(Abril 2023)
Per què això de Guia Sentimental? Doncs perquè la ciutat de Buenos Aires és un lloc que ens ha marcat per sempre. I no podíem fer una guia a l’ús de llocs, visites i recomanacions, sinó que ens vèiem en la necessitat d’explicar una mica la nostra impressió i les nostres emocions sobre per què Buenos Aires ens ha meravellat tant. Tot i que quedaran moltes coses fora (els seus habitants són tan singulars que necessitaríem una altra entrada del blog per compartir-ho), hi hem inclòs uns quants off-topic sobre aspectes de la ciutat que no són estrictament visites o llocs i que potser ens ajudaran a transmetre la idiosincràsia d’aquest indret tan particular.
Esperem que, d’una manera o altra, aquesta guia us sigui útil i que gaudiu llegint-la.
CONTINGUTS
- Plaza de Mayo
- Avenida de Mayo
- Palacio Barolo
- Congreso de la Nación
- Obelisco
- Edificio obras públicas
- Calle Corrientes
- Teatro Colón
- Caminito
- Colón Fábrica
- Los bosques
- ESMA
- Chinatown y Belgrano
- A.R.A. Sarmiento
- Puente de la Mujer
- Centro Cultural Kirchner
- Nacional de Bellas Artes
- MALBA
- Palacio aguas corrientes
- Basílica María Auxiliadora
- Cementerio de la Chacarita
- Librería El Ateneo
EXCURSIONS FORA DE BUENOS AIRES
- Colonia del Sacramento (Uruguay)
- Tigre
OFF-TOPICS
MICROCENTRO
Comencem aquesta guia per on vam començar a conèixer nosaltres Buenos Aires: pel centre de la ciutat. El barri de Montserrat, més conegut entre els portenys com a Microcentro, és el que concentra el nombre més gran d’edificis notables i per on circula més gent durant el dia.
PLAÇA DE MAYO
La Plaça de Mayo és el Km 0 de la ciutat. Considerada com l’àrea més antiga de Buenos Aires, és el millor punt per començar les visites a la ciutat i així ho vam fer nosaltres..
La Plaça de Mayo és un d’aquells llocs on sents el pes de la història. Sí, és cert, és una afirmació una mica cursi, però és que és així. Al llarg dels anys, ha estat escenari de batalles, pronunciaments, festes, protestes (les imatges de les Mares de Mayo donant voltes al voltant de l’estàtua per evitar ser detingudes per manifestar-se ja són història) i, d’alguna manera, tot això es nota quan t’asseus en un dels seus bancs i contemples aquest magnífic escenari.
La plaça està envoltada d’edificis de gran importància històrica i la presideix la cèlebre Casa Rosada. Seu del govern i un dels edificis més antics de la ciutat, podríeu fer col·lecció de les llegendes que us explicaran sobre el perquè del particular color de la pintura de la seva façana. Nosaltres en vam escollir una, tant verídica o no com totes les altres. En una de tantes guerres de l’època de la independència, lluitaven l’exèrcit roig contra el blanc. El cabildo, intentant ser garant de la neutralitat, va pintar la casa d’un color rosa neutral, barreja dels dos. Bé.
Al nord de la plaça s’aixeca la Catedral Metropolitana. Amb una façana que ens va semblar més pròpia d’un temple grec que d’una església i de clara influència neoclàssica francesa, és força fastuosa, tot i que no destacaria per res en particular si no fos per un curiós detall: la tomba del pare de la pàtria, José de San Martín. A banda de l’espectacularitat de la cripta, un petit Panteó de Roma, té la curiositat que resol un problema de l’època: com enterrar el màxim pròcer de la pàtria en una catedral catòlica essent, com era, maçó? Fàcil: afegim la capella de manera que sobresurti de la planta de la catedral i assumpte solucionat. I així és com es pot veure avui dia.
Un altre edifici notable és el del Cabildo, al costat oest de la plaça. És un dels pocs vestigis colonials de la ciutat. Originàriament era l’ajuntament i ha estat modificat desenes de vegades; avui dia està reconvertit en museu de la ciutat.
AV. DE MAYO
De la Plaça de Mayo parteix la senyorial Avinguda de Mayo, que segurament és una de les artèries amb més personalitat de la ciutat. Originalment va ser on els argentins adinerats van construir els seus palaus i edificis notables, gairebé sempre inspirats en l’arquitectura europea i aixecats per arquitectes francesos, italians o belgues que hi van deixar la seva empremta, fins al punt que la sensació d’estar passejant pel centre de París o de Madrid és notable. A mig carrer, abans d’arribar a la 9 de Julio, vam poder veure l’antic Edifici de la Premsa, lloc on es reunien els immigrants espanyols per llegir, als seus grans cartells, les notícies que arribaven de la Guerra Civil.
Són molts els edificis senyorials i els cafès notables que es poden admirar en aquesta avinguda. En vam visitar uns quants d’aquests últims, però ja parlarem d’aquests magnífics locals més endavant.
PALACIO BAROLO
Travessant la 9 de Julio, abans d’arribar a la gran esplanada del Congrés, s’aixeca l’imponent Palau Barolo, un singular edifici d’oficines. Vam fer una visita guiada que va resultar molt interessant perquè ens va ajudar a comprendre la quantitat de curiositats que acumula aquest edifici tan disparatat. Va ser obra de l’italià Mario Palanti l’any 1923, seguint les al·lucinades directrius del potentat Barolo. Tots dos, obsessionats amb la Divina Comèdia, van dissenyar l’edifici en estil neogòtic eclèctic, guiats per la numerologia de la Divina Comèdia de Dante i reproduint el viatge de l’infern (vestíbul) al cel (pis 22, el nombre de cants del poema).
Els seus 100 metres d’alçada van fer que fos l’edifici més alt de Sud-amèrica en aquell moment. Us podeu creure que, en la seva folie à deux, els amics van construir una urna per guardar les cendres del poeta? Evidentment, mai no les van aconseguir.
L’edifici té un parell d’espectaculars terrasses panoràmiques on prendre una cervesa mentre contemples el capvespre, i la joia de l’edifici: l’espectacular far de la part superior, que van encendre per a nosaltres i que es va construir com a portal de benvinguda als visitants. La intenció era traçar un pont de llum amb el seu bessó de Montevideo, el Palau Salvo. Problema inesperat: la curvatura de la Terra impedeix, òbviament, que els feixos de llum arribin a tocar-se. Però què hi fa, la intenció és el que compta.
CONGRESO DE LA NACIÓN
S’aixeca al final de l’Avinguda de Mayo, de manera que, a la distància, queda en un curiós cara a cara amb la Casa Rosada, com si es controlessin mútuament. Dissenyat per Vittorio Meano i Julio Dormal (els mateixos del Teatro Colón), es va inaugurar el 12 de maig de 1906, tot i que l’obra no es va acabar fins al 1946. Com era costum a l’època, els materials per a la seva construcció van arribar d’Europa: marbre de Carrara i Alacant, paviment de mosaic alemany, vitralls francesos, granit belga… És d’estil eclèctic (com no podia ser d’altra manera) i de línies grecoromanes..
Una visita guiada ens va portar per les diferents estances del Congrés. Ens va fer especial il·lusió visitar el Saló Rosa, rebatejat com a Saló d’Eva Perón, on les dones de l’època es reunien amb Evita per avançar en la lluita pels drets de les dones; no només perquè poguessin votar, sinó perquè també poguessin participar en política. El 1947 es va aprovar la Llei Evita i el 1952 les primeres 23 diputades i senadores van ocupar els seus escons. Vam poder veure el Saló Blau, amb la seva aranya de bronze de 2.054 kg (no hi vam passar per sota, per si de cas), la cambra dels senadors, el Saló dels Passos Perduts, abansala de la Cambra de Diputats, i la mateixa Cambra de Diputats. Amb els seus 257 escons disposats en forma d’hemicicle i les seves balconades per als convidats i per al poble. Ens va resultar curiós veure que els seients encara conserven el cendrer.
AVENIDA 9 DE JULIO
És l’avinguda central de la ciutat i es va obrir per comunicar les dues principals estacions de tren de Buenos Aires: la de Retiro, al nord, i la de Constitución, al sud. Els portenys diuen que és l’avinguda més ampla del món. No sabem si és una exageració, però el cert és que és gegantina, i es triga una bona estona i dues o tres tandes de semàfors per travessar-la. És un eix principal de comunicacions i sí o sí te la trobaràs en els teus periples per Buenos Aires. Aquests són alguns dels punts d’interès que es troben al llarg de l’avinguda.
OBELISCO
Voleu fer-vos un selfie per demostrar que heu estat a Buenos Aires? Doncs el vostre lloc és l’Obelisco. Situat al centre de l’avinguda, a la intersecció amb el carrer Corrientes, és el punt de trobada dels ciutadans, ja sigui per protestar o per celebrar victòries esportives. Està situat (diuen) al punt on el general Belgrano va hissar la bandera argentina per primera vegada el 1812, a l’església de San Nicolás de Bari (enderrocada per construir l’avinguda el 1939). Fa 67,5 metres i es va construir en tan sols 30 dies. I allò que dèiem: si us voleu fer una foto amb ell al darrere, armeu-vos de paciència perquè les cues de turistes són interminables.
EDIFICI D’OBRAS PÚBLICAS
A poques illes al sud de l’Obelisco s’aixeca aquest ministeri, que té la particularitat de sostenir dos gegantins murals d’acer que es poden veure des de molta distància. Representen Eva Perón: el de la cara nord, en la seva faceta més pública i combativa, arengant el poble des de la ràdio, i el de la façana sud, mostrant la seva cara més solidària amb les classes pobres.
CALLE CORRIENTES
Voleu anar al teatre o al cinema? O passejar-vos entre les plaques de les estrelles de la faràndula argentina? O comprar-vos un llibre? O potser sopar alguna cosa ràpida però de bona qualitat? Doncs el vostre lloc és el carrer Corrientes. Perpendicular a la 9 de Julio, a l’altura de l’Obelisco, les cuadras que s’estenen a l’oest de l’avinguda són el centre de la vida nocturna de Buenos Aires, una mena de Broadway porteña.
Com a curiositat, el cèlebre tango Tristezas de la Calle Corrientes se situa al número 348 d’aquest carrer, al segon pis del qual hi havia un enllustrador. Però, tret que sigueu uns mitòmans del tango, no val la pena que hi aneu, ja que en queda ben poca cosa: avui dia és una casa normal i corrent.
TEATRO COLÓN
En el seu afany per convertir Buenos Aires en una ciutat a l’altura de les grans capitals, l’alta societat porteña va decidir construir un teatre que rivalitzés amb la Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York, l’Òpera de París o la Royal Opera House. Per fer-ho, van encarregar a Francesco Tamborini, arquitecte italià, la construcció del Teatre. Després de la seva mort als 44 anys, va ser el seu deixeble, Vittorio Meano (també italià), qui va continuar el projecte fins a la seva tràgica mort, també als 44 anys, a mans de l’amant de la seva esposa.
Farts d’arquitectes italians poc duradors, van encomanar la finalització del Teatre a Julio Dormal, belga de 52 anys. Van trigar 20 anys a construir-lo i el resultat és un dels teatres més impressionants del món. Marbre groc i rosat de Siena, blanc de Carrara, vermell de Verona. Paviment de mosaic portat d’Anglaterra, fastuoses escalinates i vestíbuls…
Amb capacitat per a tres mil persones, es va inaugurar el maig de 1908 amb la fastuosa Aida, de Verdi. No se’ns acut una obra millor per inaugurar aquest temple. En entrar a la impressionant sala, ens vam imaginar la fanfara de la Marxa Triomfal i gairebé ens salten les llàgrimes.
Com a cirereta a la nostra estada a Buenos Aires, vam tenir la sort d’assistir a una representació d’òpera, Ariadne auf Naxos, de Strauss. Tot i que no seria la nostra òpera preferida (nosaltres som més clàssics, de Puccini o de Mozart), veure el fastuós teatre des de les llotges i engalanat per a les grans ocasions va ser una experiència que no oblidarem fàcilment.
*OFF TOPIC: ELSCAFÉS NOTABLES
A Buenos Aires, la categoria de «cafès notables» reuneix fins a 55 locals. Es tracta d’establiments que, per antiguitat, arquitectura, decoració, tradició o importància cultural, són considerats «notables» i formen part del patrimoni cultural de la ciutat. També tenen en comú que molts d’ells van ser punt de trobada de músics i pintors, lloc de tertúlia d’actors o polítics, i fins i tot lloc d’inspiració i treball d’escriptors. Però el que ens va encantar d’aquests cafès singulars que vam visitar és que són locals que et conviden a quedar-t’hi, a conversar, a llegir el diari, o a esmorzar tranquil·lament mentre treballes una mica amb l’ordinador. O simplement, a contemplar la vida.
La gran majoria es troben pel Microcentre, per Recoleta o per Palermo, i nosaltres en vam gaudir d’uns quants: del senyorial Tortoni, on els turistes fan cua per entrar i on solia anar el pintor de la Boca Quinquela Martín; del bulliciós London City, on Cortázar va escriure i va ambientar la seva novel·la El Premio; del Dorrego, cor del barri de San Telmo; del popular La Biela, antigament aristocràtic i avui assequible restaurant de menjars, i de l’aclaparador Las Violetas, amb els seus marbres italians, vitralls i fustes nobles, i casa de la poetessa Alfonsina Storni.
Però el nostre preferit és, sens dubte, el meravellós i senzill cafetí Varela Varelita de Palermo, un bonic cafè i restaurant amb les parets plenes de cartells de pel·lícules argentines i de motius de l’Albiceleste, i que és punt de trobada popular de la gent del barri. Tant de bo haguéssim tingut més dies per aturar la vida a les seves taules prenent un jarrito de cafè i unes medialunas.
SAN TELMO
A unes quantes cuadras al sud de la Plaça de Mayo es troba el barri de San Telmo, que passa per ser el que millor conserva les essències de l’antic Buenos Aires. I cap allà que vam anar per fer una bona passejada i submergir-nos en el Buenos Aires tradicional.
Ens va rebre el Paseo de la Historieta, un bonic i divertit homenatge que la ciutat ret als mestres de l’humor patri i a les seves creacions. La cosa va començar amb l’escultura de Mafalda, asseguda en un banc al costat de Manolito i Susanita (increïble la cua per fer-se la foto…), i, vist el seu enorme èxit, se n’hi van anar afegint moltes més. Vam passejar entre les Chicas Divito, Clemente, el futboler («Tiren papelitos, muchachos!»), Inodoro Pereyra i el seu gos Mendieta, Don Fulgencio i, com no podia ser d’altra manera, pel sol·licitadíssim banc de Mafalda.
El pintoresc carrer Defensa, que vertebra el barri i que antigament n’era la via principal, ens va portar fins a l’acollidora plaça Dorrego, que acull un dels tants mercats d’artesania que proliferen per la ciutat. Als seus voltants vam entrar en diverses cases antigues, amb bonics patis oberts i galeries elevades que ara s’han convertit en restaurants o petites botigues de tota mena. Una d’aquestes cases, amb multitud de paraigües oberts formant un sostre multicolor, és repetidament instagramejada i està sempre envaïda per turistes. Tingueu paciència si hi voleu passejar.
On ens vam endur una gran decepció va ser amb el Mercat de San Telmo. En el seu moment, era el mercat central del barri i encara conserva algunes parades tradicionals de venda d’aliments. Però va ser molt trist constatar com el turisme massiu l’ha empès a reconvertir-se en un lloc de paradetes de menjar i beguda al paso (per emportar) i de parades de souvenirs, com ja ha succeït en altres mercats que tenim a les nostres ciutats. Una llàstima, ja que la decepció ens va impedir gaudir del seu espectacular sostre i de la seva estructura de ferro forjat. En fi. És el signe dels temps, suposem.
RECOLETA
CEMENTIRI DE LA RECOLETA
És una de les visites estrella de Buenos Aires. És tan gran i monumental que es diu que és el segon cementiri més visitat del món, després del parisenc Père-Lachaise. Nosaltres el vam visitar amb un free tour per gaudir millor de les seves espectaculars tombes i de les seves incomptables històries i llegendes. L’espai va ser escollit al segle XVIII per uns monjos francesos per construir-hi un convent i una església. Quan l’ordre es va dissoldre, el seu hort es va convertir en el primer cementiri públic de la ciutat de Buenos Aires. Durant l’epidèmia de febre groga de 1870 va passar a ser el lloc on les famílies de classe alta «dipositaven» (diferenciem-ho d’enterrar: aquí tot són criptes) els seus difunts, convertint-se d’aquesta manera en un cementiri privat.
Actualment, el Cementiri de la Recoleta acull famílies importants de Buenos Aires. Hi construeixen majestuoses voltes i mausoleus, on dipositen els seus familiars difunts. Aquestes propietats són a perpetuïtat i el seu manteniment és car, de manera que, tot i que ja no hi ha espai per a més criptes, no totes les famílies s’ho poden permetre; d’aquí que avui dia algunes estiguin abandonades.
A banda de contemplar majestuoses criptes de pròcers (Mitre, Sarmiento, Roca i la més visitada i popular, la d’Eva Duarte de Perón), un sens fi de relats t’acompanyen durant el recorregut, com el de Rufina Cambaceres, la dona que va morir dues vegades (es creu que va ser enterrada viva), o el del «segrest» de les restes de l’àvia de Doña Felisa Dorrego de Miró el 1881. Els «Caballeros de la Noche» van demanar un rescat pel cos. Capturats, el seu delicte no va poder ser jutjat perquè el robatori de cadàvers no estava contemplat en el Codi Penal de l’època.
O el nostre preferit, el de Tiburcia Domínguez. Es va casar amb Salvador María del Carril i van viure anys feliços fins que ell la va humiliar públicament per malgastadora. No es van parlar durant 20 anys. Tiburcia va ordenar construir una escultura per al mausoleu on el seu marit apareix assegut en una butaca, mirant cap al sud. Però en el seu testament va deixar una última voluntat: que el seu bust fos instal·lat d’esquena al d’ell. «No vull mirar en la mateixa direcció que el meu marit per tota l’eternitat». Quin caràcter!
BARRI DE LA RECOLETA
Després de la potent visita al Cementiri, vam decidir fer un recorregut relaxat pel barri de la Recoleta. Cap a principis del segle XX, aquest barri era el més luxós i adinerat de la ciutat, tot i que avui dia la gent amb pasta prefereix viure al nord de la ciutat. De fet, entre els portenys s’utilitza l’expressió recoleto per definir algú amb diners i amb modals refinats. Un pijo, vaja.
El nostre periple ens va portar a contemplar palaus senyorials com els de la Calle Alvear, avui reconvertits en la seva gran majoria en hotels o ambaixades com la francesa o l’anglesa. Vam passejar per la bonica Calle Arroyo, on ens va impressionar el solar de l’Ambaixada d’Israel, memorial d’un terrible atemptat, per anar a parar al fastuós Palau San Martín. Avui seu del Ministeri d’Afers Exteriors, va ser la llar d’una de les famílies més influents i adinerades de Buenos Aires, els Anchorena, la matriarca dels quals, Mercedes de Anchorena, té un culebrot de Netflix o d’HBO esperant-la. Molt recomanable la seva visita guiada.
El Palau dels Anchorena s’aixeca a la senyorial Plaça San Martín, presidida per la imponent estàtua eqüestre de l’homònim pare de la pàtria. Està, al seu torn, envoltada d’edificis interessants com el Palau Kavanagh (de història entrellaçada amb els Anchorena) o el senyorial Palau Paz, que acull sales d’esdeveniments, banquets i museus. El costat nord de la plaça acaba en un mirador que ofereix una gran vista d’aquesta part de la ciutat fins al riu. Des d’allà es pot veure el Monument als caiguts a les Malvines o l’elegant Torre Monumental, paradoxalment un regal dels anglesos per commemorar la independència de la nació (sense sospitar què passaria 70 anys després). Durant molts anys, el seu rellotge va servir de primera referència als viatgers que arribaven a la ciutat per la propera estació de trens de Retiro.
*OFF-TOPIC: LAS CUADRAS
La República Argentina, com gairebé tot el món, es regeix pel sistema mètric decimal, el de la barra d’iridi/platí, ja ho sabeu. Però extraoficialment, a Buenos Aires tot es mesura amb una magnitud de longitud particular: les cuadras. Si li preguntes a un porteño per una adreça, la seva resposta serà dir-te que el que busques és, per exemple, a cinc cuadras recte i dues cuadras a l’esquerra. O si preguntes si alguna cosa queda molt lluny o on viu tal o tal persona, el més segur és que et diguin que això queda més o menys a quinze cuadras, o que el su amic Facundo viu a bastantes cuadras d’aquí.
És igual si la distància entre carrers és més gran o més petita, o que les avingudes siguin més o menys amples. La retícula urbana ortogonal amb què es va traçar Buenos Aires (sistema hipodàmic si ens hi posem tècnics) fa que els seus carrers i avingudes siguin llarguíssims, i no és estrany trobar-se als portals numeracions de milers o de desenes de milers. Suposem que és per això que naturalment es va adoptar aquesta popular unitat de distància. I que el visitant acaba interioritzant ràpidament, com un porteño de tota la vida.
LA BOCA
Que bonic és el barri de La Boca! I com ens va captivar la seva història, que vam conèixer en un tour guiat..
L’augment de l’activitat portuària a mitjan segle XIX va propiciar que molts immigrants s’establissin aquí. La majoria, italians, van començar a construir les inconfusibles cases de fusta amb les restes de material de la reparació de vaixells sobre el que era un terreny pantanós, i les decoraven amb sobrants de pintura. D’aquí ve l’origen d’aquestes edificacions tan acolorides. Les cases van anar creixent, s’hi van afegir habitacions per llogar i van començar a anomenar-se conventillos, on van arribar a compartir espais fins a 150 persones. Alguns es poden visitar i és curiós veure’n la distribució i l’estructura.
Hi ha centenars d’històries curioses i particulars sobre La Boca: la del seu cos de bombers voluntaris, la del tango, la de Boca Juniors, la de la independència de la seva autoproclamada República el 1882, quan els veïns, molestos per l’abandonament que patien per part de les autoritats argentines, van decidir proclamar-la, tot i que només va durar dos dies… Però la que més ens va commoure va ser la de l’artista Benito Quinquela Martín (1890-1977).
La musa inspiradora dels seus quadres va ser La Boca. Va pintar les imatges quotidianes del barri amb un estil personal que el va portar a exposar la seva obra per tot el món. Però el seu compromís amb La Boca va anar molt més enllà de les seves pintures: va mantenir i rehabilitar les cases del barri, repintant-les amb els seus colors originals; va crear una escola, un museu, un lactari (banc de llet) i una clínica odontològica, i va fundar la República Cultural de La Boca i l’Ordre del Cargol, amb el següent estatut: «Tothom pot ser candidat. No tots poden merèixer ser declarats bojos honoris causa. Es reserva el collar de l’“Ordre del Cargol” per als qui tinguin la monomania del bé i de la bellesa, i per cenyir-lo cal tenir almenys una mica de Francesc d’Assís i molt de Quixot». Que bonic, oi?
El recorregut per La Boca ens va portar, per descomptat, a La Bombonera, el camp de futbol de l’equip Boca Juniors, on ens van explicar el perquè d’aquest nom (com sempre, dues versions, una de més bonica i una altra d’escatològica), pels carrers atapeïts de parades de souvenirs i de turistes i, per descomptat, pel preciós Caminito, antiga via del tren del port i que avui respira art, tango, tradició i bellesa. Sabíeu que és un dels 10 llocs més fotografiats del món?
El Museu Quinquela Martín, a la vora del port, conté algunes de les obres més notables d’aquest pintor i té una terrassa amb un bar des d’on gaudir de les vistes del port i de l’original pont transbordador Nicolás Avellaneda, que salva el Riachuelo, que és la frontra natural de Buenos Aires i del seu connurbà.
Al sud del barri, davant del port, es troba Colón Fábrica. Aquest espai de 7.500 metres quadrats és on s’emmagatzema la producció escenogràfica, els telons i el vestuari que s’utilitzen en les òperes i els ballets del Teatro Colón, un dels pocs teatres del món que realitza íntegrament les produccions dels seus espectacles en tallers propis. El seu personal escenotècnic ho fa possible mantenint vius oficis teatrals que es transmeten de generació en generació. La conservació del material escenogràfic facilita la reposició de les obres, però també permet prestar-lo o llogar-lo a altres teatres d’òpera del país i del món (quan el vam visitar, Aida acabava de tornar d’una gira per l’Uruguai). Aquí conviuen l’art i el patrimoni, la producció de nivell internacional i els ancestrals oficis teatrals.
Només es pot visitar amb reserva prèvia i mitjançant una visita guiada, però va valer moltíssim la pena, ja que ens vam poder adonar de l’ímprobe esforç i de la profunda coordinació entre tots els àmbits artístics que calen per muntar una òpera.
BARRI DE PALERMO
El barri de Palermo ens va conquerir. Va ser casa nostra, ja que va ser aquí on vam escollir els nostres campaments base —al carrer Paraguay i a la bonica Placeta Dorrego— i no podríem haver triat millor. Situat al nord de Recoleta, és un barri meravellós, viu, de la gent i dels veïns, agradable per passejar-hi i per entrar als seus cafès, amb una arquitectura amable i coherent, sense exageracions ni monstruositats urbanístiques, i amb comerços de proximitat. Està més o menys dividit en tres àrees: Alto Palermo, més residencial; Palermo Soho, més comercial i ple de bars i restaurants, on ens acostàvem a gaudir d’una cervesa a les seves animades terrasses o menjàvem diversos plats de carn als seus asadors; i Palermo Hollywood, que és la zona que podríem anomenar «de sortir» i que nosaltres no vam freqüentar.
A l’oest del barri s’estenen els Bosques de Palermo, potser la zona verda més popular de la ciutat. Són gairebé 400 hectàrees de boscos, llacs, passejos, places i zones de joc. Hi trobem l’immens Rosedal o el bonic Jardín Japonés, el més gran del món d’aquest estil —fora del Japó, és clar—, amb tots els seus elements tradicionals i que, val a dir, ens va semblar molt ben aconseguit.
També vam visitar l’Ecoparque (l’antic zoològic), un espai que ens va desconcertar una mica. No esperàvem trobar animals salvatges enmig de la ciutat. En teoria, és un espai de recuperació d’animals que havien estat criats en captivitat, com a mascotes, procedents del tràfic il·legal o destinats a l’exhibició, i que no poden ser alliberats al seu hàbitat, però ens va fer una mica de pena; no ens va semblar un espai gaire amable per a ells.
*OFF TOPIC: EL COLECTIVO
«Colectivo» és el nom que els porteños donen a l’autobús urbà de transport de passatgers. I resulta que el colectivo —o cole o bondi, com se l’anomena col·loquialment— és una institució a la ciutat, i viatjar-hi, tota una experiència. La xarxa de colectivos abasta pràcticament tota la ciutat i cada línia o grup de línies està gestionada per una companyia. I sembla que cadascuna d’elles, i cada conductor, competeix amb el veí per tenir l’autobús més particular. Cada línia està decorada amb un motiu propi i cada conductor dona el seu toc personal al vehicle.
Pel que fa al viatge en si, això és tot un món. Els colectivos circulen a tota velocitat per carrers impossiblement estrets, de manera que és recomanable viatjar assegut o ben agafat, i és habitual que les portes s’obrin amb el vehicle encara en marxa. És tan així que els conductors estan obligats a no obrir les portes a més de 5 km/h, tal com indica la cartelleria de l’interior dels vehicles. No és estrany que, sense previ avís, variïn la ruta a causa del trànsit o de talls de carrers, encara que mai el destí, de manera que la imatge de la gent traient el Google Maps per veure per on van és una estampa clàssica. Ah, i no us espanteu si, estant a la parada, l’autobús que espereu no s’atura: passen amb força freqüència i, de vegades, van alternant les parades per repartir-se els passatgers.
Amb tot, la xarxa de colectivos de Buenos Aires és un mètode excel·lent per moure’s per la ciutat, que nosaltres vam utilitzar un munt de vegades.
ESMA Y ELS VOLTANTS
ESMA
Els antics edificis de l’ESMA (Escuela de Suboficiales de Mecánica de la Armada) acullen actualment el Museo de la Memoria, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La visita ens va aclaparar i colpir, però, tot i així, no podem deixar de recomanar-la encaridament, perquè és un lloc on aprendre sobre uns fets terribles que van succeir no fa pas tant de temps.
Dins del recinte de l’ESMA, que actualment acull diversos edificis governamentals, el museu es troba a l’antic edifici del Casino de Oficiales, nucli repressiu del Centre Clandestí de Detenció, Tortura i Extermini de l’Escuela de Mecánica de la Armada. Entre 1976 i 1983, aquest edifici va tenir una doble funció: era el lloc d’esbarjo i descans de les altes jerarquies de l’Armada i, al mateix temps, el lloc de reclusió de les persones detingudes per la junta militar que va governar la República Argentina durant aquells anys. La funció de l’Escola es va mantenir durant tot el període, cosa que va servir de tapadora per a les detencions i les tortures i, alhora, va permetre mantenir l’activitat clandestina. Els tallers de mecànica o ferreria treballaven al servei del règim. És probable que tots els que rondaven per allà sabessin què passava als soterranis i als pisos superiors del Casino (les Capuchas), però ningú no s’atrevia a alçar la veu.
Després de les tortures, bona part dels detinguts eren exterminats llançant-los al mar des d’un avió, en els coneguts com a vols de la mort, que sortien del proper Aeroparque. Un d’aquests avions —portat, no sense poques peripècies, des dels Estats Units— es pot veure a prop de l’entrada al recinte. Es calcula que al voltant de 5.000 persones van ser detingudes i portades aquí. No és una visita fàcil: se’t contreu el cor dues-centes vegades. Però per entendre la història cal llegir-ne totes les pàgines, per dures que siguin. Recomanem quedar-se a veure l’audiovisual del final, a la sala annexa a la recepció, perquè aporta una mica d’esperança enmig de tanta mesquinesa i crueltat. (Si no està preparat quan arribeu, en podeu sol·licitar la projecció a taquilles.)
CHINATOWN Y BELGRANO
Necessitàvem esbarjo després de l’aclaparadora visita a l’ESMA, que ens havia deixat tocats, així que vam pujar al Colectivo núm. 15 i, unes quantes cuadras més al sud per l’Av. Libertadores, i en ple barri de Belgrano, ens vam submergir en l’animada Chinatown. En realitat, no és més que un carrer i els seus perpendiculars, plens de restaurants orientals, basars amb mil i un productes, botigues d’articles frikis i de col·leccionisme, i supermercats d’aliments asiàtics. Vam llegir que la zona es va començar a formar arran de la important immigració taiwanesa de finals del segle XX i ens vam fer les corresponents fotos sota l’Arc de benvinguda, que va ser portat desmuntat des de la mateixa Xina.
Al voltant de Chinatown s’estén el popular i residencial barri de Belgrano que, a banda d’acollir el Monumental, l’estadi de River Plate, és un bon lloc per passejar pels seus parcs i places, entre els quals destaca el Parque de las Barrancas de Belgrano, antic llit del riu durant les seves crescudes i avui urbanitzat com a pulmó verd i espai d’esbarjo, pícnics i jocs del barri.
PUERTO MADERO
Una de les zones de la capital argentina més populars per passejar és Puerto Madero. Tradicionalment és conegut per ser el barri més car de Llatinoamèrica pel que fa al preu del metre quadrat, per la qual cosa s’hi van instal·lar multinacionals i hotels de luxe. Però, alhora, és un lloc molt agradable per passejar-hi, ja que els antics magatzems de maó vermell, que contrasten extraordinàriament amb els gratacels ultramoderns de l’altra banda del canal, s’han reconvertit en populars asadors i cerveseries. Una anècdota d’aquest barri és que tots els carrers nous al voltant del canal tenen noms de personalitats femenines. Això és perquè cap carrer de la ciutat porta el nom d’una dona, i els regidors van pensar que seria una bona manera d’esmenar aquesta mancança.
La imatge icònica per excel·lència de Puerto Madero és l’estilitzat Puente de la Mujer, obra de l’inefable Santiago Calatrava. Diuen que simbolitza una parella ballant tango. Bé, ens ho creurem, però sí que és cert que el seu esvelt pal de 39 metres li va quedar molt bonic al bo d’en Santiago, i llueix molt bé amb la il·luminació nocturna. I a l’hora d’escriure aquestes línies, ni ha caigut ni s’ha hagut de cancel·lar per relliscades perilloses, com altres projectes de l’enginyer valencià.
Una visita molt interessant, sobretot si us interessa el món naval i els vaixells de vela, és la de l’A.R.A. Sarmiento, antiga fragata escola de la marina argentina que ara, després de trenta-nou voltes al món —documentades als seus mampares—, fa d’atractiu i fotogènic museu naval, amarrat permanentment al moll del port.
Darrere dels gratacels del port s’estenen les 350 hectàrees de la Reserva Costanera Sur, un immens parc pràcticament verge entre el port i el Río de la Plata, que acull 2.000 espècies diferents de fauna. Com anar d’excursió per la selva sense sortir de la ciutat, vaja.
Entre el Puerto i la Casa Rosada s’alça un lloc certament peculiar. Es tracta del CCK o Centro Cultural Kirchner (li canviarà el nom el graciós de Milei, com ja ha passat amb el Salón de los Pueblos Originarios de la Casa Rosada? El tancarà?). Aprofitant l’edifici vuitcentista del Palacio de Correos, l’any 2015 es va ampliar per acollir un espectacular fòrum multicultural que, a banda de les seves exposicions temporals, compta amb un espectacular auditori central, rebatejat popularment com La Ballena. Val la pena visitar-lo al capvespre per contemplar els inversemblants jocs de llums de la seva part moderna i pujar a la terrassa (només amb reserva; sigueu previsors, no com nosaltres).
*OFF TOPIC: EL MATE
A l’Argentina, el mate és molt més que una infusió, és un fet social. Pràcticament qualsevol reunió familiar o social anirà acompanyada d’un matecito que, com tota convenció social, té les seves regles.
Voleu conèixer les normes no escrites del mate? Quan el mate es pren en grup, sempre hi ha una persona encarregada de preparar-lo (el cebador) i d’anar-lo omplint amb aigua calenta. Serà el cebador qui l’anirà passant a cada persona del grup, que se’l prendrà fins que s’acabi l’aigua, sense pressa però sense pausa (pot ser amonestat per la resta del grup amb alguna broma si es demora), després de la qual cosa el tornarà al cebador perquè el torni a omplir. El cebador també és l’encarregat de canviar la yerba si, segons el seu criteri, ha quedat massa humida (lavada). I no us penseu que l’aigua s’hi aboca de qualsevol manera, que va. Tot té la seva tècnica.
Tot i que el mate és, amb diferència, la infusió més consumida al país, difícilment, per no dir mai, el podreu prendre en un bar o una cafeteria, així que haureu d’assistir a una reunió d’amics o familiar per tastar-lo. O preparar-vos-el vosaltres mateixos, és clar: només necessitareu un mate (el recipient, que pot ser el tradicional de carbassa, de metall o de plàstic), la bombilla (l’instrument per xuclar, d’acer, alpaca o plata), la yerba i un termo o una pava (una mena de tetera) amb aigua calenta. Pel que fa a com prendre’l, nosaltres (i força gent) el preferim sol, però també es pot ensucrar l’aigua (la yerba és força amarga), prendre’l amb llet o amb suc. I es pot acompanyar amb fruita o dolços de pastisseria. Consell: quedareu de meravella si us presenteu a una reunió de mate amb unes pepas, unes galetetes típiques perfectes per a l’ocasió.
MUSEUS
A banda d’exposicions o centres culturals, també hi ha museus força interessants a Buenos Aires per a qui tingui un esperit cultureta. Nosaltres vam visitar el Museo Nacional de Bellas Artes i el MALBA, tots dos a la part nord de la ciutat.
MUSEO NACIONAL DE BELLAS ARTES
Situat a poques cuadras del Cementerio de la Recoleta, és una col·lecció força heterogènia d’arqueologia precolombina, exposicions itinerants i una interessant col·lecció permanent de pintura d’artistes europeus i argentins, sobretot dels segles XVIII i XIX. La sensació que vam tenir és que les obres estaven exposades una mica a l’atzar, sense cap criteri definit per sales o per èpoques, i que el visitant-detectiu ha d’anar descobrint les obres. Però segur que hi ha un ordre ocult que se’ns va escapar.
MALBA
El MALBA, com indica el seu acrònim, està dedicat a l’art contemporani llatinoamericà. I ens va brindar l’oportunitat de descobrir artistes totalment desconeguts per a nosaltres, com Xul Solar o Tarsila do Amaral. A banda de contemplar instal·lacions temporals, algunes interessants, d’altres desconcertants.
ALTRES VISITES
Sense pertànyer a cap barri o zona concreta, hi ha altres visites o recorreguts que també vam fer i que ens van resultar interessants per un motiu o altre. Aquí en teniu uns quants, sense cap ordre particular.
PALACIO DE AGUAS CORRIENTES
«Caram, quin palau més bonic», pensa un davant la façana del Palacio de Aguas Corrientes. Potser una mica opulent, com correspon a l’estil arquitectònic de l’època. Però el més sorprenent d’aquest palau és que, en realitat, no és pas un palau. La petita Buenos Aires de mitjan segle XIX no estava preparada per a l’arribada massiva d’immigrants. Les pèssimes condicions higièniques i sanitàries van afavorir les epidèmies de còlera i febre groga, que es van endur per davant bona part de la població. Va ser aleshores quan el president Sarmiento va projectar les primeres obres de sanejament i salubritat, que incloïen la construcció d’un dipòsit d’aigua al nord de la ciutat. Tanmateix, als adinerats veïns del barri els horroritzava la idea de tenir uns enormes tancs metàl·lics plantats allà al mig, per la qual cosa es va decidir recobrir-los amb les ornamentades façanes del Palacio, que amagaven un complex sistema d’emmagatzematge i distribució d’aigua.
BASILICA MARIA AUXILIADORA
Romànic, llombard, bizantí, barroc, gòtic… algú el va definir com a «neoromànic eclèctic», però suposem que és per posar-li alguna etiqueta, tasca impossible. El que en arribar ens va semblar des de fora un innocent temple, a l’interior és una autèntica bogeria, amb criptes, altars i galeries allà on miressis, que ens va deixar sense alè. Construïda l’any 1900, el seu nom complet és «Basílica María Auxiliadora y San Carlos» i els seus padrins van ser el president Julio Argentino Roca i la senyora Teodolina de Alvear (vells coneguts nostres del cementiri de la Recoleta). La seva espectacular i diversa ornamentació bé val una visita.
CEMENTIRI DE LA CHACARITA
L’«altre» cementiri de la ciutat, que no atrau tants visitants com el de Recoleta, és el Cementerio de la Chacarita. Bastant més gran que el seu cosí de l’est, en els seus orígens va ser una mena de compendi d’altres cementiris més petits de la zona que, a finals del segle XIX, van acabar per no donar l’abast. Una visita guiada ens va confirmar que Gardel, enterrat aquí, és argentí malgrat el que diuen els uruguaians, i ens va portar a conèixer les tombes d’artistes il·lustres i els mausoleus de les diferents comunitats que, durant els corrents migratoris de la primera meitat del segle XX, van arribar a l’Argentina. El més bonic, el mausoleu gallec. I no és perquè una meitat d’aquest blog sigui gallega…
LIBERÍA EL ATENEO
Situada a la concorreguda Av. de Santa Fe, la llibreria Ateneo Grand Splendid (el nom que figura a les guies) passa per ser una de les llibreries més boniques del món (una enquesta de The Guardian li atorgava el número 1). I, a fe, que a nosaltres també ens ho va semblar. Situada en un antic i gegantí teatre, el Gran Splendid, es va inaugurar l’any 2000 i és certament espectacular. La planta principal de la llibreria ocupa l’antiga platea, i els amfiteatres estan coberts de prestatgeries amb llibres. El pesant teló de vellut porpra que separa una cafeteria, situada on abans hi havia l’escenari, i un espectacular fresc al sostre acaben de donar-li aquesta sensació de monumentalitat.
El problema arriba quan rasques una mica i et passeges entre les prestatgeries. Resulta que la llibreria pertany a una megacadena del sector i només hi ha best sellers i llibres multicolors d’autors mediàtics o de qualitat dubtosa. Quina pena que no estiguéssim en una utopia i que el lloc no l’ocupés una llibreria de vell o de llibres escollits. O tan sols de literatura mínimament seriosa. Ens hi quedaríem a viure. En definitiva, un lloc perfecte per fer instagram, però si el que voleu és comprar un bon llibre, hi ha desenes de llibreries al barri que valen molt més la pena.
*OFF-TOPIC: EL FÚTBOL
No podíem acabar els Off Topics porteños i argentins sense fer referència a la passió nacional: el futbol. Però aquesta passió es multiplica per mil a Buenos Aires, ja que no menys de 20 equips, entre primera i segona divisió, tenen la seu a la CABA (la Ciudad Autónoma de Buenos Aires). I, és clar, això comporta rivalitats atàviques i derbis que ja no són només ciutadans, sinó de gran intensitat dins dels mateixos barris.
El més conegut a nivell internacional és el de Boca Juniors / River Plate. En teoria —i que no s’enfadi ningú—, els primers són més populars i combatius, i els segons, més elitistes i garants del bon joc. Semblaria, vist des de fora, que Buenos Aires i, per extensió, tota l’Argentina es divideixen entre aquests dos clubs i que has de ser hincha d’un dels dos. És cert que els dos grans s’enduen bona part de l’atenció mediàtica, però hi ha molts porteños que no són ni de l’un ni de l’altre. Vam conèixer hinchas de Racing, de San Lorenzo, d’Independiente, de Lanús, d’Argentinos Juniors…
Pel que fa als estadis (les canchas), n’hi ha tants d’importants a la ciutat que de vegades els dels rivals més aferrissats gairebé es toquen. Per posar-ne un exemple, al barri d’Avellaneda, el Libertadores d’Independiente i el Presidente Perón de Racing estan separats per tan sols 300 metres. O les canchas de San Lorenzo i Huracán, que disten menys de 4 km.
I, en els seus orígens, les canchas de Boca i River Plate eren al mateix barri, molt a prop l’una de l’altra, tot i que River va prendre als anys trenta la sàvia decisió de traslladar-se als descampats de Núñez, al nord de la ciutat, (avui part del nucli urbà) per construir el Monumental tan gran com van voler, cosa que per a Boca és un problema seriós, ja que la Bombonera es troba encaixonada entre cases, amb problemes irresolubles per créixer.
En vam veure uns quants per fora, i va ser especialment pintoresc el d’Argentinos Jrs., al barri de La Paternal, ja que tota la façana està decorada amb espectaculars murals i pintures del fill pròdig, Diego Armando Maradona.
Per acabar, ens va alleujar, per la part que ens toca, comprovar que el pobre Messi, que en altres èpoques semblava tan menyspreat pels argentins en comparació amb Maradona, tingui ja, després de conquerir el Mundial de 2022, un coneixement igual, si no més gran, que el del Pelusa. En efecte: milers de murals i pintures a Buenos Aires ja representen el rosarí. En particular, ens va encantar un de Palermo dedicat als tres capitans que van aixecar les copes del món.
EXCURSIONS DE DIA FORA DE BUENOS AIRES
COLONIA DEL SACRAMENTO (URUGUAI)
Teníem ganes de posar un peu a l’Uruguai, i res més fàcil des de Buenos Aires, ja que el Buquebús que surt de l’Estació Marítima, al costat de l’estació de trens de Retiro, et deixa, després del corresponent tràmit de duana, a Colonia del Sacramento en una hora. (Per cert, el Buquebús i els seus free shops de bord són tota una experiència en si mateixos, de la qual molts porteños són aficionats i que potser explicarem en un altre article.)
El Buquebús ens va deixar a l’estació marítima bessona de la banda de l’Uruguai i, després de fer uns ràpids tràmits duaners, hop! Ja érem en un país nou. Havíem contractat el bitllet amb visita guiada, però va ser com no haver-ho fet, ja que la senyoreta encarregada del tema ens va reunir al vestíbul de l’estació i ens va fer un passeig de no més de 20 minuts, indicant-nos què podíem veure pel nostre compte. Bé, la intenció és el que compta.
La part interessant de Colonia és el seu barri antic i colonial, construït pels portuguesos l’any 1680 a partir d’un fort i que, després de passar diverses vegades de mans angleses a espanyoles i viceversa, va quedar com a part de l’Uruguai a mitjan segle XIX. Aquesta història queda testimoniada per les seves curioses edificacions colonials del passeig principal del barri i per la porta d’entrada al mateix, el Portón do Campo, que és l’únic que queda dempeus de l’antiga muralla portuguesa.
Però el que ens va agradar de la jornada va ser passejar pels seus carrers empedrats, com la fotogènica Calle de los Suspiros (l’origen del nom arrossega diverses llegendes: és pels enamorats que la freqüentaven? Per les cases de cites que hi havia a la zona? Perquè era el camí que desembocava al moll on embarcaven els esclaus cap a Europa? De tot vam escoltar), recórrer les restes dels bastions, visitar la Catedral Metropolitana, o pujar per l’escala de cargol del petit far per gaudir de les vistes.
Colonia se situa en una península estratègica al Río de la Plata, per la qual cosa té un munt de quilòmetres de costanera, petits ports de pescadors i passejos marítims amb encant (compte amb els mosquits, porteu repel·lent). Contemplar la posta de sol que no pots veure a l’Argentina per motius geogràfics obvis és tot un esdeveniment. I si et coincideix un dia nítid, com ens va passar a nosaltres, sembla que els gratacels de Puerto Madero, diminuts en la llunyania, estiguin cremant en flames pels reflexos del sol als seus vidres. Força espectacular. El nucli antic de Colonia és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1995.
TIGRE
A uns 30 quilòmetres al nord de la capital es troba la pintoresca població de Tigre. Està situada a l’immens Delta que forma el riu Paraná, una vasta xarxa de canals, rierols i illes que forma el riu a la seva desembocadura al Río de la Plata.
El Tigre és un lloc molt popular com a excursió d’un dia per als veïns de la CABA (la Ciudad Autónoma), ja que la tranquil·litat i la natura exuberant contrasten amb l’enrenou i l’activitat de la gran ciutat. A més, als molls que voregen el riu ha crescut el que en el seu moment va ser el Mercado de Frutos, del qual amb prou feines queden un parell de parades tradicionals i que ara està format per un munt de locals de mobles més o menys artesanals i d’altres articles de mercat més o menys originals.
És un lloc fantàstic per passar-hi un dia. Nosaltres el vam visitar un dissabte, encara a risc de trobar-nos amb multituds, però vam tenir sort i no va ser així (potser la proximitat de la passada Setmana Santa va dissuadir els porteños). Després d’un agradable passeig pel mercat i els molls, vam menjar un bon asado en una parrilla sobre el riu i vam embarcar en un petit vaixell que fa un tour pels canals durant una hora. Vam poder contemplar les curioses edificacions de les seves ribes (i preguntar-nos com s’ho devien fer per anar a comprar, ja que en realitat viuen en illes)**, les vil·les d’esbarjo dels sindicats i magnífics palaus com el del Casino, encara en funcionament. I, és clar, meravellar-nos amb la salvatge combinació dels canals i la vegetació exuberant.
Solució: hi ha llanxes que reparteixen les comandes, que els habitants deixen penjades als molls, i que alhora s’emporten les escombraries; i hi ha altres embarcacions que fan de colectivo per les petites illes.
Isa i Fe de viatge 