Amb aquest eslògan promocional del meu poble relaciono la meva adolescència. Estava imprès als encenedors (sí, en aquella època fumava) i em feia molta gràcia pensar què diria algú de València si llegia una afirmació tan agosarada. Però una part sí que és certa: la molt lleial vila de Cangas do Morrazo gaudeix de l’estiu més agradable de tota Galícia. Situat a la península del Morrazo, el municipi de Cangas té una superfície de 38,1 km² i una població de 26.708 habitants (2021). És el resultat de la unió de cinc parròquies: Cangas, Darbo, Coiro, O Hío i Aldán.
Se sap que aquesta zona ha estat habitada des del paleolític, tal com demostren les nombroses restes arqueològiques que s’hi han trobat. Cal destacar el jaciment del Monte do Facho, de l’edat del bronze, que va estar habitat entre els segles X i VII aC. La denominada «cultura castrexa» hi va aixecar un poblat del qual encara es conserven part de les muralles, el fossat i restes dels habitatges. Els seus habitants veneraven un déu galaicoromà anomenat Berobreo. Les restes d’aquest poblat es poden visitar, i més endavant us en parlaré.
A Cangas també hi van arribar els corsaris turcoberbers, que van saquejar i incendiar esglésies, tot i que van abandonar la vila després de tres dies de devastació. Però si hi ha un fet pel qual el meu poble és especialment conegut és per la cacera de bruixes que la Inquisició va desencadenar després de la invasió otomana. La noblesa tenia els anomenats «drets de presentació» sobre capelles i parròquies i, de manera ben interessada, algunes de les dones nobles que havien quedat vídues arran de la invasió van ser acusades de bruixeria. La més coneguda és María Soliña, una de les dones més riques de la vila, a qui van confiscar tots els seus béns i privilegis.
Cangas també va ser conegut per la conservera i balenera dels catalans Germans Massó, que va estar en funcionament des de la postguerra fins als anys noranta. Actualment, el sector serveis, el turisme, la pesca i el cultiu del musclo són les principals activitats que sostenen l’economia de la vila.
CÓM ARRIBAR-HI
Vigo és l’aeroport més proper. Des de Santiago de Compostel·la o la Corunya es pot arribar amb tren fins a Vigo o Pontevedra i, des d’allà, continuar amb autobús. El trajecte amb vaixell des de Vigo és ràpid i, alhora, molt agradable. L’estació marítima i la d’autobusos es troben al centre de la vila. Per desplaçar-vos pel municipi, la millor opció és disposar de vehicle propi, ja que el transport públic no arriba a la majoria dels principals punts d’interès.
ALLOTJAMENT
Em temo que aquí no hi puc aportar gaire informació; és el que passa quan escrius sobre el poble on viu la teva mare. Cangas no disposa d’una gran oferta hotelera. Segons Booking.com, hi ha uns quatre o cinc hotels petits. En canvi, sí que hi ha una àmplia oferta d’apartaments turístics gestionats per particulars, i de cases rurals. Tot i ser una destinació molt turística, el perfil habitual del visitant és el de famílies que any rere any lloguen el mateix apartament. Als qui venen de Madrid (o dels seus voltants) els anomenem afectuosament fodechinchos, per la seva suposada habilitat de destrossar amb ganivet i forquilla un peix que, segons la tradició, s’ha de menjar amb les mans. Avui dia, però, aquest sobrenom s’utilitza amb un to afectuós i ja forma part de la cultura popular..
QUÉ VEURE
El principal atractiu de Cangas són els seus paisatges naturals i, per descomptat, les seves platges. Però ningú no hauria de marxar de la vila sense visitar els indrets que us expliquem a continuació.
CRUCEIRO DE HIO
Situat a l’atri de l’església d’O Hío (no el confongueu amb Ohio), aquest cruceiro va ser esculpit l’any 1872 a partir d’un únic bloc de granit. Representa els moments més significatius de la vida humana, des de la creació fins a la redempció.
Us deixem l’enllaç a aquest blog, on el cruceiro està descrit de manera excel·lent perquè en pugueu descobrir i analitzar cada escena pas a pas.
https://galiciapuebloapueblo.blogspot.com/2015/11/cruceiro-de-hio-cangas.html
ATRI DE LA ESGLÉSIA DE DARBO
És l’atri més bonic del món? És l’atri més bonic del món. No en necessito cap prova i no en tinc cap dubte. Aquí s’hi celebra cada 8 de setembre la tradicional Romeria de Darbo. Té tots els ingredients per ser una gran festa: missa, processó, dansa ancestral (cal destacar que la dansa i contradansa de Darbo és la més antiga documentada de Galícia), bon menjar, beguda, queimada, orquestra… És, sobretot, el punt de retrobament anual de tots els que, per una raó o una altra, hem hagut de marxar del poble.
Quan arribem a l’atri, el primer que veiem és l‘alpendre. Es tracta d’una construcció típica de les fires, formada per 19 pilars i el mateix nombre de llindes, dos murs laterals de perpiaño i, a la part posterior, un mur de contenció fet amb maçoneria. Tots aquests elements sostenen les lousas de pedra que formen la coberta d’aquest singular conjunt. Adossat al mur posterior hi ha un banc corregut destinat a seure-hi i també a instal·lar-hi tota mena de mercaderies i productes que es venen en fires, festes i romeries.
L‘església de Santa Maria de Darbo és dels segles XVII i XVIII, d’estil barroc amb certa influència colonial. Tot el conjunt està construït en granit. Té planta de creu llatina, amb braços curts i volta de canó. La façana és simètrica, amb dues elegants torres que acaben en una cúpula cònica; en una d’elles hi figura la data de 1757. El cos central de la façana està coronat per un frontó semicircular amb la imatge de Nostra Senyora de Darbo al centre. Tot el conjunt està presidit per una creu sobre una base treballada, situada a la part superior del frontó. Envoltant l’església, a l’esquerra, hi trobem la font. També d’estil barroc i construïda en granit, està formada per un mur de cinc metres d’alçada. La part superior està decorada amb dos pinacles i una esfera de pedra. Al centre hi ha la imatge esculpida d’una Verge, en clara al·lusió a Nostra Senyora de Darbo, emmarcada per una corona reial i dues volutes.
CALLE REAL
El carrer Real marcava els límits del municipi. El que avui és A Casa da Xuventude, davant de l’església, va ser la casa consistorial fins als anys noranta; d’aquí que l’escut de la vila estigui esculpit a la seva façana.
A causa dels indicis arquitectònics presents en diverses cases antigues, durant els segles XVIII i XIX el carrer Real podria haver estat un carrer de porxos. La seva funció era protegir-se de la pluja a l’hivern i del sol a l’estiu, i segurament aquests espais també s’aprofitaven per celebrar-hi el mercat, ja que el mercat d’abastos pròpiament dit no existiria fins a l’any 1925. En aquest carrer també cal destacar les cases modernistes de finals del segle XIX i principis del segle XX, amb les seves galeries blanques, en la construcció de les quals es van combinar nous materials com el vidre, el metall i la fusta. A més d’ajudar a combatre la humitat durant l’hivern, aquests elements els donaven un aire senyorial. És el cas de la «casa de Rosita» (davant de la Fonte do Cabalo), que data de 1894; la casa del prior, al carrer Real; o la d’«Indalecio», construïda l’any 1906.
EX COL·LEGIATA DE SANTIAGO
La major part de la construcció de l’Excol·legiata és del segle XVI, quan el papa Pau III la va elevar al rang de Col·legiata de Santiago de Cangas, tot i que es creu que el temple primitiu es remunta un segle abans. Es tracta d’un temple de planta de creu llatina amb tres naus separades per columnates d’ordre jònic. Totes les cobertes tendeixen a l’ogiva gòtica, i la decoració interior dels nervis també recorda el gòtic flamíger. La capella major conserva un retaule barroc de l’any 1744. La seva façana és una de les millors mostres de l’arquitectura renaixentista de Galícia. La decoració escultòrica del frontó fa referència a temes bíblics. Sobre l’única porta d’entrada hi ha un gran rosetó i, a la dreta, una torre construïda al segle XVIII.
FONTE DE SANTIAGO
També coneguda popularment com a «Fonte do Cabalo», es tracta d’una escultura de granit feta per Ignacio Cerviño l’any 1890, que representa Santiago Matamoros, és a dir, l’apòstol sant Jaume durant la batalla de Clavijo (any 844). Està esculpida en una única peça.
CASA BARBICAS
Baixant les escales situades a la dreta de l’església, trobem dos exemples de les típiques «cases de patín», les cases marineres per excel·lència de Cangas. De la Casa Barbicas es diu que, durant l’època medieval, cap al segle XVI, va ser la primitiva Capela do Hospital, incendiada pels turcs l’any 1617. Al seu interior conserva un arc de mig punt amb motius de boles. Posteriorment, al segle XVIII, va ser utilitzada com a presó. Durant el segle XIX i fins aproximadament l’any 1900 va ser la seu de l’ajuntament. A principis del segle XX va esdevenir escola, la popular «Escola de Barbicas», anomenada així en honor del seu mestre, D. Manuel Mosquera.
A començaments dels anys 2000 es va rehabilitar i es va posar en valor com un dels elements arquitectònics patrimonials més importants de Cangas. Es poden veure més cases d’aquest estil seguint els carrers que transcorren paral·lels a Montero Ríos, dins del que seria el Casc Històric.
RUTA LITORAL DE MASSÓ – LIMÉNS
La ruta litoral de Massó-Liméns comença a l’antiga fàbrica conservera i balenera de Massó, al Passeig Marítim do Salgueirón. Recorre uns 5 km de camins i senders fins arribar a la platja de Liméns seguint la línia de la costa. No presenta una gran dificultat, tot i que és recomanable portar calçat còmode, ja que alguns trams són de terra.
Aprofito per explicar la importància que va tenir la Fàbrica de Massó en el desenvolupament de la vila: la fàbrica Massó de Cangas do Morrazo és el segon complex construït per la conservera de la família Massó, que originalment es va instal·lar l’any 1816 a Bueu. Durant la Guerra Civil l’empresa va experimentar una etapa de creixement, ja que les conserves gallegues es van utilitzar per subministrar aliments als territoris ocupats pels nacionals. És en aquest moment, l’any 1941, quan es construeix la fàbrica de Cangas, que es convertiria probablement en la instal·lació conservera més important de Galícia. La Fàbrica de Conserves de Cangas es va inaugurar l’any 1942 i va ser una de les més avançades del seu temps, no només perquè disposava dels últims avenços tècnics de l’època, com cambres frigorífiques, un taller mecànic per reparar la maquinària o la seva pròpia àrea de producció d’olis de peix, sinó també perquè oferia serveis socials als seus treballadors, com una guarderia, menjadors o habitatges.
La família Massó es va iniciar en la captura de balenes l’any 1955, un negoci molt lucratiu, ja que del cetaci se n’aprofitava pràcticament tot: el greix s’utilitzava per fabricar oli, les barbes per fer paraigües, cotilles o fuets… Tot i que està documentat que al segle XII els bascos van introduir aquesta pràctica a Galícia, no existia cap port balener a Pontevedra fins que la família Massó en va construir un. La pesca d’aquests cetacis es va popularitzar entre els segles XIX i XX i es va mantenir fins als anys vuitanta.
Tan sols una dècada després, després de la mort de Gaspar Massó García, va tancar Massó Bueu i els seus treballadors van ser recol·locats a la fàbrica de Cangas. Però el tancament d’aquesta última es va produir poc després, posant fi a una de les empreses conserveres gallegues més importants del sector tant durant el segle XIX com durant el XX. Els negocis de la família Massó havien sobreviscut a dues guerres mundials i a la Guerra Civil espanyola, però no van poder superar la crisi de l’oli de colza i els canvis en els sistemes de pagament.
Després de contemplar el declivi i abandonament de la fàbrica, la ruta continua en direcció a la platja d’Areamilla. El trajecte està esquitxat de construccions industrials secundàries, també abandonades i relacionades amb la conservera de Massó, com l’antiga balenera. Abans d’arribar a la platja, trobem la llacuna d’A Congorza, al costat de la platja Do Medio, amb 400 espècies catalogades de fauna i flora. Per continuar la ruta, ja amb la vista de les illes Cíes al fons, cal travessar un petit túnel. Aquí el sender discorre sobre el marge natural de la terra. Hi ha diversos miradors i una platja de roques que els veïns anomenem As Furnas. Amb la marea alta és una zona perfecta per prendre el sol i fer un bany.
La ruta acaba quan arribem a les platges d’O Porto, Santa Marta i Liméns.
COSTA DA VELA I FACHO DE DONÓN
El Facho de Donón és un indret singular del litoral gallec perquè concentra un gran nombre de valors patrimonials i paisatgístics. Des d’aquí es gaudeix d’una perspectiva magnífica de les illes Cíes i de les Ons (que formen part del Parc Nacional de les Illes Atlàntiques) i d’unes àmplies vistes sobre les ries de Pontevedra i Vigo. Val molt la pena pujar-hi i visitar les restes del poblat castre.
Per arribar al Facho cal deixar el cotxe a l’aparcament de la Caracola, que ja és una visita per si mateixa. Aquesta escultura de Lito Portela és testimoni d’algunes de les postes de sol més boniques (i fotogèniques) de la península del Morrazo.
PLATGES
Trenta-vuit. Aquest és el nombre de platges que hi ha a Cangas. N’hi ha per a tots els gustos: urbanes, petites cales, amb bandera blava, amagades, llargues, nudistes… El tipus de sorra pot variar, igual que la temperatura de l’aigua. No ens enganyem, som a l’Atlàntic. Així que, si estàs acostumat a banyar-te al Mediterrani, és evident que l’aigua et semblarà ben freda. Tot i això, el fet d’estar situada en una ria, on les illes Cíes protegeixen de les corrents i de l’onatge, fa que la temperatura de l’aigua sigui una mica més agradable que en altres zones de Galícia.
En general, aparcar acostuma a ser complicat durant l’estiu. No hi ha grans espais destinats als cotxes, de manera que cal buscar lloc als accessos de les platges. Les zones on està prohibit estacionar estan ben senyalitzades, i convé respectar-les, perquè la grua (o els veïns) no perdonen.
A continuació, us explico quines són les meves platges preferides:
SANTA MARTA Y LIMENS
Es troben a la parròquia de Darbo (a prop de casa de la meva mare), així que hi acostumo a anar caminant. L’aigua és una mica més freda que a les platges de la ria d’Aldán, però sempre està neta i és cristal·lina. És estrany que hi faci vent o hi hagi onatge; habitualment el mar és molt tranquil. Santa Marta i Liméns estan separades per una zona de roques, però es pot passar d’una platja a l’altra caminant. Hi ha aparcament, dutxes, restaurants i un xiringuito.
BARRA
És una platja naturista, és a dir, nudista. Pertany a la parròquia d’O Hío i està envoltada de pinedes i dunes. És una platja llarga, d’uns 750 metres, amb sorra fina i blanca. De vegades hi pot fer una mica de vent i hi ha onatge. La sorra, tan fina, s’aixeca amb facilitat. El cotxe s’ha de deixar als accessos i després cal caminar uns 200 metres travessant la pineda fins a arribar a la platja. Sens dubte, és una de les platges més espectaculars del Morrazo. A la mateixa zona, i amb bon accés, hi ha les platges de Nerga i Viñó (aquesta última també nudista).
MELIDE
Salvatge. Entre la punta Subrido i la punta Robaleira (O Hío). I amb les millors vistes. Sembla que puguis tocar les Cíes amb la mà. Per a mi, és una de les meves preferides. Està força aïllada (tot i que té un xiringuito) i l’última vegada que hi vaig anar l’accés era per una pista de terra. Després de deixar el cotxe, cal caminar uns cinc minuts. Hi pot haver onatge en funció del vent.
ARNELES
És a O Hío i està molt arrecerada, de manera que les aigües són càlides i tranquil·les. Tant en aquesta platja com en les seves veïnes, Vilariño, Pinténs, Castiñeiras…, el sol s’hi pon aviat, ja que estan orientades cap al nord-est. Per això les meves preferides són les següents.
FRANCÓN I ARERACOVA
Es troben a la ria d’Aldán, de manera que les seves aigües no són tan fredes. Per arribar a la primera cal circular per carreteres força estretes; a la segona s’hi arriba millor, però en cap de les dues hi ha gaire espai per aparcar. El que més m’agrada d’aquestes platges és la seva orientació. Quedar-s’hi fins a última hora i contemplar la posta de sol des del xiringuito amb una Estrella Galicia ben tirada no té preu. He estat a moltes platges d’arreu del món, però aquestes postes de sol tenen alguna cosa especial.
ON MENJAR
Aquí he hagut de preguntar a la meva cosina, canguesa de soca-rel, que m’ha donat una informació molt valuosa sobre els locals de moda:
A TABERNA DOS CHATA: Rúa Alfredo Saralegui 28, Cangas. Tapes i racions típiques de la zona. Força concorregut durant l’època estival.
TAPERIA O PELAO: Rúa do Sol 29, Cangas. Perfecte per fer un mos després de passejar pel nucli antic.
CHINCHORRO: Avda. José Graña 38, Aldán. Per gaudir d’un bon peix.
EL CON DE ALDÁN: Paseo Carlos Pérez 12, Aldán. Terrassa sobre el mar. Especialistes en marisc i arrossos.
PERALTA: Avda. José Graña 5, Aldán. Per fer un bon tapeig. Imprescindibles: els calamars i el pop.
CHIRINGUITO EL ISLEÑO: a la platja de Pinténs, O Hío. Estil de casa de pedra sobre el mar. Molt recomanable el seu xurrasco.
Al veí Bueu:
VOLVER BUEU: carrer Eduardo Vincenti 49, Bueu. Tapes amb un toc diferent per variar de la dieta atlàntica.
O FAROL: Avda. Montero Ríos 207, Bueu. La pizza és espectacular, i també hi fan tapes.
LA PERFECTA: carrer Ibis, local 4, Bueu. Bon tapeig i unes postres boníssimes.
LOS 3 MONOS DE AGUETE: platja d’Aguete, Marín. L’emplaçament és magnífic, però les opinions sobre el seu menú són força dispars. Potser pequen de pretensiosos…
Fins aquí aquesta petita guia del meu poble, feta des de la distància. Prometem continuar treballant-hi i millorant-la, però esperem que, si visiteu el poble aquest estiu, us sigui d’ajuda.
Isa i Fe de viatge 