Nepal per a no trekkers

Octubre de 2022

El recorregut:

• Kathmandú
• Patan
• Bhaktapur
• Pokhara
• Bandipur

Quan pensem en el Nepal, el primer que ens ve al cap són els trekkings pels contraforts de l’Himàlaia, la serralada que recorre tota la seva frontera nord. I, efectivament, bona part dels visitants que arriben a aquest país ho fan per afrontar algun trek (n’hi ha per a tots els gustos, durades i nivells de dificultat, des dels més senzills, de dos o tres dies, fins a la pujada al camp base de l’Everest). Però el Nepal és un país fascinant molt més enllà de les caminades. Una cultura riquíssima, una història que encara perdura avui dia i unes religions tolerants que conviuen en plena harmonia, fan que visitar aquest país sigui una experiència memorable. Així, i caminant només el just i necessari, hem recorregut una part d’aquest apassionant país que els més cursis qualificarien d’encreuament de camins, però que a nosaltres ens ha semblat el melic d’Àsia.

KATHMANDU

En sortir del petit aeroport internacional de Katmandú, i després d’uns tràmits força feixucs per obtenir el visat de quinze dies, ens va rebre la protagonista dels nostres dies al Nepal: la pluja, que, en més o menys intensitat, ens acompanyaria durant tots i cadascun dels dies que havia de durar el periple. Després de descansar una estona a l’hotel del llarg viatge de cinc més set hores, ens vam posar en marxa cap a la primera visita: el temple de Swayambhunath, (els noms són complicadíssims) un dels set indrets declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO que hi ha a la vall de Katmandú.

També conegut com el Temple dels Micos per la gran quantitat d’aquests simis que campen pel recinte, es tracta d’una impressionant estupa plena de simbolisme que corona un turó a l’oest de la ciutat. Després de pujar unes quantes escales flanquejades per petits temples i miniestupes, arribem a l’esplanada on s’aixeca l’estupa principal, emblanquinada i coronada pel capitell amb quatre majestuosos rostres de Buda orientats cap als quatre punts cardinals. L’estupa principal està envoltada de temples dedicats a altres divinitats de la mitologia budista, i els fidels (i els no tan fidels, nosaltres mateixos) hi donen voltes mentre fan girar els molinets de pregària i caminen sota les omnipresents banderoles d’oració. També ens quedem bocabadats davant les magnífiques vistes de 360 graus sobre la vall de Katmandú que ofereix aquest magnífic mirador.

Una curiositat que vam aprendre sobre aquestes famoses banderoles: d’origen tibetà, país amb el qual el Nepal comparteix molts costums, els seus cinc colors representen els cinc elements bàsics de la natura de la tradició budista. Al centre de la banderola hi apareix un Lung Ta o cavall flamejant, o bé un Buda, i al seu voltant diverses versions de mantres rituals. Sempre s’han de col·locar en diagonal, per simbolitzar el pont entre el Cel i la Terra, i sempre a l’exterior, perquè el vent les pugui agitar i escampi un bon karma.

Després d’una bona dosi d’espiritualitat budista, ens vam dirigir a la plaça Durbar (Durbar significa «palau», així que es poden trobar places Durbar en altres poblacions), l’epicentre de la ciutat, que acull desenes de temples i palaus de l’esplendorosa època newar, que va florir al segle XVII. Molts d’aquests edificis van quedar greument malmesos pel terratrèmol que va assolar el país l’any 2015, però a poc a poc es van reconstruint, en part gràcies al fet que el conjunt és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO (sí, un altre).

Passejar per les seves tres places i perdre’ns entre els fastuosos temples de Kasthamandap (que significa «casa de fusta» i va donar nom a la ciutat) o de Krishna, caminar al llarg de les muralles del Palau del Governador, admirar els grans tambors o la campana gegantina que convoca els fidels, impressionar-nos davant l’amenaçadora figura del déu Hanuman al seu templet, divertir-nos amb les explícites escultures del temple del Kamasutra o intentar que ens rebés la Kumari al seu palau (impossible per les cues, tot i que el seu pati central és d’una bellesa extraordinària) ens va ocupar bona part de la tarda. Així doncs, vam donar la jornada per acabada i ens vam dirigir a l’hotel a descansar.

(Per als qui no ho coneguin, la Kumari Deví és una nena que els nepalesos consideren una deessa vivent i que passa tota la seva infantesa al palau, envoltada de tota mena d’atencions, fins que té la primera menstruació. En aquell moment, la deessa abandona el seu cos i cal escollir una nova nena. Així funciona.)

Una curiositat: a les tres entrades principals de la plaça Durbar hi ha unes garites on es cobra entrada als visitants. Evidentment, sempre hi ha qui es fa el murri i entra per algun carreró sense ser vist, però el preu és irrisori (150 rupies, aproximadament 1 euro) i contribueix a la reconstrucció d’aquest esplèndid indret.

L’endemà ens esperava una experiència molt colpidora. Es tractava del complex religiós de Pashupatinath. A banda de ser un dels principals llocs de pelegrinatge de la comunitat hindú, el que més ens va impressionar van ser els ritus funeraris: a la riba del contaminat riu Bagmati, que els hindús consideren sagrat perquè és tributari del riu Ganges, hi ha nombrosos ghats o pires funeràries on els familiars incineren a l’aire lliure els cossos dels seus difunts. Des dels miradors elevats situats a l’altra banda del riu (potser pensats precisament per contemplar el ritual), vam poder veure un parell de cossos amortallats cremant abans que les seves cendres fossin abocades a les aigües tèrboles del riu. Una visió realment impactant.

Pel que fa al concorregut complex religiós, vam poder passejar-hi i admirar la magnífica porta del temple de Shiva, que no es pot visitar si no ets hindú (encara que molts turistes ho intentin debades).

Una altra curiositat: el panteó hindú és tan ampli que, de vegades, resulta gairebé impossible saber a quin déu està dedicat cada temple. Però hi ha un truc: fixar-se en l’animal que apareix esculpit davant la porta, o damunt d’un pedestal o una columna, ja que cada déu tenia el seu animal de muntura, o vahana, que «deixava aparcat» a l’entrada. I no falla. Així, si hi veiem un toro, el temple sempre està dedicat a Shiva; si hi ha Garuda, l’home ocell, serà de Vixnu; si hi ha una rata, el temple serà de Ganesha; si hi ha un lleó, estarà dedicat a la deessa guerrera Durga; i si hi veiem un elefant «aparcat», el propietari del temple és Indra.

Una mica encara impressionats pels ritus funeraris del complex de Pashupatinath i sota una pluja persistent, vam anar a visitar un altre complex religiós, aquest cop budista. Es tractava de la gegantina estupa de Boudhanath, un important centre de pelegrinatge dels budistes tibetans al Nepal (i també dels turistes), ja que es troba a l’antiga ruta comercial que unia l’Índia i el Tibet. Tant és així que al pati que l’envolta s’hi van establir refugiats tibetans i hi van sorgir petits monestirs budistes, avui dia al costat de botigues d’artesania, petits cafès i hotels.

Plovia amb tanta intensitat que ens vam refugiar en un d’aquests establiments, un centre de pintura de mandales on, com no podia ser d’una altra manera, vam acabar comprant-ne un (després del reglamentari regateig). En sortir, la pluja havia afluixat i vam poder admirar l’estupa, la més gran del Nepal en el seu estil. Com a totes les estupes budistes del Nepal, a la torre que s’enlaira cap al cel hi vam contemplar la representació clàssica dels Ulls de Buda mirant cap als quatre punts cardinals (símbol de la seva omnisciència), el tercer ull (símbol de la saviesa) i el que sembla el nas, que en realitat és el número u en sànscrit i simbolitza la unitat dels budistes.

PATAN

Després de dinar i descansar una estona a l’hotel, el programa de la tarda era visitar Patan, actualment coneguda com a Lalitpur i antigament una de les tres ciutats estat independents de la vall, però avui pràcticament integrada al gegantí nucli urbà de Katmandú, el centre històric de la qual és (un altre) punt declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La Durbar Square de Patan ens va semblar una autèntica meravella, amb impressionants temples, palaus, torres i fonts allà on miris, als quals la pluja donava un toc màgic (qui no es consola és perquè no vol).

L’edifici principal del complexe és l’imponent Palau Reial, cap on ens vam dirigir, ja que es pot visitar íntegrament.

El palau es compon de tres patis o chowk, cadascun envoltat per unes galeries que rivalitzen en l’ornamentació de les seves bigues i llindes de fusta, decorades amb una infinitat de figures de déus i personatges mitològics. Al centre dels patis vam poder admirar petits temples i una curiosa font de pedra anomenada Tusha Hiti, el Bany Reial on es banyaven els sobirans de la dinastia Malla al segle XVII. Increïblement treballada, amb desenes de déus i serps al seu voltant que simbolitzen l’aigua, tothom hi feia cua per fer-s’hi una fotografia..

Però el que és realment interessant és el Museu de Patan, que ocupa una de les galeries del palau. Hi vam passar una bona estona admirant la increïble quantitat de peces que conserva (figures de tota mena, talles de fusta, columnes, bigues, esteles i un munt de troballes arqueològiques de la vall), i hi vam aprendre moltes coses sobre la cultura i la religió nepaleses. I encara ens esperava l’«stendhalada» del dia, ja que la sortida del museu desembocava en una escala de pedra flanquejada per lleons petrificats que et plantava, de sobte, davant dels tres temples de Vixnu, Garuda i Krishna de la plaça Durbar a la caiguda del sol. Impressionant.

Després del passeig per Patan, el nostre guia ens va portar a una d’aquelles visites trampa (consentida, això sí): un taller dels famosos bols tibetans, on vam aprendre un munt de coses sobre aquests estris. Resulta que n’hi ha de meditació o terapèutics; que poden estar fets a màquina (els més barats), a mà (més cars) o a mà durant la nit de lluna plena (els més cars de tots); que estan fabricats amb un aliatge de fins a set metalls; que cal prop d’un milió de cops de martell per donar forma a un bol de mida mitjana; que n’hi ha per posar-se al cap i alleujar els mals de cap… o que, si es fan sonar correctament, poden fer vibrar l’aigua que hi posem a dins com si estigués bullint. Quines coses!

Després de tantes emocions, ja de tornada a l’hotel s’imposava una cerveseta mentre comentàvem la jugada, i així ho vam fer amb els nostres companys de viatge. Al Nepal hi ha moltes cerveses i molt bones, com l’Everest, la Yeti, la Mustang o la Nepal Ice. Però les més esteses són la Barashinga, de gust més herbaci, i la Gorkha, de tipus lager, que va ser la que més ens va agradar. A més, se serveix en unes generoses ampolles de 75 cl, perfectes per posar punt final a una jornada intensa..

BHAKTAPUR

L’endemà, després d’esmorzar a l’hotel, ens vam preparar per a una de les grans visites del viatge. Es tractava d’un recorregut pel centre de la ciutat de Bhaktapur (en sànscrit, «ciutat dels devots»). Es troba a uns quinze quilòmetres del centre de Katmandú i, igual que la capital i Patan, és una de les tres històriques ciutats regne de la vall i, al nostre parer, la més impressionant de totes pel que fa a l’arquitectura.

El microbús ens va deixar a l’aparcament situat al costat de l’edifici colonial del govern local, i ens vam dirigir cap a la primera de les places, Tachupal Tole o Dattatreya Square, travessant carrers empedrats d’aire medieval, moltes de les cases de maó vermell dels quals encara mostren avui les devastadores conseqüències del terrible terratrèmol del 2015. Algunes continuen apuntalades i d’altres s’aixequen entre muntanyes de runa. Dattatreya Square va ser la primera plaça major de la ciutat i la seu del primer govern reial del regne de Bhaktapur i, com a tal, és la més antiga. Va ser molt evocador seure a contemplar els palaus i els temples, com el delicat temple de Dattatreya, que tanquen tres dels costats d’aquesta preciosa plaça, avui ocupada per agradables cafeteries i botigues d’artesania local, espècies i tes.

Confesso que no estàvem preparats per al que ens esperava a la segona plaça, Taumadhi Tole. En baixar per un estret carreró ple de botigues d’artesania, vam desembocar de sobte a la plaça. I davant nostre s’alçava imponent el temple de Nyatapola, el més alt de tot el Nepal, amb els seus cinc pisos, les seves cinc plataformes i una arquitectura perfecta. És tan espectacular que fa que la resta dels bells temples que completen la plaça passin gairebé desapercebuts.

Al temple de Nyatapola s’hi pot pujar enfilant les seves vertiginoses escales, custodiades per escultures de pedra que representen la força i la saviesa, i les vistes des de la primera terrassa són magnífiques. Ara bé, vam tenir algun que altre petit problema per baixar-ne i arribar sencers a baix.

Tercera curiositat. Com passa amb tants altres temples del Nepal, aquest està tancat i l’accés a l’interior està prohibit per evitar possibles robatoris (els lladres fotografiaven els objectes, penjaven les imatges a Internet per rebre ofertes de col·leccionistes i després anaven a robar-los). Però aquí, a més, hi ha la llegenda que l’ídol que representa la deessa Parvati és tan esfereïdor que només els sacerdots el poden contemplar sense perdre el seny.

Després de visitar la recollida plaça dels Terrissaires i els seus tallers, ens vam dirigir cap a la més gran de les tres places (que, de fet, són dos espais units) i, sens dubte, la més imponent: la Durbar Square. Es tracta d’un immens recinte que acull nombrosos temples i palaus i pel qual vam estar voltant una bona estona. Impressiona pensar que aquest espai havia estat encara molt més ple d’edificis, però els darrers terratrèmols en van ensorrar molts. De fet, encara se’n poden veure força de parcialment o totalment derruïts; és curiós i trist alhora trobar-se, de vegades, escales que no menen enlloc o columnes que ja no hi sostenen res.

Un dels racons més bonics són els patis i els estanys del Palau Reial, als quals s’accedeix a través de la famosa Porta Daurada, un delicat exemple de la mestria dels artesans de la dinastia Malla del segle XVII en el treball del metall repussat.

Després de l’espectacular recorregut per Bhaktapur, vam tornar a Katmandú per dinar i vam dedicar la tarda a perdre’ns pel concorregut barri de Thamel. És la zona que s’estén al nord de Durbar Sq i forma un autèntic laberint de carrers, carrerons i passatges on és facilíssim desorientar-se (encara més tenint en compte que a Katmandú els carrers, llevat dels principals, no tenen nom).

És el barri motxiller per excel·lència de la ciutat i, com a tal, és ple de botigues de records i de material de muntanya, així com d’hostals i guest houses. Però també s’hi poden descobrir petits temples amagats i indrets curiosos com el concorregut encreuament d‘Asan Tole, antic punt de sortida de les caravanes cap al Tibet. Vam acabar la tarda fent unes cerveses a Freak Street, l’antic carrer dels hippies, que ens havien explicat que era una mena de Khaosan Road de Bangkok. Tanmateix, el vam trobar força decadent i vam tenir clar que havia viscut èpoques molt millors.

POKHARA

L’endemà al matí ens vam llevar ben d’hora perquè havíem d’anar a Pokhara en autobús. La distància és d’uns 200 km i ens havien dit que normalment es fan en sis o vuit hores, així que vam calcular que arribaríem a mitja tarda. Quina ingenuïtat… Només sortir de Katmandú i començar a enfilar les primeres estribacions per aquella estreta carretera de dos carrils, ja ens vam adonar que les previsions eren molt optimistes. I, efectivament, a banda d’un trànsit infernal entre grans camions, autocars, minibusos de transport, cotxes particulars i una munió de motocicletes que competien per fer l’avançament més arriscat (el nostre conductor inclòs), cada pocs quilòmetres ens trobàvem una retenció provocada per un despreniment o un accident que deixava només un carril obert. En total, el trajecte va acabar sent d’onze hores que, rematades amb un tram final de carretera ple de sots que gairebé ens van fer saltar els empastaments, van convertir el viatge en una experiència, diguem-ne, ben interessant. Això sí, l’espectacular paisatge de muntanyes escarpades, verdes terrasses d’arròs i valls travessades per rius on els aficionats practiquen ràfting o piragüisme d’aigües braves va ajudar força a fer més suportable aquell trajecte infernal.

Pokhara és una ciutat que té poc o res a veure amb Katmandú. El fet de ser el punt de partida de tota mena de treks fa que sigui una mena de versió del barri de Thamel de Katmandú, però molt més tranquil·la i amb un ambient més relaxat. El seu carrer principal, Lakeside, és una agradable avinguda que ressegueix el llac Phewa Tal i està plena de botigues de material de muntanya i d’artesania, una rere l’altra, alternades amb acollidores cerveseries i restaurants. Els qui ens van recomanar esperar a arribar a Pokhara per fer les compres ens van donar un bon consell.

La primera visita del dia a Pokkhara era obligada: veure sortir el sol des de la Pagoda de la Pau Mundial, un temple budista construït gràcies a una donació del Japó al capdamunt d’un turó, al qual s’arriba després de pujar un bon grapat d’escales. I és que contemplar l’alba entre els contraforts dels Annapurna, amb cims de 7.000 i 8.000 metres, ha de ser inoblidable… segons diuen, perquè aquell matí ens vam llevar amb una boira espessíssima que no deixava veure més enllà del nas. Una altra vegada serà.

Tot i això, la visita al temple va valer molt la pena. En baixar del turó vam visitar les impetuoses cascades de Devi mentre ens explicaven la llegenda (apòcrifa) que els dona nom, i també la calorosa cova de Gupteshwor, amb el seu petit temple a l’interior i una humitat tan elevada que fer les escales de sortida es va acabar fent força feixuc.

Abans de dinar, i després de travessar un vertiginós pont tibetà de 300 metres de llarg que salva un barranc de 150 metres de fondària, vam completar l’altra activitat «obligada» de Pokhara: pujar a una de les acolorides barquetes de rem, anomenades doongas, conduïda per un barquer local per creuar el llac fins al temple de Varahi Mandir, situat en una petita illa al bell mig del Phewa Tal. Segons ens van explicar, les vistes dels Annapurna al darrere de la ciutat, reflectits a les aigües del llac, són èpiques, però, una vegada més, la maleïda boira ens va privar de l’espectacle. Una altra vegada serà.

En canvi, el passeig pel recinte del temple, en plena celebració hindú, va resultar molt interessant. Un santó ens va beneir posant-nos unes polseres de fil a canvi de la voluntat, però, en acabar, es va queixar perquè en volia quatre vegades més del que ens havien recomanat donar-li i… ens va desbeneir.

Vam dedicar la tarda a passejar per l’agradable Lakeside Road i a enllestir les compres, tant dels encàrrecs i records de rigor (bols tibetans, figuretes de divinitats, banderoles d’oració…) com de roba tècnica de muntanya, que s’hi ven a un preu extraordinàriament barat perquè, òbviament, són imitacions, però de força bona qualitat. A cada botiga on entràvem ens preguntaven si estàvem preparant algun trek i, al final, cansats de desmentir-ho, vam començar a dir que sí, que l’endemà marxàvem cap a l’ABC (Annapurna Base Camp), el recorregut més popular dels que surten de Pokhara. Deu ser que tenim cara de senderistes.

Per sopar, després de prendre unes Gurkha en una terrassa amb vistes al llac, vam decidir seguir la recomanació que ens havien fet i anar a un bonic restaurant a tastar els plats més clàssics del Nepal: els momos (les famoses crestes farcides de verdures, porc o xai) i el dal bhat, el plat combinat d’arròs, llenties i diversos acompanyaments, alguns de picants, que es menja amb coques de pa semblants als naam. Ens van encantar.

DE POKHARA A KATHMANDU

L’endemà vam tornar a Katmandú pel mateix mitjà de transport i pel mateix recorregut que a l’anada, així que ens vam armar de paciència i vam pujar al microbús resignats a passar el dia de sot en sot. Però, per sorpresa nostra, el viatge de tornada va ser molt millor que el d’anada. Potser perquè ja érem veterans de la ruta, o perquè només vam trigar nou hores i, a més, vam fer una parada molt interessant.

Es tractava de la petita vila de Bandipur, un encantador poble situat al capdamunt d’una majestuosa carena, el carrer principal del qual conserva intacte l’aspecte medieval del segle XVI, ja que la majoria de les cases abandonades han estat restaurades i convertides en agradables guest houses o en petits restaurants amb unes vistes magnífiques des de la part del darrere. Salvant les distàncies, semblava que, de cop i volta, haguéssim entrat en un petit poble alpí europeu.

L’endemà havia de ser l’últim dia del viatge i només disposàvem d’un matí a Katmandú. El nostre guia ens va portar a fer un hike fàcil, de sis quilòmetres, que anava des dels afores de Bhaktapur fins al poble de Changu. El camí, que travessa el bosc i que és el que vam seguir nosaltres, és el que utilitzen els habitants del poble per baixar fins a la ciutat i, segons ens va explicar el guia, és molt popular entre els habitants de Katmandú per allunyar-se del centre urbà atapeït i respirar una mica d’aire pur.Va ser molt interessant travessar el poble i observar les feines quotidianes dels seus habitants, sense cap artificiositat, com pot passar en altres pobles «típics» als quals porten els turistes de visita.

Però el premi gros de la jornada va ser la visita a l’impressionant temple de Changu. Situat a la part més alta del poble, a la carena de la muntanya, es tracta del temple hindú més antic de la vall de Katmandú i, com no podia ser d’una altra manera, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Changu Narayan és, en si mateix, un museu a l’aire lliure. Tot l’exterior del recinte és ple de figures, estàtues sagrades i bèsties reals o mitològiques, i el petit temple és una autèntica meravella gràcies a les seves talles de fusta i al treball repussat de les seves portes daurades (tampoc no se’n pot visitar l’interior ni fer-hi fotografies). Malauradament, el maleït terratrèmol del 2015 el va malmetre greument i, quan el vam visitar, estava en ple procés de reconstrucció. Però això no ens va impedir gaudir de la calma i la solemnitat d’aquest indret tan especial, encara que fos envoltat de bastides de bambú.

I el nostre viatge arribava al seu final. De tornada a l’hotel ens vam preparar per a un llarg viatge de retorn a casa l’endemà, que es veuria amenitzat amb una parada exprés a la majestuosa Istanbul. Allà vam poder quedar bocabadats davant les meravelles de la Suleimaniye i vam prometre solemnement una propera visita, com aquesta espectacular ciutat es mereix.

Pel que fa al Nepal, segur que hi tornarem per visitar els llocs que no vam poder veure, com Lumbini o la vall del Langtang, passar uns quants dies més a Pokhara a veure si marxa la boira, explorar a fons la vall de Katmandú i, per què no, fer un trekking fins a l’ABC?