Un cap de setmana a Niça i Mónaco

(Desembre – 2025)

Hem passat un cap de setmana llarg a Niça. I aquests tres dies ens han donat prou de si per descobrir aquesta interessant ciutat de la Costa Blava i per visitar alguns dels seus voltants. Tot i així, marxem amb la sensació que ens hem deixat força coses per veure, així que segur que hi tornarem un altre cap de setmana (llarg) per acabar la feina.

DIA 1: NIÇA

Sí, la faria més directa i natural:

Vam començar el nostre recorregut per Niça prenent un cafè a la Place Massena, mentre ens endinsàvem en la vida al carrer de la ciutat, constant com correspon a qualsevol bona ciutat mediterrània. Aquesta plaça és el centre de la ciutat, on tot hi convergeix: al nord, la ciutat vella, la Vieille Nice, que ens esperava. A l’oest, els grans casals i els palaus dels antics hivernants, en un barri que s’estén fins a l’estació de tren. Al sud, els carrers de bars i restaurants que porten cap a la ciutat nova. I a l’est, l’extensa platja de còdols vorejada pel cèlebre Promenade des Anglaises.

VIEILLE NICE

Comencem el recorregut per la ciutat vella. És una mena de triangle format per carrerons estrets i empedrats, amb cases baixes pintades de vermell o groc que conserven bona part de l’ambient de fa dos segles, quan la ciutat formava part del Ducat de Savoia o de l’estat de Gènova. Dada curiosa: Niça forma part de França des de fa només un segle i mig, i l’herència italiana encara es fa notar en aquest petit barri. Avui en dia és un barri revitalitzat i ple de vida, però a principis del segle XX era una zona degradada que les classes benestants i els visitants evitaven. Fins i tot els turistes anglesos van arribar a finançar una passarel·la elevada que els permetia arribar fins a l’Òpera sense haver de passar pels carrers del barri. Avui, aquella passarel·la està ocupada per les terrasses de restaurants chic. Com canvia la història.

Passegem per les placetes que s’estenen davant de grans edificis com els jutjats, la Catedral de Santa Reparata o la imponent Òpera, que resulta especialment curiosa enmig de carrers tan estrets. Visitem el colorit mercat de Cours Saleya, amb les seves parades de flors i productes artesanals, i ens crida l’atenció la gran quantitat de persianes verdes que protegeixen les finestres de les cases. Sembla que tothom s’hagi posat d’acord per pintar-les del mateix color i crear així una certa harmonia cromàtica, però la veritable explicació és força més prosaica: pel que sembla, és el color que millor resisteix el sol i la salabror del mar.

TURÓ DEL CASTELL

Al capvespre vam aprofitar per fer una mica d’exercici i vam pujar per les escales i els camins costeruts que porten fins al turó del Castell. És un recorregut força interessant que passa pel Cementiri del Castell i voreja la majestuosa cascada, visible des de bona part de la ciutat. Pel camí es poden veure restes arqueològiques de les diferents fortaleses que s’han anat construint des de l’època romana en aquesta muntanya estratègica. I, un cop a dalt, l’esforç té la seva recompensa amb unes vistes espectaculars de les teulades vermelles de la ciutat vella, del traçat dels diferents barris de Niça i de la Costa Blava. Va valer molt la pena l’esforç.

Ja es feia fosc quan vam baixar del turó i vam poder veure com canvia la Vieille Nice a la nit: els carrers que durant el dia acullen comerços tradicionals, gelateries o mercadets donen pas a petits restaurants d’especialitats mediterrànies i terrasses, on niçards i visitants prenen vins o cerveses. Una de les places que voreja el barri, la porticada plaça Garibaldi, d’un inconfusible aire nord-italià, és el punt on els locals es reuneixen a aquestes hores per començar a gaudir de la vida nocturna de la ciutat. En aquesta plaça, sota la seva imponent estàtua, vam descobrir que Garibaldi, heroi de la unificació italiana, és fill de Niça. Curiós.

DIA 2: MÓNACO

El matí del segon dia vam anar al país veí, Mònaco. Arribar-hi és molt fàcil, ja que un tren que passa cada mitja hora per la Gare Central de Niça et deixa a l’estació de Montecarlo en pocs minuts. (Això sí, si hi aneu, recordeu desactivar les dades del mòbil quan us hi acosteu, ja que a Mònaco no hi ha roaming.) En sortir de l’estació, vam baixar pels Jardins del Casino, entre escultures de Botero i de menines de Manolo Valdés, i carrusels nadalencs fins arribar a l’entrada de la visita per excel·lència del país: el cèlebre Casino de Montecarlo.

CASINO

El Casino ocupa un espectacular edifici que, per si sol, ja és tot un palau. Dissenyat pel cèlebre Charles Garnier, no només acull les sales de joc, sinó també l’Òpera, restaurants i les terrasses de bars exclusius que pengen sobre el Mediterrani. S’hi accedeix per una escalinata que parteix d’una plaça on aparquen cotxes de màxim luxe i que porta fins a l’espectacular vestíbul, on vam comprar les entrades i l’audioguia per visitar-lo. Les sales de joc se succeeixen, a quina més luxosa, amb pintures i escultures originals d’artistes del segle XIX i un mobiliari i una decoració dignes d’un palau reial. Al Casino no s’hi pot jugar fins a la tarda, però sí que et pots prendre un còctel en una de les seves barres, atès per elegants cambrers. L’única cosa que ens va grinyolar va ser la presència de les màquines escurabutxaques multicolors en aquells salons tan sumptuosos, on no hi lligaven gens. En fi, coses dels temps que corren, suposem.

MONTE CARLO

Tot sortint del Casino, després de passejar per un parell de carrers plens de botigues de les marques més exclusives, vam arribar a un lloc mític per als aficionats a la Fórmula 1, entre els quals hi ha la meitat d’Isa i Fe de viatge. Es tractava del Fairmont Hairpin, també conegut com el revolt de Loewе, una de les corbes més llegendàries del circuit urbà de Montecarlo, el més antic i tradicional de la F1. Allà, els aficionats prenen posicions i fan fotos dels cotxes de luxe que passen lentament per aquest revolt. Semblava que els pilots sabessin que eren el centre de totes les mirades i que, per això, desfilessin amb una lenta elegància davant dels seus admiradors. Després de contemplar una estona els cotxes de luxe monegascos, vam resseguir el circuit, com vam veure que feia molta gent, passant pel túnel, el port, la corba de la Rascasse, on es pot retre homenatge a Fangio davant de la seva estàtua, i la recta de meta, on encara es conserven pintades a l’asfalt les marques de la graella de sortida.

El port de Montecarlo és una de les mostres de luxe més desmesurat que hem vist mai. Als iots de superluxe que omplen els molls s’hi sumen els hotels de les grans cadenes, les botigues exclusives i els enormes i estilitzats edificis d’apartaments que s’enfilen muntanya amunt. Costa d’imaginar com un lloc tan petit pot concentrar i exhibir tanta quantitat de diners. Vam acabar el passeig pel port visitant el mercadet de Nadal, molt bufó i perfecte, comme il faut.

EL MÓNACO TRADICIONAL

Una mica cansats de tanta ostentació, vam decidir acabar el dia pujant al turó de Mònaco, on s’alça el Palau dels Grimaldi. El Palau en si és més aviat poca cosa, però ens va agradar molt tant la pujada per les muralles com el barri del turó,és a dir, l’antic Mònaco. El barri vell té l’agradable aire d’un poble mediterrani tradicional, i hi vam passejar una estona abans de visitar la seva contundent Catedral, que s’obre al mar des de dalt del penya-segat. També ens va agradar el barri de la Condamine, que s’estén als peus del turó i al voltant del mercat tradicional, i que és un dels pocs racons de la ciutat on encara es respira una certa escala humana.

LA NIÇA UNESCO

A la tarda, de tornada de Mònaco i en sortir de l’estació de tren, vam passejar pel barri que s’estén entre les avingudes Jean Médecin i Gambetta. En aquesta zona es concentren bona part dels palaus i grans casals dels hivernants, que formen part del conjunt que va fer que Niça fos declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2021. Es tracta de les residències que els viatgers del nord d’Europa, principalment britànics, russos i austrohongaresos, van construir a la ciutat a finals del segle XIX per escapar dels rigors de l’hivern als seus països. Aquests singulars casals, amb influències de la Belle Époque, neoclàssiques o barroques, competien entre ells en grandiositat i ornamentació i, per sort, molts encara es conserven, donant a Niça una personalitat arquitectònica molt singular. Ens va agradar anar descobrint aquests palaus i admirar-ne les imponents cúpules, les façanes decorades i les balconades de ferro forjat. Avui, molts d’ells s’han reconvertit en galeries d’art o hotels.

PROMENADE DES ANGLAISES

I per acabar el dia, vam fer el mateix que fan molts niçards al capvespre: passejar pel Promenade des Anglais. Aquest cèlebre passeig, que voreja la platja de còdols al llarg de tres quilòmetres, és una avinguda que evoca els temps en què els hivernants s’allotjaven als hotels de luxe que encara avui s’alcen al passeig. L’Hotel Negresco, que presideix el Promenade, n’és un bon exemple. És un d’aquells edificis de l’època que encara continua en funcionament i la seva silueta, amb la característica cúpula a la cantonada, s’ha convertit en tot un símbol de la ciutat.

I, ja que hi érem, ens vam regalar una estona ben agradable: vam seure una estona a les cèlebres cadires blaves del passeig, les boniques chaises bleues, que són un altre dels símbols de Niça, mentre vèiem com queia el sol i escoltàvem músics de carrer de més o menys fortuna. Els locals fan servir aquestes cadires, que apareixen en postals i souvenirs d’artesania, per gaudir de l’art de «mirar l’horitzó».

DIA 3: ÈZE

Ens vam reservar per a l’últim dia la visita al poblet d’Èze. Havíem llegit que era un poblet medieval encimbellat al capdamunt d’un penya-segat, així que vam agafar el tren —el mateix del dia anterior— que en poc més de quinze minuts ens va deixar a l’estació d’Èze-sur-Mer. Com indica el seu nom, aquesta estació és arran de mar i, per arribar al poble pròpiament dit, hi ha dues opcions: un autobús de línia o un sender que salva 600 metres de desnivell. Endevineu quina opció vam triar nosaltres?

EL SENDER DE NIETZSCHE

Efectivament. El primer dia ens havien parlat del Sender de Nietzsche i ens havien dit que no era gaire exigent. Bé… Només us recomanem que, si aneu a Èze i us decidiu per aquesta opció, porteu calçat adequat. El sender, que segons la llegenda és el que recorria el filòsof alemany quan es va allotjar a la Costa Blava, és un camí de terra, pedres i escales d’uns dos quilòmetres que salva un desnivell considerable. Es fa en poc més d’una hora i transcorre entre boscos de pins, amb unes vistes espectaculars sobre el Mediterrani. I, tot i que el vam pujar al mes de desembre, vam arribar al poble completament xops de suor. No ens haurien anat gens malament un parell de samarretes de recanvi…

ÈZE VILLAGE

El nucli antic d’Èze és el que els cursis descriurien com un lloc de conte. Tancat dins d’una muralla medieval, conserva el traçat de carrerons estrets i antics edificis de pedra, molts dels quals s’han reconvertit en boniques tavernetes amb terrasses diminutes o en petits hotels boutique de disseny i preus astronòmics que només funcionen a l’estiu. També vam trobar, entre arcs de pedra i racons de postal, un parell de restaurants recomanats per la Guia Michelin. Suposem que els seus comensals no deuen optar per arribar-hi pel diabòlic Sender de Nietzsche…

A la part més alta del poblet i als peus de les ruïnes de l’antiga fortalesa medieval, vam visitar un lloc que ens va meravellar: al seu voltant s’estén un enorme jardí botànic amb una gran varietat de plantes mediterrànies, exòtiques i desèrtiques. Ens va encantar recórrer-ne les terrasses, poblades de boniques estàtues al·legòriques, i contemplar les espectaculars vistes des dels jardins, que alguns consideren de les millors de tota la costa mediterrània francesa (podria ser) i que s’estenen des de Mònaco fins a Cannes.

Vam baixar de les altures del castell i vam esperar l’autobús de tornada a l’estació prenent unes cerveses i menjant unes salsitxes al mercadet de Nadal del poble. Aquest era molt més casolà que el de Montecarlo, òbviament, però també molt més familiar i acollidor, i allà vam compartir celebracions d’aniversari amb gent del poble i cançons infantils.

CAPVESPRE A NIÇA

La nostra idea era visitar la casa museu de Matisse a la tarda, de tornada a Niça, però ens ho vam prendre amb massa calma i hi vam arribar amb el temps just per poder completar la visita, així que ho vam deixar per a una altra ocasió (ja sabeu la teoria: sempre cal deixar-se coses pendents i així tenir una excusa per tornar-hi). Però de seguida vam improvisar un altre pla: veure la posta de sol des de l’extrem nord del Promenade, amb el majestuós escenari dels hotels i les mansions banyats per la llum de la golden hour, i menjar-nos una pissaladière boníssima en una paradeta de la Vieille Nice. En teoria, l’especialitat estrella de la ciutat és la socca, una mena d’oblea de cigrons, però a nosaltres no ens va acabar de convèncer. En canvi, la pissaladière, un pa finet amb molta ceba, olives negres i anxova, ens va encantar. Quin gran invent!

I després d’un parell de cervesetes a prop de l’hotel (cal buscar les happy hours i els bars petits, perquè els preus de les terrasses són prohibitius), el nostre periple per Niça i els seus voltants va arribar a la seva fi. Ens ha encantat passar un cap de setmana en aquesta ciutat tan interessant i plena de vida, i sens dubte hi tornarem, ja que ens han quedat molts racons per descobrir i un bon grapat de pobles interessants de la Costa Blava per recórrer.