un saltat d’arròs amb carn rostida (de vedella o de xai) i verdures, principalment pastanaga, ceba i pebrot (compte, força picant). Ens van explicar que n’hi ha fins a trenta varietats, segons la regió o la ciutat. També hi ha una gran varietat d’amanides, a les quals gairebé sempre segueix un plat de sopa calenta (de fideus, de pollastre, de carn picada…) faci fred o calor, per acabar amb un plat de carn o bé unes empanades i raviolis, fregits o cuits al vapor, farcits de carn o de verdura. Tot plegat és molt bo i variat.
Pel que fa a la beguda, tot i ser un país musulmà però laic, hi vam trobar bones cerveses i interessants vins locals. I, per descomptat, a les sobretaules mai no hi falta el vodka local.
A la tarda, i per tal de fer-nos una idea de la ciutat abans de sortir l’endemà al matí cap a Khiva, el nostre guia ens va fer un recorregut per les àmplies places i avingudes de la capital. Vam poder veure el Palau Romanov, els immensos hotels soviètics que actualment s’estan remodelant (tot indica que el país es prepara per obrir-se al turisme), el Teatre Navoi i el despropòsit que va cometre el longeu president Islam Karimov (va governar del 1991 al 2016) al parc situat davant del monumental Teatre de l’Òpera, fent talar els plàtans centenaris perquè es pogués contemplar la seva obra megalòmana. Avui dia s’intenta revertir aquell nyap plantant-hi nous arbres. Coses de megalòmans. També vam veure la gegantina estàtua eqüestre de l’heroi nacional Tamerlà, un personatge mític que ens acompanyaria al llarg de tot el viatge..
Khiva
L’endemà al matí, ben d’hora, vam agafar un vol domèstic que, després d’una hora i quart de viatge, ens va deixar al diminut aeroport d’Urgench, una població situada a 35 km de Khiva i comunicada amb aquesta per una carretera sense ni un sol revolt. Curiositats de l’estepa.
La sensació que vam tenir en entrar al recinte emmurallat de Khiva va ser la de retrocedir uns quants segles en el temps. I és que el barri d’Itchan Kalà, intacte des de fa centenars d’anys, et transporta a l’època en què les caravanes recorrien la Ruta de la Seda i feien parada en aquesta ciutat, que era un conegut mercat d’intercanvi d’esclaus. No és estrany que tot el conjunt estigui protegit per la UNESCO. Ens va encantar passejar sense rumb per Itchan Kalà. Els seus carrers estrets, els edificis de to marró construïts amb tova i maó, entrar als seus edificis, seure a contemplar el pas de la gent, prendre alguna cosa en una terrassa o comprar a les seves paradetes va ser tot un privilegi. Qui va comparar aquest paisatge amb el decorat d’un planeta perdut de la saga Star Wars no anava gens desencaminat..
La ciutat antiga de Khiva és un recinte totalment per als vianants envoltat per una muralla de més de 2.000 metres construïda amb tova i que es pot recórrer. Tot just travessar la porta principal ens trobem amb l’impressionant minaret truncat Kalta Minor, autèntic símbol de la ciutat. Es tracta d’una immensa estructura policromada recoberta de tessel·les de ceràmica vidriada en tons blaus i turqueses, disposades seguint la geometria zoroastriana. Va ser projectat per convertir-se en el més alt de tota l’Àsia i havia d’arribar als 80 metres d’alçada, però la mort de l’emir Mohamed Amin Khan l’any 1855 va aturar-ne la construcció quan només havia assolit els 30 metres (en aquesta cultura, quan moria un dirigent, els seus projectes no es continuaven). Ens va impressionar imaginar com hauria estat si s’hagués acabat.
Als peus del Kalta Minor s’estén l’immens edifici de la madrassa Mohamed Amin Khan. És la madrassa més gran de tota l’Àsia Central i, tot i que avui s’ha reconvertit en hotel i la seva façana no és tan espectacular com la d’altres madrasses de Bukharà o Samarcanda, el seu pati central, envoltat de galeries de dos nivells, resulta imponent. Aquest pati es pot visitar encara que no ens allotgem a l’hotel.
Davant la madrassa s’aixeca el complex de la ciutadella de Khiva, Kunya Ark (Ark és el nom que, en llengua turcmana, designa una fortalesa o un castell). A banda de les diferents estances, el que més ens va impressionar va ser el magnífic aiwan (el porxo sostingut per altíssimes columnes de fusta finament tallades), decorat amb murals de ceràmica de tons turquesa i blau cel que imiten catifes, així com la plataforma circular pensada per instal·lar-hi una iurta (la tenda dels nòmades) en cas que s’hi presentessin visitants inesperats.
I encara un altre detall que ens va agradar molt. En sortir del pati de l’aiwan vam trobar una estança amb unes escales molt dretes difícils de remuntar. La recompensa va valer la pena, ja que condueixen a unes terrasses superposades que antigament servien de punt de vigilància i que ofereixen una esplèndida vista de tot el barri d’Itchan Kalà.
A l’extrem nord-oest del recinte, al final del carrer, es va construir un altre ark a imatge i semblança del primer, però molt més gran i laberíntic: el palau Tosh Hovli. Va valer molt la pena visitar-lo, ja que compta amb un pati presidit per cinc aiwans i amb el que en el seu dia va ser l’harem del khan.
I el que ens va semblar una autèntica joia que gairebé ens passa desapercebuda: la Mesquita Juma, que data del segle X. Situada entre els dos arks i darrere d’unes portes originals minuciosament treballades, s’obre un increïble espai sostingut per 212 columnes de fusta, un hipnòtic bosc artificial. Té la particularitat que va ser un dels pocs edificis de la ciutat que Genguis Khan no va arrasar després de conquerir-la, ja que el va utilitzar com a cavallerisses per als cavalls de les seves trops.
Encara ens quedava una visita en aquest dia, potser la més important: la cúpula verda del mausoleu Pahlavan Mahmoud es pot veure des de tot el barri. Es tracta de la tomba del mític heroi local, lluitador imbatut, poeta i filantrop (tot això i molt més), venerat pels habitants de la ciutat perquè n’és el patró. A banda d’això, és un recinte preciós format per un pati, un aiwan i una mesquita, així com un concorregut pou d’ablucions amb una aigua a la qual s’atribueixen propietats miraculoses (no ens vam atrevir a imitar els pelegrins, que beuen tots del mateix got, perquè apreciàvem massa la integritat dels nostres estómacs). També ens va cridar l’atenció el gran nombre de tombes que s’amunteguen al seu voltant. Es creia que ser enterrat a prop de la tomba del sant facilitava l’entrada al paradís. Com un passi VIP.
I ja era hora de sopar, així que ens vam dirigir cap a l’interior de la ciutat, fins a l’encantadora placeta on s’aixequen la mesquita i el minaret Islom Khodja, aquest sí complet, que s’eleva 44 metres per damunt de les teulades de Khiva. Va ser una molt bona elecció: ens va encantar sopar mentre contemplàvem com la llum del capvespre jugava amb els mosaics de ceràmica vidriada.
BUKHARÁ
Vam desplaçar-nos d’Urgench a Bukharà, la següent etapa del viatge, en un peculiar tren nocturn. No sé si em van influir els relats de viatgers i les pel·lícules, però els trens del recorregut transiberià no deuen ser gaire diferents d’aquest. Nosaltres vam viatjar en primera classe (és força econòmica), que consisteix en compartiments amb dos seients-llit, tot i que també n’hi ha de segona classe (amb quatre lliteres) i de tercera (directament amb seients).
Després de vuit hores travessant el desert del Karakul i viatjant en paral·lel a la frontera amb Turkmenistan, vam arribar a la ciutat de Bukharà. La guia Lonely Planet adverteix que cal visitar la ciutat sagrada de Bukharà amb precaució perquè les parts no ens facin perdre de vista el conjunt.
La nostra primera visita va ser l’interessant mausoleu d’Ismail Samani. Construït al segle X, va escapar de la destrucció generalitzada de Gengis Khan quatre segles més tard gràcies al fet que havia quedat enterrat sota les sorres del desert. És l’únic monument que es conserva de la dinastia samànida i, com a tal, és un dels més apreciats de tota l’Àsia Central. Ubicat avui en dia en un parc urbà, impressiona contemplar la complexitat de la seva construcció, amb maons disposats en totes direccions, i els seus ornaments de pedra que evoquen la religió zoroastriana (el quatre i el quadrat, així com els seus múltiples, són símbols sagrats). Uns metres més enllà del mausoleu s’aixeca un edifici ben curiós, el mausoleu Chasma Ayub, amb les seves peculiars cúpules còniques. A l’interior acull un petit museu de l’aigua, on vam poder comprovar el terrible desastre provocat al mar d’Aral arran de la irrigació massiva dels camps de cotó mitjançant canals durant l’època soviètica.
El centre de la ciutat és la plaça Labi Hauz (que significa «al voltant del llac»). Bukharà va arribar a tenir 55 estanys interconnectats per canals, dels quals avui només en sobreviuen mitja dotzena, i aquest n’és un. La plaça està envoltada per dues madrasses i un antic allotjament per als dervixos (els monjos i mestres sufís). La madrassa Nadir Divan Begi té una façana de dos nivells que és una autèntica obra mestra de l’aequirectura centreasiàtica. Una curiositat: davant de la madrassa ens vam trobar amb l’estàtua d’un home muntat en un ruc. Es tractava de Kyoja Nasrredin, un cèlebre personatge local protagonista de nombroses llegendes populars que atrau multituds de visitants que s’hi fan fotografies.
Labi Hauz és un indret molt freqüentat pels habitants de la ciutat al capvespre, ja que està envoltat de terrasses on es pot prendre el típic te… o alguna cosa més forta. Als voltants de la plaça també vam poder visitar antics i curiosos caravansarais (avui transformats en una successió de botigues d’artesania), així com l’antic barri jueu i la seva sinagoga, que sospitem que ben aviat acabaran reconvertits en hotels boutique. Al temps.
Ens vam desviar de la ruta habitual i vam passejar una estona fins a descobrir el curiós edifici del Char Minor. Curiós perquè no és ni una mesquita, ni un caravansarai, ni una madrassa (es creu que era l’entrada d’una d’elles). I, per acabar de desconcertar el visitant, el seu nom en tadjik significa «quatre minarets», quan en realitat el que té són quatre torres ornamentals. Tant se val, perquè ens va semblar un indret encantador (no debades és un dels símbols de la ciutat). Davant del Char Minor vam descobrir una paradeta que era tot un museu de memorabilia dels temps de l’URSS. Ens van venir ganes de comprar un bon grapat d’insígnies i medalles de l’Exèrcit Roig, que gairebé es venien a pes.
Vam continuar pel carrer principal des de Labi Hauz fins a arribar a una cruïlla coberta per una gran cúpula: es tracta del primer dels antics mercats. En efecte, els tres mercats coberts se succeeixen sota tres solemnes cúpules connectades per carrers que avui acullen parades d’artesania local i botigues dedicades, en major o menor mesura, a oficis artesanals (nosaltres vam visitar un taller d’elaboració de paper de seda, però ens va semblar totalment prescindible). Antigament, els tres mercats estaven especialitzats en l’intercanvi de monedes (el primer), les pells i els barrets (el segon) i la joieria (el tercer).
Darrere del tercer mercat hi ha el plat fort. A l’esquerra de la plaça s’alça el complex de la mesquita Po-i-Kalan i l’espectacular minaret Kalon. Nosaltres hi vam arribar al capvespre, en plena golden hour, i contemplar el joc de llums sobre les façanes de les madrasses i el minaret va ser un moment memorable, igual que escoltar l’última crida a l’oració quan gairebé érem sols en aquell indret. Tot i això, no ens hi vam entretenir gaire perquè hi tornaríem l’endemà. En canvi, ens vam dirigir a l’altra banda de la tercera cúpula, on la madrassa i la mesquita d’Ulugbek (aquest nom es repetirà sovint al llarg del viatge) competeixen en solemnitat, situades l’una davant de l’altra.
L’endemà ens disposarim a pujar al TALGO (sí, sí, el TALGO espanyol és el tren d’alta velocitat de l’Uzbekistan), però el matí encara donava per fer unes quantes visites. Vam començar per la mesquita Bolo Hauz, també coneguda com la de les quaranta columnes (una mica trampós: n’hi ha 20 de reals i 20 més reflectides a l’estany que té al davant). Precisament són les columnes de fusta de l’aiwan i la intricada ornamentació dels capitells els elements que fan especialment interessant aquesta mesquita.
Creuant l’atrafegada avinguda vam arribar a un altre dels grans atractius de la ciutat: l’Ark, la fortalesa i residència dels governants del Khanat de Bukharà, construïda al segle V. Una curiositat: com que es tractava d’una construcció defensiva, es va haver d’aixecar damunt d’un turó artificial de trenta metres d’alçada. L’Ark és un complex immens, d’unes quatre hectàrees, que engloba palaus, museus, mesquites i una sumptuosa sala del tron. i que varem recórrer durant tot el matí
I ara sí, un cotxet elèctric ens va portar fins a la joia de Bukharà: la plaça que acull el monumental minaret Kalon, la mesquita Po-i-Kalan i la madrassa Mir-i-Arab. El minaret impressiona, encara més si pensem en el motiu pel qual va ser construït. Els seus 48 metres d’alçada servien de far per a les caravanes que travessaven el desert: quan s’encenia un foc al seu cim, aquest es podia distingir des de més de trenta quilòmetres de distància.
Però, un cop acostumats a la magnificència del minaret, vam començar a adonar-nos de la bellesa extraordinària de les façanes bessones de la mesquita i la madrassa. I encara més impressionant és l’harmonia perfecta del pati de la mesquita, situat a la dreta del minaret, per on vam passejar embadalits fins a perdre la noció del temps.
SAMARKANDA
Res no et prepara per al que veuràs a la mítica ciutat de Samarcanda. Per molts documentals que hagis vist, fotografies que t’hagin ensenyat o reportatges que hagis llegit, tot queda petit quan entres al Registan, un d’aquells indrets únics al món. Però ja hi arribaríem. Com que vam arribar tard a la ciutat, el nostre guia ens va proposar anar a veure l’espectacle de llum i so que es projecta cada nit sobre els mítics edificis. Vam declinar la proposta perquè volíem que la nostra primera impressió del fastuós Registan fos a la llum del dia. I sospito que vam encertar.
Així doncs, ja d bon matí el nostre primer contacte amb el primer dels «big four» de la ciutat va ser l’impressionant mausoleu Gur-e-Amir (en persa, «la tomba del rei»), el lloc on està enterrat el mític conqueridor mongol Tamerlà, que al segle XIV va forjar un imperi que ocupava mitja Àsia i va fundar una dinastia de grans governants. Ens van advertir, però, que als habitants del país no els agrada gens el nom de Tamerlà, ja que significa «el coix» i el consideren despectiu. Per això, arreu el vam veure esmentat com a Amir Timur.
El Gur-e-Amir és un edifici magnífic. La porta d’entrada, amb les seves espectaculars estalactites ornamentals, emmarca l’única i immensa cúpula turquesa, formada per 64 nervadures, una de les imatges més icòniques de l’Àsia Central. Però, si l’exterior és imponent, l’interior resulta colpidor: les cúpules recobertes amb pa d’or («Molt d’or!», va arribar a exclamar un ambaixador de Castella al S XV) es combinen amb el joc de tessel·les de tons blavosos. També hi vam poder contemplar les tombes de la dinastia timúrida, entre les quals destaca la de Tamerlà, recoberta de jade verd i venerada reverncialmet.
I ara sí, havia arribat el moment de fer, per fi, la visita més esperada del viatge: el llegendari Registan. En turc txagatai, aquesta paraula significa «lloc de sorra» i s’aplica a diverses places de ciutats de l’Àsia Central, tot i que la de Samarcanda és la més magnífica de totes i, m’atreviria a dir, un dels indrets més majestuosos del món. La perfecció dels seus edificis i la seva solemnitat ens van transportar a l’època de la Ruta de la Seda, ja que aquest conjunt, exemple perfecte de l’arquitectura timúrida, s’ha conservat pràcticament intacte des del segle XVII.
A banda i banda de la plaça s’alcen les madrasses bessones d’Ulugh Beg, amb els seus mosaics de motius astronòmics (Ulugh Beg, net de Tamerlà, va ser un destacat astrònom), i la de Sher-Dor, decorada amb mosaics de lleons, gaseles i sols antropomòrfics, una autèntica raresa dins l’art islàmic. Entre totes dues s’aixeca la madrassa Tilya-Kori, amb la seva elegant cúpula turquesa fora de simetria. Les tres madrasses es poden visitar i val molt la pena passejar pels seus magnífics patis, envoltats per les antigues cel·les dels estudiants, avui reconvertides en petits tallers i parades d’artesania.
Un bonic passeig arbrat que transcorre als peus de la gran estàtua del president Karimov, de regust megalòman soviètic, ens va portar fins a la gegantina mesquita Bibi Khanum, un altre dels grans atractius de la ciutat. De fet, és una de les mesquites més grans de l’Àsia i compta amb un imponent iwan (el porxo voltat) d’entrada de més de 35 metres d’alçada, decorat amb tessel·les de color blau. Construïda cap a l’any 1400 en honor d’una de les esposes de Tamerlà, va quedar gairebé completament en ruïnes fins que el govern soviètic la va reconstruir parcialment al segle XX. Les seves tres cúpules turqueses, dues de més petites i una de gegantina i nervada, dominen tot l’horitzó de la ciutat.
El pati interior acull un gran faristol de pedra que sostenia un Alcorà sagrat (avui conservat a la Mesquita del Divendres de Taixkent, de la qual parlàvem al començament del viatge) i sobre el qual circula una curiosa llegenda: les noies que passen per sota queden embarassades. Actualment, per evitar accidents, el faristol està protegit per una urna de vidre, de manera que les noies es limiten a donar-hi voltes al voltant (nosaltres no ho vam provar, per si de cas).
Després de fer una volta pel caòtic i peculiar Basar Siab i de pujar al bonic mausoleu de Bibi Khanum, situat davant de la mesquita (a la qual, curiosament, dona nom, i no a l’inrevés), el nostre guia ens va portar a dinar al restaurant de l’hotel Bibikhanum, annex a la muralla sud de la mesquita. No s’hi menja pas malament, però el gran atractiu del lloc és l’espectacular vista que s’obté des de la terrassa superior de fusta sobre la immensa cúpula, tan a prop que semblava que ens hagués de caure al damunt.
La resta de la tarda i el vespre, a banda de visitar la majestuosa estàtua sedent de Tamerlà, de nou metres d’alçada (no va ser fàcil acostar-nos-hi, ja que es troba al mig d’una rotonda amb molt de trànsit), la vam dedicar simplement a ser al Registan. Contemplar-lo, passejar pels seus patis, fer algunes fotografies… Sabíem que vivíem un moment únic en un indret màgic, al qual difícilment tornaríem, i vam voler gravar-ne cada detall a la memòria per poder recordar-lo sempre.
L’últim dia a Samarcanda encara ens reservava una altra gran visita. Però abans vam pujar al turó on s’aixeca l’Observatori d’Ulugh Beg, el nét astrònom de Tamerlà. S’hi conserva una part del gegantí sextant que el científic utilitzava per observar el cel. A més, hi ha un museu que explica la història de la ciència a l’Àsia Central. Un lloc curiós.
El plat fort del dia ens esperava una mica més enllà. Es tracta de l’espectacular avinguda dels Mausoleus, o Shah-i-Zinda (en persa, «El rei viu»), el quart conjunt del Big Four. Després de travessar una gran porta d’entrada, una escalinata condueix a un carrer que s’enfila pel vessant d’un turó. Aquest carrer està flanquejat per diversos mausoleus de sants, emirs i dignataris dels segles XIV i XV que rivalitzen en bellesa i solemnitat. Les decoracions interiors i les cúpules són una meravella, mentre que les façanes estan recobertes de delicades filigranes de ceràmica vidriada. El final del carrer ens va semblar senzillament espectacular: desemboca en una plaça on tres grans mausoleus tanquen l’avinguda en una autèntica explosió de ceràmica vidriada en mil tonalitats de blau, amb façanes, portes i columnes que deixen bocabadat.
Aquella mateixa tarda, un tren TALGO ens va portar de tornada a la capital, Taixkent, des d’on l’endemà agafaríem el vol de tornada a casa. Havien estat nou dies en un país sorprenent i apassionant, tant pel seu espectacular patrimoni arquitectònic com per la seva cultura, la seva història i les seves tradicions. L’Uzbekistan és un país encara força desconegut que lluita per deixar de ser-ho i obrir-se al món. És una terra de gent amable i acollidora, encantada de rebre visitants (no us estranyi si us demanen de fer-se una fotografia amb vosaltres o d’assajar un anglès encara una mica vacil·lant).
Ens van quedar ganes de descobrir altres indrets de l’Uzbekistan, com la vall de Ferganà, les ruïnes d’Urgench, Shakhrisabz o el malaurat mar d’Aral, a més de visitar altres països veïns de la regió, com l’inhòspit Turkmenistan o l’acollidor Kirguizstan. Potser serà la ruta d’un proper viatge per l’Àsia Central. Qui ho sap…
Isa i Fe de viatge 