(Octubre 2024)
Ja estava tot preparat. Ja teníem les maletes (gairebé) fetes per marxar cap a una destinació que ens feia una il·lusió enormee: l’Iraq. Malauradament, tres dies abans de la sortida, ens van informar que l’espai aeri iraquià es tancava sine die perquè Israel i l’Iran s’havien enfadat i s’estaven enviant míssils. La decepció va ser majúscula, però un cop passat el dol, vam prendre una decisió: com que viatjàvem via Istanbul, vam optar per planificar una ruta per Turquia. I en dos dies (i una mica també sobre la marxa), vam muntar un viatge pel país. I la decisió no podia haver estat més encertada, perquè Turquia ens va encantar.
El nostre periple turc ens va portar a visitar Istanbul durant quatre dies, volar a Capadòcia, on vam visitar la regió en dos dies, agafar un autobús nocturn fins a Denizli, llogar-hi un cotxe amb el qual vam visitar Afrodisias i Pamukkale, conduir l’endemà fins a Efes, fer nit al poble acollidor de Selçuk, dirigir-nos cap al sud fins a la bulliciosa Antalya, on vam passar dues nits, remuntar la Costa Lícia visitant Myra i fent dues nits a la tranquil·la Kaş i, finalment, agafar un ferri per passar mig dia a la sorprenent illa de Kastelórizo, territori grec, abans de conduir de tornada fins a l’aeroport d’Izmir, des d’on vam tornar a casa fent escala a Istanbul.
No va ser el disseny de viatge ideal, ja que vam fer molts quilòmetres de més, però les circumstàncies ens ho van marcar així. Si l’haguéssim planificat amb temps, la millor opció hauria estat Istanbul – Capadòcia – Antalya – Costa Lícia – Kaş – Pamukkale – Efes – Izmir o Istanbul. O a la inversa. Tingueu-ho en compte si alguna vegada us decidiu a gaudir d’un tour per Anatòlia.
Istanbul
No ens aturarem a descriure els nostres dies en aquesta increïble ciutat, ja que serà objecte d’una entrada a part. Només dir-vos que en quatre dies vam tenir temps d’experimentar un ampli mostrari d’emocions per motius diversos. Però no avancem esdeveniments.
Göreme
Un còmode vol intern des d’Istanbul ens va deixar a l’aeroport de Kayseri. D’allà, un transport ens va portar ja de nit fins a la petita ciutat de Göreme, que és la base d’operacions per visitar la cèlebre regió de Capadòcia. La sensació que vam tenir, i que es va confirmar els dies següents, és que era un lloc pres pel turisme i en què tota la seva identitat s’havia esborrat en pro de rebre el visitant. Neons, música eixordadora sortint d’altaveus gegants, restaurants, bars, botigues de souvenirs, de lloguer de cotxes o de tours… en fi. Tot i que les primeres formes rocoses característiques de la zona ja ens van donar la benvinguda. Això sí, els hotels són en general molt bonics i acollidors, alguns excavats a la roca (els anomenen hotel/cova) i el que havíem reservat nosaltres va resultar ser una meravella.
L’endemà al matí, Isa i Fe de Viatge es va dividir: l’Isa i la nostra companya de viatge, la María, van anar a provar l’experiència de veure sortir el sol des d’un globus, mentre que Fe va preferir quedar-se a l’hotel per contemplar des d’allà el panorama dels globus aerostàtics. I, encara a risc de resultar cursi, direm que va ser una experiència màgica. Per pura casualitat, la ubicació del nostre hotel era al punt més alt de la ciutat, així que l’espectacle que es podia contemplar des de la terrassa era un panorama de desenes de globus de tots els colors balancejant-se lentament en l’aire, més o menys a prop, mentre la llum del sol els anava il·luminant i, alhora, anava revelant els detalls de la ciutat sota els nostres peus. Increïble. (més tard ens van confirmar que aquell dia es van enlairar uns 130 globus aerostàtics).
Pel que fa al passeig en globus sobre la sortida del sol de Göreme, va superar amb escreix totes les nostres expectatives. Veure sortir el sol mentre estàs tranquil·lament suspès a centenars de metres del terra, en silenci total excepte per l’ocasional so greu del cremador, contemplar com es van dibuixant les capritxoses formes de les roques amb les primeres llums, veure com lentament els altres aeròstats multicolors et superen en altura o passen tranquil·lament al teu costat… una meravella. I, a més, vam tenir sort, ja que el suau vent que bufava aquell matí va fer que l’aterratge fos no gaire lluny d’on havíem enlairat; de vegades no és així i els dos punts disten uns quants centenars de metres. I, per rematar la jugada, ens van obsequiar amb un flamant diploma de vol, falsíssim però molt divertit.
Capadòcia, dia 1
Atès el poc temps que vam tenir per preparar el viatge, vam decidir no complicar-nos i reservar un parell de tours guiats, un per a cadascun dels dies que havíem de passar a Capadòcia. Els tours són sempre els mateixos, el Verd i el Vermell, independentment de la companyia amb què els contractis, i et porten sempre als grans clàssics de la zona. Deixant de banda la meravella que suposa visitar els extraordinaris indrets de la Capadòcia, no vam quedar gaire contents amb els tours. Primer, perquè et paren a totes les botigues i showrooms possibles per veure si piques i gastes (vam visitar botigues de joies, de pells, d’espècies, de ceràmica…, un rotllo), i segon perquè no et pots quedar tot el temps que voldries a les visites. Amb aquesta experiència, recomanariem al viatger o bé llogar un cotxe (les carreteres estan bé i tenen poc trànsit) o bé llogar un taxi per al dia.
Així que el primer dia, després que dos terços de la nostra expedició tornessin de fer el passeig en globus, vam pujar al minibús que ens va portar a recórrer el tour verd. Vam començar amb una impactant panoràmica de Göreme des d’una de les muntanyes circumdants, on vam admirar les primeres capritxoses formacions rocoses de la vall. El guia ens va explicar la formació de les xemeneies de pedra arenosa (una successió d’erupcions volcàniques, colades de lava, inundacions i erosió provocada pel vent), i que les roques havien estat utilitzades com a habitatges pels cristians de l’Imperi romà que es van instal·lar a la zona al segle IV. Van poder excavar a les xemeneies naturals gràcies a la facilitat amb què es pot modelar la pedra arenosa (encara se’n poden veure portes i finestres, tot i que ja no hi viu ningú). També vam saber que l’etimologia de Capadòcia és «el lloc dels cavalls salvatges». Bonic.
Entre botiga i botiga vam visitar la Vall dels Coloms, on tota la muntanya està foradada per milers de colomars excavats pels habitants de la vall, ja que fins fa poc els seus habitants basaven la seva economia en els fertilitzants que produïen a partir dels excrements d’aquestes aus. Posteriorment vam fer una parada, vam dinar i ens vam endinsar a la Vall d’Ihlara, on el riu homònim ha excavat uns impressionants canyons i discorre envoltat d’una abundància de vegetació inusual a la regió. Bé.
Però el que ens va impressionar extraordinàriament va ser la visita a Kaimakli Yeralti, un sorprenent sistema d’habitatges excavats a la roca que arriben fins a nou nivells subterranis. En aquest lloc, no apte per a claustrofòbics, vam recórrer centenars de passadissos i sales comunes que conformen un autèntic laberint, i que els cristians de principis del segle III utilitzaven per amagar-se dels romans en èpoques convulses (aquesta és la versió oficial que, pel que vam llegir, és força controvertida).
Capadòcia, dia 2
Després d’admirar de nou l’espectacle de l’alba esquitxada per centenars de globus aerostàtics sobre la terrassa del nostre hotel, un espectacle que no ens cansava mai, vam esmorzar i vam pujar al minibús per recórrer el Tour vermell. Això ja van ser paraules majors, ja que és en aquesta ruta on es troben els grans clàssics de la Capadòcia. Per començar, una visita al Castell d’Uçhisar, que en realitat és una imponent formació rocosa foradada per antigues vivendes, que recorda una mica una fortalesa medieval i que s’aixeca al capdamunt d’aquest petit poble molt a prop de Göreme.
Però el plat fort del tour va ser, sens dubte, Pasabag o la Vall dels Monjos. En aquest indret sorprenent, les erupcions volcàniques i l’erosió de l’aigua i el vent van jugar al seu caprici al llarg dels segles i van modelar increïbles i capritxoses formacions rocoses. Ens hi hauríem quedat tot el matí admirant les figures, intentant trobar semblances en les peculiars formes rocoses (aquell penya-segat podria ser una família; aquella xemeneia, un bolet; aquest conjunt sembla un grup de monjos pregant) i pujant a penya-segats i petits turons per tenir diferents perspectives. Fins i tot vam poder entrar a algunes d’elles, ja que algunes xemeneies estan buidades per dins, ja sabeu, antics habitatges. Però, lamentablement, el temps apressava per anar a visitar la botiga de torn. Sens dubte, caldrà tornar-hi per tal de recuperar el temps perdut..
Després del dinar de rigor al restaurant del cosí del conductor, encara ens quedaven dues visites molt interessants. Primer, la vall de Zelve Ören, coneguda també com el Museu a l’aire lliure, que és una vall sense sortida on els seus habitants van construir un sorprenent sistema d’habitatges, àgores, basíliques i mesquites excavades a la roca arenosa de les muntanyes. Impressionant, però de nou ens va faltar temps per poder-la visitar al nostre aire, ja que, a més, tot el complex ocupa una àrea força extensa. Després del Museu, un parell de llocs més per extasiar-nos amb les extravagants formacions rocoses: la Vall de Devrent, on les capritxoses agulles de pedra s’assemblen vagament a animals o personatges i pots passejar entre elles, i la Vall de l’Amor, que s’observa des d’una muntanya veïna. Hi ha una mica de controvèrsia sobre el perquè d’aquest nom. L’oficial és una bonica llegenda apòcrifa sobre amors impossibles, mentre que la popular és que les columnes de pedra s’assemblen a… vosaltres mateixos.
Per desplaçar-nos de Capadòcia a Denizli, base d’operacions per visitar Pamukkale, vam optar per viatjar en autobús nocturn. Vam decidir que era la millor manera de cobrir aquest trajecte i, després de 10 hores en uns seients no del tot incòmodes, mig adormits o en son profund, depèn de a qui pregunteu, vam arribar a l’estació de Denizli, on, després d’esperar que obrís l’agència, vam recollir el cotxe que havíem llogat.
Afrodisias
El nostre següent destí era Pamukkale, lloc on passaríem la nit. És un trajecte curt en cotxe, de poc més de 20 minuts, però vam decidir fer una marrada per visitar Afrodisias, unes ruïnes grecoromanes (més romanes que gregues) que són Patrimoni de la UNESCO, i la decisió no podia haver estat més encertada. El conjunt arqueològic d’Afrodisias és una successió de monuments romans força ben conservats que et permeten conèixer a la perfecció com era una ciutat a principis del primer mil·lenni de la nostra era. La guia Lonely Planet aconsellava fer el recorregut circular en sentit contrari a les agulles del rellotge per evitar grups de visitants i així ho vam fer, tot i que al cap de poca estona ens vam adonar que gairebé no hi havia ningú al recinte. Avantatges de visitar meravelles fora dels circuits oficials, suposem.
D’aquesta manera, gairebé en visita privada, vam poder admirar les impressionants restes del Tetrapílonos o porta d’entrada, les esveltes columnes del Temple d’Afrodita, passejar pel traçat dels antics tallers d’escultura i terrissa, imaginar el temps d’oci dels ciutadans a les termes o al gimnàs, seure a les grades perfectament conservades de l’Odeó o de l’Amfiteatre, o extasiar-nos davant del bellíssim Sebasteion, un temple dedicat a Cèsar August, on el culte als déus es barrejava amb la veneració als emperadors i del qual se’n conserva una bona part. Afrodisias va resultar ser una magnífica i inesperada sorpresa..
Pammukale
Pamukkale ja van ser figues d’un altre paner. Vam arribar al poblet homónim al migdia i, després de registrar-nos a l’hotel i fer una breu migdiada (les hores d’autobús i de cotxe començaven a pesar), ens vam dirigir cap al recinte. I aquí va començar una jornada de contradiccions. Per començar, ens van estafar a la taquilla, ja que ens van cobrar unes audioguies que no havíem demanat, i no eren pas barates (la fama d’estafadors i tramposos que tenen alguns turcs amb els turistes no és gens infundada). I després de recuperar-nos de la discussió (ells, oïdes sordes) i del disgust, ens vam dirigir cap als bancs de l’entrada, on ens vam descalçar i ens vam treure els mitjons, que és com cal recórrer aquest espai.
Objectivament, no es pot negar que Pamukkale (significa castell de cotó) és una brutal meravella visual. Es tracta d’un vessant on una falla va alliberar fonts d’aigües minerals (bicarbonat càlcic en la seva majoria) que, en caure, van anar formant unes piscines de calcita blanca i unes cascades petrificades que semblen fetes de marbre blanquíssim (de fet, al conjunt se l’anomena els travertins). Fins aquí, un lloc espectacular, un paisatge que sembla d’un altre planeta. El problema és que les actuacions descontrolades per part de les autoritats turques fins a la declaració de Patrimoni de la UNESCO el 1988 van degradar força el conjunt, construint accessos de formigó brutalistes i piscines artificials per intentar pal·liar l’espoli de les termes naturals del passat. Com hauria estat d’espectacular veure-ho fa 100 anys! A més, les hordes de visitants que arriben en ramats d’autocars en excursions d’un dia des d’Istanbul omplen les piscines superiors fent-se fotos absurdes. Per sort, no s’aventuren gaire més avall, ja que caminar pel recinte no és gens senzill: cal esquivar bassals, piscines i rierols d’aigua i caminar descalç sobre el terra dur i irregular.
Després dels travertins, a la plana que s’estén al capdamunt del turó vam poder visitar les ruïnes de la ciutat de Hieràpolis, una població grega que els romans van refundar al segle II, com gairebé totes les d’aquesta zona, i que va viure els seus moments d’esplendor gràcies als banys termals de la zona. Un resort vacacional romà? Una cosa així. Les ruïnes no són tan espectaculars com les d’Afrodisias o Efes, que veuríem l’endemà, però tenen alguns elements majestuosos encara dempeus, com el Temple d’Apol·lo o la Porta de Domicià, i es pot observar perfectament el traçat de tota la ciutat (hi ha gent que puja als turons propers per captar-lo millor). Però la joia de la corona és l’impressionant Amfiteatre, que l’estat italià està ajudant a restaurar i des d’on vam gaudir d’una espectacular golden hour romana.
Vam tornar a recórrer els travertins costa avall, ja sense les hordes de visitants xinesos i americans, que marxaven camí d’Istanbul o dels seus creuers muntats als seus autocars, i vam poder admirar una nova perspectiva de les blanquíssimes cascades de pedra amb una llum molt diferent durant la posta de sol. I després de sopar en un dels restaurants del diminut poble de Pamukkale, amb les vistes dels travertins tenyits d’absurds colors gràcies a uns potents focus, vam posar punt final a la jornada tastant a l’hotel una magrana que ens havien regalat al restaurant. Ja ens havíem adonat que aquesta fruita abunda a Turquia, però pel que ens van explicar és la que més es cultiva en aquesta regió.
Efes
El camí de Denizli fins a Efes, d’unes dues hores i mitja en cotxe, transcorria gairebé íntegrament per una autopista nova, gairebé per estrenar. Tan nova que es veien els cartells que indicaven les estacions de servei, però darrere seu no hi havia més que esplanades. Per sort, vam ser previsors i vam omplir el dipòsit de gasolina abans de sortir. I sense més incidents vam arribar al jaciment arqueològic d’Efes
Havíem llegit i vist molt sobre les ruïnes d’Efes, per la qual cosa hi vam entrar amb certa precaució i expectació. Però ben aviat les nostres reticències es van dissipar. El jaciment arqueològic d’Efes, Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 1988, ens va permetre passejar per les extenses ruïnes de la ciutat grega fundada al segle V aC i, com de costum, reurbanitzada pels romans al segle I dC. És d’aquesta època que es conserven més restes, com l’odeó, la curiosa via principal traçada en diagonal, vorejada per restes de temples i termes (van haver de fer una excepció al traçat ortogonal habitual a causa de l’orografia), el gegantí amfiteatre, restaurat d’una manera discutible, o les plantes dels habitatges (n’hi ha uns quants de visitables que són més que interessants). I acariciar els gats que jeuen al sol sobre les restes mil·lenàries, força aliens a l’enrenou turístic que els envolta.
Però el que més impressiona és, sens dubte, la majestuosa Biblioteca de Cels, una fastuosa façana que servia d’entrada a la biblioteca de la ciutat i que ha estat reconstruïda en els seus dos nivells. Vam intentar fer un exercici d’abstracció dels de les selfies, dels grups que buscaven la millor ubicació per a la foto i dels ramats que seguien el de la bandereta, i ens vam quedar una bona estona admirant i passejant per aquest monumental conjunt, una de les imatges icòniques, ja no només de la regió, sinó de tota Turquia.
Selçuk
La ciutat de Selçuk (es pronuncia seltxúc) és la base d’operacions per visitar Efes, ja que és a tan sols 4 km de distància, i per això vam reservar en un hotel petit que era a la part antiga de la ciutat, un bonic barri tradicional otomà de casetes baixes i jardins interiors que s’enfila pel turó fins on corona l’antiga fortalesa. Vam arribar força passat el migdia després de la visita al jaciment arqueològic, però no ens va costar gens trobar un lloc per menjar en el jardinet d’un hotel petit. Suposem que estan acostumats a rebre comensals a qualsevol hora.
Després d’un bon mos de cuina local, ens vam dirigir al Museu Arqueològic, sense cap altra pretensió que visitar la seva botiga de records, ja que passava de l’hora de tancament, però pel que sembla era el nostre dia de sort i ens vam trobar que aquell dia tancaven a les 10 de la nit i que, a més, era gratuït. Així que vam passar una bona estona admirant totes les seves sales, que bàsicament recullen totes les troballes descobertes a Efes i a la zona, que no són poques ni de bon tros, i entre les quals destaquen dues curioses escultures de dos metres de la deessa Àrtemis en perfecte estat, ja que, segons expliquen, van ser enterrades per sostreure-les dels espolis britànics, francesos i alemanys del segle XIX.
L’endemà ens vam posar en marxa aviat, ja que teníem un llarg dia de cotxe per davant, però vam aprofitar les primeres hores per visitar una cosa que ens va sorprendre: la Basílica de Sant Joan Baptista. A mig camí turó amunt, es tracta del lloc on, segons la llegenda, l’Evangelista de Patmos es va retirar dels seus viatges acompanyat de la Mare de Déu i on anys després va morir. Asseguren que la seva tomba també és per aquí (no la vam trobar, per la qual cosa no passarem a la posteritat com Schliemann). Aquesta basílica va ser un lloc de pelegrinatge tan important que durant el període bizantí es va anar ampliant fins a arribar a una mida gairebé tan gran com la de Santa Sofia, i les ruïnes de la seva gegantina planta cruciforme així ho testimonien.
El seu privilegiat emplaçament de talaia al turó ens va permetre admirar altres punts d’interès propers, com la Porta de la Persecució, la Fortalesa d’Ayasuluk, la columna del Temple d’Àrtemis (així, en singular, perquè de les 127 columnes que tenia aquesta Meravella de l’antiguitat només en queda una), les restes de l’aqüeducte romà, avui dia llar de cigonyes, o la contundent Mesquita d’Issa Bey, que no vam poder visitar perquè estava en obres. Vam marxar de Selçuk amb la clara idea que, tot i no tenir el reclam turístic monumental d’Efes, aquesta tranquil·la població, amb els seus carrerons empedrats, la seva evocació otomana i els seus acollidors cafès, bé valdria una visita..
Antalya dia 1
Després d’un curt trajecte en cotxe vam arribar a l’aeroport d’Izmir, on un terç del nostre grup havia d’agafar un avió: la Maria havia de tornar a casa, i a partir d’aquí viatjaríem sols. Així que vam pujar al cotxe i ens vam preparar per a un trajecte cap al sud. Aquest no tan curt, ja que vam trigar cinc hores a arribar a Antalya, la capital de la Costa Turquesa i següent etapa del nostre periple. L’arribada a la ciutat al caure la tarda va ser una mica caòtica, amb un trànsit agressiu i desfermat, i després de superar un control de seguretat força laxe, vam entrar al nucli antic (en teoria no et deixen entrar si no ets veí o no t’hi allotges). Unes quantes voltes per carrerons poc més amples que el nostre cotxe ens van deixar al nostre petit hotel. Aquella nit vam fer poca cosa, tret de passejar una estona pels carrerons, treure el cap a la immensa badia i prendre unes Efes i sopar en una acollidora terrasseta en un jardí interior dels que es troben arreu de la zona.
Antalya dia 2
Per a la nostra segona jornada a Antalya vam organitzar sobre la marxa un dia força variat. Per començar, una mica de cultura: el Museu Arqueològic d’Antalya passa per ser un dels més importants de tota Turquia, així que cap allà que hi vam anar. I el mitjà de transport que vam escollir va resultar força peculiar: els municipals de la ciutat han rehabilitat un antic tramvia de fusta per a la línia 1, la que voreja el nucli antic i arriba fins a la platja, i amb aquest tramvia panoràmic vam arribar al Museu.
Antalya és una ciutat antiquíssima, fundada pel rei grec Àtal en el segle II aC. Per aquí hi passà tothom: licis, grecs, macedonis, romans, seljúcides (no els confongueu amb els selèucides; ens vam trencar força el cap durant aquest viatge fins que vam aprendre la diferència), bizantins, otomans… i de tots ells hi ha mostres arqueològiques en aquest espectacular museu. Ens vam quedar extasiats en diverses sales: la de les majestuoses estàtues romanes, amb els seus emperadors i les seves delicades al·legories de deesses; la dels sarcòfags, plens de detalls, o la dels frisos, cadascun explicant una història mitològica. I a la de les monedes, però això ja és una obsessió particular. Tenen tantes peces que fins i tot al jardí i a la cafeteria hi ha estàtues o tombes i hom es pot prendre un cafè assegut al costat d’un Hèrcules musculós.
En sortir del museu ens vam acostar a la gegantina platja de Konyaalti. De 4 km de llargada i flanquejada per escarpades muntanyes, ens va donar una idea del perquè aquesta localitat és una destinació turística tan potent. Teníem reservat un tour guiat amb un guia local per aquella tarda, i en el dossier que ens va passar hi figurava una llista de recomanacions de restaurants per defugir de les trampes turístiques, així que ens vam decidir pel que presumia de tenir el millor falàfel de la ciutat. I no ens va decebre: vam gaudir d’allò més d’uns deliciosos falàfel, hummus i fattush, molt atents a la manera com s’ho menjaven els parroquians locals per fer el mateix que ells i no desentonar.
El tour guiat va resultar molt interessant i curiós. Vam començar a la Porta d’Adrià, que és l’entrada a la ciutat vella. Construïda per homenatjar la visita d’aquest emperador l’any 130 dC i encastada a la muralla romana, s’ha convertit en el símbol de la ciutat. I vam passejar pels carrers del Kaleiçi (literalment «dins del castell», és a dir, intramurs), que encara conserven algunes de les típiques cases otomanes amb balcons. Ens vam posar una mica tristos amb l’explicació dels guies, que ens van explicar que els propietaris les estan venent a grups immobiliaris o a hotels, ja que és molt car rehabilitar les cases catalogades, i temen que d’aquí a uns anys no quedi ni un sol habitatge que sigui particular. El signe dels temps i la globalització, què hi farem…
El passeig ens va portar durant tres hores pels recargolats carrerons del Kaleiçi i vam contemplar la sincrètica Mesquita del Sultà Aladdin, que conserva l’empremta dels diferents cultes als quals s’ha dedicat l’edifici i un curiós sostre pintat amb estrelles, el Minaret Yivli, de curiós fust acanalat, o els miradors sobre els antics ports romans, avui reconvertits en ports esportius amb restaurants de peix. I vam acabar sopant en un hostel curiós, amb les parets folrades d’altes prestatgeries plenes de llibres de butxaca i decorat amb memorabilia viatgera, com banderoles i mapes.
Antalya ens ha agradat molt. Va resultar ser una ciutat tranquil·la, fàcil de recórrer a peu, bonica i acollidora, on ens hauria agradat poder allargar l’estada uns quants dies més. Tot i que no ens volem ni imaginar com deuen ser aquests carrerons a l’estiu, atapeïts de turistes britànics i russos fent de les seves. En fi, millor no comprovar-ho i quedar-nos amb les bones sensacions que ens vam endur.
Myra i la costa lícia.
L’endemà, i després de fer mans i mànigues per treure el cotxe dels estrets carrers del Kaleiçi, vam fer cap al nostre següent destí: el poblet de Kaş (la ş es pronuncia sh), recorrent la Costa Lícia. Aquesta costa és una ruta molt freqüentada per caminants o ciclistes que la converteixen en una mena de Camí de Sant Jaume laic, i que recorre unes costes espectaculars, petits pobles costaners, platges de postal i nombroses restes arqueològiques. I cap a una d’elles ens vam encaminar durant la nostra ruta.
Les tombes lícies de Myra, als afores de la ciutat de Demre, són de les poques restes que es conserven d’aquesta enigmàtica civilització, que va perdurar des de l’època persa fins a l’ocupació romana al segle I dC. Es tracta d’una impressionant acumulació de tombes rupestres que s’enfilen pel vessant de la muntanya i que vam poder gaudir gairebé sols. N’hi ha un parell que es poden visitar, però la policromia i l’ornamentació original varen desaparèixer fa molt de temps. Al seu costat, i també construït al vessant, s’aixeca un gran teatre romà força ben conservat que ens va oferir una altra perspectiva de les tombes des de la seva part superior.
Kaş
Ens quedaven tan sols dues nits a Turquia abans del nostre vol de tornada i calia decidir on passar aquests dies. Vam valorar diversos pobles entre Antalya i Esmirna, ciutat des d’on sortia el nostre avió, com Marmaris, Fethiye o Bodrum, però finalment ens vam decidir per Kaş, que passa per ser el més bonic de la Costa Lícia. I després de l’enrenou i el no parar del viatge, descansar un parell de dies en aquest preciós poble, on no hi havia gaire cosa a fer, va resultar tot un encert. Kaş és un petit poble de pescadors encaixat entre altes muntanyes i que s’organitza al voltant del seu port. De la seva plaça principal, al «passeig marítim», parteixen petits carrerons empedrats, alguns d’ells realment bonics, que acullen petits comerços d’artesania i acollidores terrasses que vam visitar a consciència.
Aquests dos dies els vam dedicar, a banda de a no fer res, a recórrer els carrers tranquil·lament, a visitar alguna de les seves platges idíl·liques (la platja de Kaputaş, amb els seus gegantins penya-segats i les seves aigües de color turquesa, sembla treta d’un conte, tot i que ens temem que deu ser un caos durant l’època estival: no té més de 30 places d’aparcament), a menjar en petits restaurants coberts de parra, a tafanejar per les seves botiguetes, a veure els seus confiats gats ajaure’s i córrer amunt i avall, i a contemplar la posta de sol des del seu amfiteatre romà (un altre teatre, sí), on es reuneix la gent ben proveïda de begudes i d’esperit contemplatiu.
Kaş ens va semblar un lloc meravellós, un lloc al qual tornar en el futur i quedar-nos-hi més temps veient passar el temps, prenent vi blanc en una terrassa amb vistes a la badia o jugant al rummy amb els locals (el rummy és el joc nacional, i no el backgammon com pensàvem). De fet, així ho vam acordar amb el propietari d’un restaurant quan el total del compte del dinar de l’últim dia va resultar ser de 2025 lires turques. Tot un signe serendípic. Kaş i tota la Costa Lícia entren per la porta gran a la nostra llista de llocs als quals tornar algun dia.
Epíleg: Kastelórizo
Es va convertir en una mena d’obsessió per a una part d’Isa i Fe de Viaje visitar una illa grega durant aquestes vacances, i per diversos motius no ho vam poder fer… fins al mateix últim dia, gairebé en temps de descompte, quan de bon matí vam embarcar en un ferri des de Kaş per passar mig dia a la petita illa grega de Kastelórizo, de tan sols 12 km². També anomenada Megisti, o Meis en turc, aquesta illa, que forma part de l’arxipèlag del Dodecanès, és una anomalia geogràfica, ja que es troba a 500 km de la Grècia continental i tant sols a tres de la costa turca. Així que, després de passar el tràmit de duanes, el ferri ens va portar de Turquia a Grècia en tan sols vint minuts.
L’entrada a la badia de Kastelórizo ens va encantar. Les casetes de colors del port, que constitueix gairebé tota la població, es reflecteixen en les aigües d’un blau gairebé celeste, conformant un panorama de postal. El poble no són més que un parell de carrers que voregen la badia, més un nucli separat rere un turó. Precisament aquest turó està coronat per les ruïnes del Castell de Sant Joan, construït pels templers al segle XIV, i com que semblava l’únic punt visitable de l’illa i prometia bones vistes (no teníem ganes de pagar 30 euros per anar a una gruta blava i no teníem temps d’arribar al Monestir d’Agios Georgios, per al qual cal fer una ruta), cap allà ens vam encaminar.
La resta de la jornada la vam dedicar a passejar pel port, a contemplar una gegantina tortuga marina que va venir a saludar-nos, a prendre una cervesa grega, per variar de les turques (ens van recomanar l’Alpha per sobre de la cèlebre Mythos), a meravellar-nos de com el gegantí ferri de Rodes maniobrava al petit port, i a menjar-nos una espectacular moussaka a tocar del mar, que es notés que érem a Grècia. Ah, i a passar per duanes i demanar als duaners que ens segellessin el passaport, cosa que van fer no sense riure una mica i que no calia en absolut, però un altre segell per a la col·lecció!
I es va acabar el que es donava. Ferri fins a Kaş, de tornada a l’aparcament de l’hotel a buscar el cotxe i a armar-nos de paciència, ja que ens esperaven 6 hores de conducció fins al petit aeroport d’Izmir per carreteretes de les que un diria que estan sempre en obres. Nit a l’hotel de l’aeroport i vol intern fins a l’aeroport internacional d’Istanbul, on agafaríem el nostre vol original fins a Barcelona.
Després de deixar enrere la tremenda decepció que va suposar la cancel·lació del viatge a l’Iraq, fer un tour per terres turques va resultar ser la millor de les decisions, ja que vam conèixer un país apassionant, bellíssim, divertit i sorprenent, amb tones d’història, amb paisatges evocadors i, com diria el cursi, una cruïlla de civilitzacions que es manifesta en les seves gents. Un país immens al qual tornarem segur, ja que ens va quedar moltíssim per veure. L’est del país (Kars, la muntanya Nemrut, el llac Van, Mersin, el mític Ararat), ciutats com Konya o Ankara, o visitar amb més profunditat la costa Turquesa i la Lícia, formaran part de la «Turquia Volum 2».
Isa i Fe de viatge 