Dues setmanes al Perú

(Octubre 2025)

Feia força temps que teníem al cap la idea de viatjar al Perú: des de la distància ens atreia la potent barreja de cultura, història, natura i, per què no, gastronomia que el país promet. I per diverses raons, i després d’algun intent fallit, mai no hi havíem pogut anar. Fins que se’ns va creuar la proposta de viatge de Ruteart, que ens va seduir i ens va encaixar a la perfecció. I cap allà que vam anar. El Perú ens ha fascinat i ens ha conquerit. És un país únic i la petita part que n’hem pogut visitar ens ha deixat amb ganes de continuar explorant-lo.

Hem visitat:

• Lima
• Paracas
• Cusco
• La Vall Sagrada
• Machu Picchu
• Iquitos
• l’Amazones
• la Reserva Natural Pacaya Samiria

Aquesta és la crònica de les nostres dues setmanes al Perú.

DIA 1: LIMA

Arribem a la megacapital Lima a primera hora del matí després de dotze hores de vol. Després de barrejar-nos durant una hora amb l’aclaparador trànsit matinal de la ciutat, arribem a l’hotel, on coneixem en Will, el nostre guia, que ens acompanyaria durant tot el nostre periple peruà. Després de les oportunes presentacions i de la preceptiva dutxa, ens proposa fer un recorregut a peu pels barris de Miraflores i Barranco.

BARRI DE MIRAFLORES

Miraflores és, segons ens van explicar, una bombolla enmig de la grisa i anodina Lima. I ho vam poder comprovar en un recorregut que vam fer des del Parc Kennedy, un santuari de gats on a la nit sembla reunir-s’hi tot el barri, fins al Malecón i la Costanera. Recorrent la seva artèria principal, l’Avinguda José Larco, vam poder comprovar la quantitat de botigues, bars, restaurants i agachaditos que se succeeixen. Al final de l’avinguda, el Malecón s’obre a l’oceà, on practiquen els surfistes. Allà hi ha centres comercials avorrits ocupats per les botigues que es repeteixen a totes les ciutats i pels fast foods habituals, i embarcadors de fusta amb construccions que recorden temps passats.

El passeig va continuar per la Costanera, on s’aixequen edificis força luxosos, de millor o pitjor gust.

BARRI DE BARRANCO

Seguint la Costanera cap al sud i després de passar el vidriat Puente de la Paz, arribem al Barri de Barranco. Aquesta zona sí que ens va agradar molt. Barranco ens va semblar un lloc molt bonic, amb casones colonials de dues plantes pintades de colors i amb el bonic Puente del los suspiros, fet de fusta, que travessa el viaducte que dona nom al barri i que està envoltat d’ateliers d’art, cafès culturals i antigues esglésies que necessiten restauració.

Els bars antics del barri són molt acollidors i en un d’ells, el mític Bar Juanito, ens vam asseure a recuperar forces i a tenir una primera presa de contacte amb la rica cervesa Cusqueña, que ens acompanyaria durant tot el viatge.

DIA 2: PARACAS

Al matí ben d’hora ens traslladem a l’estació d’autobusos de Lima, des d’on un autobús ens portaria fins a la petita població de Paracas, a 250 km cap al sud. Els autobusos al Perú són un mitjà de transport interurbà molt habitual i els còmodes seients de primera, on vas pràcticament en posició horitzontal, són força econòmics, així que en quatre hores ens vam plantar en aquesta població. Paracas és una petita ciutat que els visitants utilitzen com a centre d’operacions per visitar la gran quantitat de punts d’interès que hi ha a la regió. Tot i així, és un lloc no gaire freqüentat pel turisme massiu a causa de la seva reduïda mida i la seva escassa oferta hotelera, així que ens va resultar un lloc molt tranquil.

TAMBO COLORADO

La nostra primera trobada amb la cultura inca ens esperava a una hora de Paracas, en ple desert. Es tractava del Tambo Colorado, una de les restes arqueològiques més ben conservades de la costa peruana. Aquest tipus de construcció era un centre de comunicació de l’Inca, militar i cerimonial, que es construïa al llarg del Qapac Ñam (el camí de l’Inca), equiparable a les fortaleses pucará del nord-oest argentí. I, a diferència de les construccions inques de la serra, està construït amb tova. Va ser molt interessant passejar per la plaça cerimonial, per les cases que encara conserven restes de les pintures vermelles (d’aquí el nom) o pel que queda del temple inca, escoltant les explicacions dels nostres guies locals i imaginant-nos com devia ser aquesta imponent construcció fa 700 anys. L’interessant minicentre d’interpretació ens va ajudar a fer-nos una idea de conjunt de la cultura inca del desert.

OASI DE MORÓN

La regió costanera de Pisco-Paracas és desèrtica en la seva major part, però està esquitxada d’oasis i dunes. Huacachina és la zona de dunes més famosa, però està massificada i hiperexplotada amb entreteniments i activitats d’aventura, així que els nois de Ruteart ens van proposar, en canvi, visitar un oasi més petit però allunyat de tot aquest enrenou: l’Oasi de Morón. I va ser una decisió encertada i celebrada.

Morón, als afores del poblet de Bernales, és un oasi on s’hi reuneix molt poca gent, en la seva majoria veïns dels voltants, per banyar-se o gaudir d’un paisatge gairebé sense infraestructures. Nosaltres vam intentar llançar-nos daltabaix de la duna amb una taula, amb un èxit discret, i vam comprovar com n’és de difícil escalar una d’aquestes dunes gegantines, ja que els peus se’t van enfonsant constantment i no s’avança. Així que vam admetre la nostra derrota i ens vam dedicar durant una bona estona a delectar-nos amb l’imponent paisatge que ens envoltava.

I ja de tornada a Paracas, abans de gaudir d’un àpat opulent d’especialitats locals en un restaurant a peu de platja, vam fer una cosa obligada a la regió: un taller / degustació de pisco sour. Diuen que aquesta celebèrrima beguda a base d’aiguardent de raïm, que és el còctel nacional del Perú, es va inventar en aquesta regió (no debades, la ciutat de Pisco és a 15 km de Paracas). No vam arribar a esbrinar si això és cert o forma part de la llegenda, però el que sí que ens va quedar molt clar és que el pisco sour és molt bo… i que és força perillós si n’encadenes uns quants.

DÍA 3: PARACAS

ISLAS BALLESTAS

El nostre segon dia a Paracas tocava fer una singladura. I és que a uns 20 km de la costa de Paracas es troben les Illes Ballestas, un veritable santuari de fauna marina. Un servei de vaixells llançadora va i ve cada mitja hora des del port de Paracas i et fa una volta al voltant d’aquests àrids i escarpats illots, on no es pot desembarcar.

A banda d’albirar lleons marins, pingüins (els més septentrionals de l’Amèrica del Sud) i desenes d’espècies d’aus, ens van explicar que aquestes illes són un centre de recollida de guano de gran importància nacional, ja que aquesta matèria primera és un dels principals articles d’exportació del Perú. De fet, els guaners i els naturalistes són les úniques persones autoritzades a desembarcar en aquestes inhòspites illes.

En el trajecte cap a les illes vam poder contemplar una curiositat. A pocs quilòmetres costa avall, al vessant que desemboca al mar, s’estén un geoglif del tot enigmàtic: l’anomenat Candelabro. Fa 180 metres de llarg i està excavat en l’àrid sòl del desert fins a una profunditat d’un metre. Ningú sap per què es va fer, quin era el seu ús o quan i per qui va ser excavat, tot i que s’atribueix a la cultura Paracas, que va florir a la regió fa uns 2.500 anys. N’hi ha fins i tot que el relacionen amb les veïnes línies de Nazca, tot i que no sembla que hi tinguin gaire a veure. Qui sap, especular és gratis… El que sí que és cert és que ens vam quedar una bona estona a bord del vaixell, bressolats per les onades, contemplant aquell impactant enigma.

RESERVA NACIONAL DE LA PENÍNSULA DE PARACAS

En desembarcar, un «recojo» (així anomenen al Perú els vehicles per a diversos passatgers) ens va portar cap al nostre següent destí: l’espectacular Reserva Nacional de Paracas. Es tracta d’una vasta extensió de terreny de 335.000 ha, de les quals un terç són terrestres i la resta corresponen al mar. Es troba protegida, ja que el seu ecosistema és extremadament delicat, i no s’hi pot accedir amb vehicle privat. Circular per la reserva ens va semblar com estar en un altre planeta, ja que el desert més àrid (les estribacions de l’Atacama arriben fins aquí) es troba amb les platges més estranyes i espectaculars, degut a les capricioses formacions rocoses modelades pels potents vents que aquí bufen la major part de l’any. També va ser curiós passejar per un caminet ple de fòssils encastats i pensar que l’oceà va cobrir aquest desert fa eons.

En tornar a Paracas ens esperava un altre àpat típic del lloc, aquesta vegada a base de peix i de plats chifa (els plats fruit de la barreja de cuina peruana i xinesa, que són molt populars al Perú). Vam quedar en un perfecte estat de sonera per fer una llarga migdiada al còmode autobús que ens va portar de tornada a Lima.

DIA 4: LIMA

CENTRO HISTÓRICO

El nostre quart dia de viatge disposàvem de tot un matí a Lima abans d’agafar el vol que ens portaria a Cusco. El petit problema va ser que, a la meitat d’Isa i Fe de Viatge, els tiberis de Paracas li van provar força malament i es va haver de quedar fent llit, força malalt.

Així que l’Isa se’n va anar amb uns companys de viatge a recórrer el Centro Histórico de la ciutat. Però com que l’últim dia completaríem aquesta visita tots dos, ja en parlarem més endavant.

DiA 5: CUSCO

La nostra arribada a Cusco ens va deixar una cosa molt clara: els 3.399 metres d’altitud a què es troba la ciutat no són poca cosa i es deixen notar: pujar un simple tram d’escales es convertia en tota una odissea. De seguida vam tenir clar que caldria aclimatar-nos a viure en altura, ja que estaríem quatre jornades a la regió.

CENTRO HISTÓRICO

Cusco (del quítxua Qosqo, «melic del món») va ser la capital i l’epicentre de l’Imperi Inca. I encara que la petjada colonial espanyola és la que preval, hi ha un munt de potents vestigis precolonials que encara perduren. Avui dia, Cusco és una ciutat animada, acolorida i atrafegada, i durant el matí vam recórrer el centre de la població (lentament), gaudint dels principals punts d’interès: la Plaça d’Armes, amb la Catedral que la presideix i l’Església dels Jesuïtes, vigilades per la imponent Estàtua de l’Inca Pachacútec (un clar top 3 a la llista dels inques); el sorprenent Temple de Qoricancha (ja en parlarem més endavant), o el Palau Arquebisbal, que s’alça sobre els murs inques, encara molt ben conservats.

Era la primera vegada de moltes que ens trobàvem amb aquestes construccions i ens va fascinar la perfecció i meticulositat d’aquestes parets, fetes amb pedres gegantines tallades i encaixades al mil·límetre, com la Pedra de les Dotze Cantonades, davant de la qual els turistes fan cues immenses per aconseguir la foto.

MIRADOR DE SAN CRISTÓBAL

Després de passar una bona estona asseguts a les escales de la Catedral, veient passar la vida a la Plaça d’Armes, ens vam encaminar cap al Mirador de San Cristóbal, a pocs metres al nord de la plaça. Els carrers empedrats que pugen fins al mirador, vorejats de casetes baixes amb bonics patis interiors, van resultar un passeig extremadament agradable, i les vistes des de l’Església de San Cristóbal, a uns 100 metres d’altitud sobre la ciutat, són espectaculars. Però vam trigar gairebé mitja hora a fer un trajecte que, a nivell del mar, no ens hauria portat més de cinc o deu minuts, i vam arribar exhausts. Una altra vegada ens topàvem amb els maleïts efectes de l’alçada.

BARRI DE SAN BLAS

A la tarda, després de la preceptiva migdiada i ben proveïts de fulles de coca (ja en parlarem més endavant d’aquest curiós remei), vam decidir fugir de les multituds i encaminar-nos cap al Carrer dels Diablillos, al Barri de San Blas. No ens va quedar clar per què aquest carrer és famós (hi ha diverses versions que es contradiuen), però és un carreró molt bonic i pintoresc, amb les seves cases de pedra i els seus balcons de fusta, i el fet que estigui al vessant de la muntanya fa que tots els seus bonics bars i restaurants quedin penjats sobre la ciutat. Va valer molt la pena veure pondre’s el sol des de les altures dels miradors del Barri de San Blas, vencent una vegada més el soroche. Ja ens hi anàvem acostumant, i això que està encara més amunt que San Cristóbal.

DIA 6: EL VALLE SAGRADO

Ens vam despertar ben d’hora perquè aquell dia, de camí cap a Aguascalientes, la base d’operacions per visitar Machu Picchu, recorreríem la Vall Sagrada. Es tracta de la ruta que segueix el camí tradicional que voreja el riu Urubamba fins a la selva i que va ser un eix d’activitat agrícola i de comunicació durant l’època de l’Imperi Inca. Avui dia conserva antics assentaments, centres cerimonials i petits pobles amb activitat tradicional. I també és una ruta de senderisme força utilitzada pels viatgers, que habitualment es recorre en quatre o cinc dies.

CHINCHERO

La primera parada de la ruta va ser el poblet de Chinchero, on vam fer dues visites. En primer lloc, el Jaciment Arqueològic ens va mostrar el nostre primer centre arqueològic del viatge. Sense ser el més espectacular de la zona, ens va servir per fer-nos una idea de com estava organitzat un recinte cerimonial inca a través de les gegantines esplanades on se celebraven les cerimònies, dels espectaculars murs lleugerament inclinats de grans pedres poligonals o de les terrasses agrícoles. I una cosa que ens va sorprendre: l’església colonial espanyola construïda sobre els temples inques. Diuen els lírics guies que és una mena de diàleg entre les dues cultures, un sincretisme, però a nosaltres ens va semblar un símbol de l’aixafament de l’efímera cultura inca per part dels invasors europeus.

Als afores del poble de Chinchero vam fer la típica parada a casa de l’amic del cosí del guia per proveir-nos de compres tradicionals, però en aquest cas no va estar tan malament, ja que el lloc era un taller artesà on confeccionaven peces fetes amb llana d’alpaca: ponxos, mantes, jerseis, bufandes i altres articles de llana. Va resultar força interessant veure com les dones confeccionen les peces amb telers arcaics de fusta que encara estan en actiu, o com tenyeixen les acolorides llanes amb pigments naturals de plantes i roques dels voltants, o portats de la mateixa selva.

MORAY

Després d’una hora d’autobús vall avall vam arribar al nostre següent destí: les terrasses agrícoles de Moray. Nosaltres ja sabíem què eren perquè apareixen a la portada de la Guia Lonely Planet (maleïts espòilers), però això no va fer que el lloc deixés de sorprendre’ns. Es creu que Moray va ser un centre d’experimentació agrícola de la civilització inca, format per profundes depressions circulars excavades a terra, que formen una sèrie de terrasses concèntriques que descendeixen en anells. D’aquesta manera es creaven diferents microclimes i es podia experimentar amb diversos cultius, temperatures i sòls per després implementar-los arreu de l’imperi. El lloc impressiona per la perfecció i la magnitud de la construcció. Com ho devien fer? Hi ha mil teories, però tot fa pensar que mai no se sabrà del cert.

SALINAS DE MARAS

A pocs quilòmetres de Moray vam parar a les Salines de Maras, una altra impressionant obra d’enginyeria civil, aquesta d’època preincaica. L’espectacle ens esperava en un congost entre alts cims, ja que el conjunt de més de 3.000 basses salineres està construït en terrasses que s’enfilen pel vessant de la muntanya. Ens van explicar que la sal prové d’una font subterrània amb una alta concentració salina, que flueix per un sistema de canals que distribueixen el líquid cap a cada bassa. El sistema funciona ininterrompudament des de fa uns 800 anys i la cooperativa que se n’encarrega, formada per la gent del poble, produeix al voltant de 2.000 tones de sal de diverses varietats a l’any, que s’exporten arreu del món.

EL TEMPLO DEL SOL DE OLLANTAYTAMBO

El final de la nostra jornada per la Vall Sagrada va ser la cirereta del pastís, el que més ens va impressionar. En un extrem del petit i acolorit poble d’Ollantaytambo, on les muntanyes de la vall gairebé es toquen, s’aixeca l’impressionant Temple del Sol, una construcció de pedra al capdamunt d’un imponent mur de 240 graons. Pujar-los no va ser gens senzill, però la recompensa de passejar pel temple increïble a les altures va compensar tot l’esforç. Per tal d’amenitzar-nos la pujada, el nostre guia local ens va explicar la llegenda apòcrifa de les cares de l’Inca Pachacútec, el fundador de la ciutat de Machu Picchu, i del déu Viracocha, esculpides a la muntanya com si fossin un Mount Rushmore andí. Però en realitat es tractava de formacions rocoses que, amb una mica d’imaginació, et recordaven dues cares. Bon intent..

La darrera etapa del nostre viatge la vam fer en tren. Es tractava de la línia que uneix Puno, Cusco i Aguascalientes, als peus de Machu Picchu, tot i que, a causa d’esllavissades i avaries, només funcionaven els últims 40 quilòmetres. Però no era el nostre dia de sort, segons ens van dir els revisors, ja que el tren, entre parades i marxa a càmera lenta, va trigar més de dues hores a cobrir aquest curt tram. Llàstima que ja fos negra nit i no poguéssim gaudir de les vistes de les escarpades muntanyes sobre l’estreta vall de l’Urubamba, vistes que sí vam poder disfrutar a la tornada.

DÍA 7: MACHU PICCHU

L’endemà ens vam despertar molt aviat i molt excitats, ja que aquell dia havíem de complir un somni viatger: visitar el mític Machu Picchu. Ens van disposar en fila al carrer d’Aguascalientes, que voreja el riu Urubamba, perquè els autobusos llançadora van recollint cada 20 minuts els que tenen tiquet del primer torn (el nostre cas) i els deixen a la porta del recinte. Mentre el petit autobús negociava els revolts de la carretereta de pujada al recinte, ens vam fixar en els esforçats que feien a peu muntanya amunt per estalviar-se el preu de l’autobús. Són uns 4 km, però amb un desnivell de prop de 500 metres; poca broma.

Un cop a dalt, ens van explicar que l’entrada al jaciment està limitada a uns quants visitants durant el dia i uns altres quants a la tarda, i que probablement ben aviat deixarà d’estar permès entrar més enllà de les terrasses d’observació. Així que, després dels tràmits d’entrada, el nostre guia ens va dirigir cap a una d’elles. Ja hi érem, per fi!

Però, quin disgust! En treure el cap per la terrassa, l’únic que vam veure va ser un mar de boira espessa que cobria les ruïnes. «No podia ser tanta mala sort!», vam pensar. El nostre guia ens va animar a no perdre l’esperança, ja que la majoria de vegades aquella boira s’esvaeix al llarg del matí. Així que, sota la pluja fina i entre els retalls de la ciutat que apareixien entre els esquinçalls de boira, es va armar de paciència i va xerrar i xerrar.

Ens va explicar la història de la ciutat de Machu Picchu: vam aprendre que, en realitat, no es tractava d’una ciutat com a tal, sinó d’un centre d’estudis i experimentació, és a dir, una universitat i un laboratori agrícola fundat per l’omnipresent inca Pachacútec. Aquí hi vivia poca gent, en contra del que es creu popularment, tret d’alguns agricultors; la majoria de la gent vivia a baix, a la vall.

També ens va explicar les aventures de Hiram Bingham, el «descobridor» de Machu Picchu (una altra digressió ben merescuda que farem més endavant). I algunes curiositats, com ara que la muntanya que surt a totes les fotos no és el Machu, sinó Huayna Picchu. Machu Picchu («pic vell») és la muntanya que hi ha al darrere.

En fi, que vam fer un màster en saviesa del Machu Picchu.

I, de sobte, com per art de màgia, els núvols es van desfer i davant nostre es va obrir l’espectacle d’una de les meravelles més grans del món: les ruïnes de Machu Picchu en tota la seva esplendor. Després de les fotos de rigor, vam baixar de les plataformes i el guia ens va deixar a les portes de la ciutat al nostre aire. Durant una bona estona vam passejar i ens vam entretenir entre les ruïnes, absorbint tant com podíem d’aquell moment veritablement únic. Després ens vam reunir amb els nostres companys de viatge per agafar l’autobús de baixada, on vam assimilar molt intensament tot el que havíem viscut.

I, és clar, vam celebrar aquell dia memorable a Aguascalientes amb unes bones cerveses Cusqueñas, aprofitant que el poble es troba a una altitud tolerable per a la ingesta d’alcohol. A la tarda, camí invers fins a Cusco: tren i autobús nocturn, aquesta vegada sense parades pel Valle.

DÍA 8: CUSCO

Ens quedava un dia a Cusco i vam decidir invertir-lo a visitar el Valle sur. Havíem llegit que a la vall que porta cap a Puno es poden veure llocs interessants. Així que vam contractar una excursió que ens va portar a les terrasses agrícoles de Pisac (una altra increïble meravella de l’enginyeria civil inca), a l’església de Sant Pere Apòstol d’Andahuaylillas, coneguda com la Capella Sixtina dels Andes (quina bogeria de frescos i ornamentació!) i al parc arqueològic de Pikillaqta, una ciutat preincaica gegantina de la qual se’n conserva perfectament el traçat i alguns dels seus murs, en aquest cas de tova. I una cosa curiosa: cada poble d’aquesta vall té la seva especialitat artesana. En un fan tot el pa, en un altre teules de fang, en un altre rosteixen porcs (allà vam menjar uns chicharrones excel·lents)… Fins i tot hi ha un poble especialitzat a cuinar el cuy, que té una gran estàtua d’aquest animaló com a dubtós homenatge.

QORICANCHA

A la nostra tornada a la ciutat ens vam dirigir cap al centre, a visitar un edifici que havíem vist el primer dia de passada. Es tractava del Qoricancha, o «recinte d’or». Ens l’havien presentat com el temple més important de la cultura incaica, una mena d’El Vaticà inca (paraules dels guies, no nostres), i en visitar-lo vam entendre el perquè de la seva importància. A banda d’assabentar-nos que la seva façana estava recoberta d’or i reflectia les postes de sol d’una manera especial, aquest recinte era el quilòmetre zero de tots els temples i construccions cerimonials que, de forma radial, s’estenien a distàncies regulars per tot l’Imperi inca. De l’antic temple encara en queden importants vestigis que et permeten apreciar la importància del lloc, però ha quedat tot envoltat pel convent dels Dominics. De fet, ens va costar trobar l’entrada del temple… perquè no existeix! S’hi accedeix a través del convent. Ja ho sabeu, la tàctica d’aixafament dels conqueridors catòlics que hem esmentat abans.

Ens va resultar una visita molt interessant, i especialment perquè la vam complementar amb el seu petit museu arqueològic i etnogràfic, que està magníficament documentat: les seves cinc petites sales ens van il·lustrar perfectament sobre les cultures precolombines, cronogrames i mòmies inclosos.

La tarda la vam dedicar a passejar pels barris de Cusco i ens vam adonar que els negocis estan agrupats per carrers: les joieries, les agències de viatges, els bancs, cadascun en el seu carrer. Ens va fer molta gràcia comprovar que al carrer del nostre hotelet s’hi agrupaven… les botigues de trofeus! En vam arribar a comptar no menys de deu. Quantes competicions deuen tenir lloc a Cusco i la província? Moltes, sens dubte.

DIA 9: CUSCO

SAQSAYWAMAN

L’últim matí a Cusco, abans d’agafar el vol cap a la selva, vam decidir pujar a un Uber perquè ens portés a veure un altre dels plats forts de la ciutat: el jaciment arqueològic de Saqsaywaman. Es tracta d’una altra empremta de l’inca Pachacútec: el monumental recinte cerimonial i religiós on els habitants de la ciutat pujaven a celebrar les festivitats estacionals o els cultes als déus. Avui dia només en queden els traçats dels edificis i les muralles, algunes de les quals tenen diversos nivells d’alçada i encara resulten impressionants, ja que estan formades per pedres de més de deu tones encaixades mil·limètricament. Ens vam poder fer una idea de com d’impressionant devia ser el complex per l’extensió de les seves ruïnes i, sobretot, de la seva gegantina plaça cerimonial central. Avui dia encara s’hi celebra l’Inti Raimi, l’ancestral festa en honor del déu Sol.

DIA 10: REMUNTANT EL AMAZONAS

IQUITOS

Era negra nit quan vam aterrar a la ciutat d’Iquitos via Lima. Iquitos és la ciutat més gran del món sense accés per carretera i el primer que ens va sorprendre va ser la calor i la humitat enganxifosa (es va notar el descens de més de 3.000 metres). I el segon, un cop instal·lats en el transport que ens portaria fins a l’hotel, va ser la ingent quantitat de mototaxis que circulaven pels carrers de la ciutat. Era com si un eixam de tuk tuks envoltés la nostra furgoneta pels carrers, davant l’absència de qualsevol mena de cotxe. Entre la bufetada de calor, l’exuberància de la vegetació i els brunzejadors tuk tuks, semblava que haguéssim aterrat al sud-est asiàtic.

Poca cosa més vam veure d’Iquitos, tret d’un grapat de cases colonials que es conserven en bon estat i, és clar, la riba de l’imponent riu Marañón, la nostra benvinguda al Gran Amazones, ja que de bon matí ens vam traslladar per carretera fins a la veïna població de Nauta, que seria el punt de partida del nostre viatge pel riu.

NAUTA

La ciutat de Nauta és l’inici dels trajectes pel riu. El seu petit moll acull les canoes que remunten o baixen pel riu i serveix com a ciutat base per a les comunitats i els poblets de les ribes de l’Amazonas. I, com a tal, compta amb escoles, hospitals, mercats o farmàcies. Així que, després d’un dinar ràpid i contundent (començàvem a familiaritzar-nos amb l’omnipresent arròs amazònic) en una botiga de queviures amb quatre taules, ens vam dirigir al seu animat mercat per fer-nos amb alguns articles per completar la farmaciola i per proveir-nos d’aperitius i, per descomptat, de cerveses per als dies que passaríem a la selva.

La nostra barca, batejada com a Pedrito V, ens va remuntar pel Marañón fins a la seva confluència amb un dels braços de l’Ucayali. Allà, les aigües canvien de color. El fang marró és substituït pels minerals en suspensió que produeixen aquest efecte mirall que ens va acompanyar la resta dels dies de travessia. El moviment de l’aigua es torna hipnòtic, el trajecte és una experiència en si mateix: paisatge, fauna, flora i els sons de la selva.

Per desgràcia, el Pedrito tenia el motor avariat (el pilot intentava arreglar-lo a cops de martell cada poca estona) i es va fer de nit abans d’arribar a l’allotjament. El darrer tram va ser una aventura, però ens esperaven amb un deliciós sopar, així que ràpidament se’ns va passar l’ensurt. Un cop al llit, amb els llums apagats, vam poder escoltar els sons de la selva i ens vem adonar d que la nit sembla tenir més vida que el dia..

DIA 11: PACAYA SAMIRIA

Comencem la jornada explorant el nostre allotjament a la llum del dia: unes còmodes cabanes equipades amb bany i una zona comuna amb la cuina i el nostre menjador-sala d’estar. El gerent del lodge, El senyor Lenorio, ens va explicar la història del projecte. Va fundar la comunitat Yarina quan la zona es va convertir en reserva natural. Va passar d’extreure i explotar els recursos naturals de l’Amazònia peruana a promoure l’ecoturisme. Juntament amb la seva família i la resta de la comunitat, s’encarreguen de la vigilància i la conservació de la selva. Us deixem l’enllaç per si voleu saber una mica més d’aquest lloc tan singular: https://pacaya-samiria.com/

Ens vam endinsar riu amunt per fer una caminada per la selva. Amb un sol quilòmetre en vam tenir prou per passar-hi tot el matí entre boscos inundables, aiguamolls, arbres de 40 metres d’alçada, formiguers, termiters, micos, peresosos, esquirols… També ens van explicar com la població local utilitza les plantes per obtenir aliments, tractar malalties, construir els seus habitatges, fabricar estris, canoes…

Després de dinar i de la pertinent migdiada, vam continuar la nostra exploració. Qui es podia resistir a enfilar-se a una lupuna centenària?.

DIA 12: PACAYA SAMIRIA

El segon dia ens vam dedicar a continuar coneixent l’entorn, amb activitat de pesca de piranyes inclosa. Alguns amb més èxit que d’altres. Si d’aquesta redactora depengués… sopàvem plàtan.

A la tarda ens vam acostar a la Comunitat de Yarina, on viuen unes 120 persones. Com us hem explicat abans, col·laboren en la vigilància de la Reserva en aliança amb l’Estat peruà i aprofiten de manera sostenible alguns recursos naturals com ara la fruita aguaje. Vam veure com naixien un munt de tortuguetes al seu viver, que protegeixen dels depredadors i dels furtius, tot i que una part d’aquestes tortugues no era alliberada al riu i se n’anava a la Xina a… mai no ens ho van dir.

El més divertit de la visita va ser el partit de futbol «amistós» entre els joves de la comunitat i els experimentats jugadors del nostre grup. El resultat, després d’un renyit matx, va ser favorable als visitants (2 a 3), però no descartem la teoria que els joves peruans ens deixessin guanyar. Va ser el final perfecte per a una tarda de confraternització i connexió hispanoperuana.

DÍA 13: BAJANDO EL RÍO

Tocava matinar per tornar a Iquitos (per si el Pedrito V ens tornava a fallar) i comiat de la nostra estada a la selva. Pensàvem que seria una experiència de desconnexió, però vam confondre el terme. És cert que no hi ha cobertura, però més que desconnectar, els dies a la selva ens van servir per reconnectar. La selva no calla mai. Al principi agudit­zes els sentits, atent a qualsevol amenaça que aparegui i que escapi al teu control. Però al cap de poc deixes de fer-ho. Desaccelerares, no hi ha pantalles ni rellotges, la ment es calma. Ja no t’importa dutxar-te amb aigua del riu ni que et saltin granotes a la cama. Hi haurà qui no gaudeixi d’aquesta sensació, però a nosaltres ens va renovar. I aquest «estar present» que et reconfigura és el que fa que vulguem viure més experiències com aquesta.

CENTRE CREA

Com que vam arribar abans del previst a Iquitos (una cosa força insòlita a la selva) i teníem una mica de temps abans d’anar al miniaeroport per embarcar-nos amb destinació a Lima, ens vam acostar a les instal·lacions del CREA. Es tracta d’un lloc molt interessant, un santuari dedicat a recuperar animals confiscats a l’aeroport o als controls del riu que la gent dolenta vol treure de contraban per vendre’ls, i després reintroduir-los a la natura. O per quedar-se aquells que han estat molt maltractats i no podrien viure en llibertat, com els pobres papagais als quals tallen plomes, urpes o becs.

La visita al centre es va dividir en dues parts: una de molt instructiva, la del centre de recuperació, on vam poder veure manatís, ocells, tortugues, micos o tapirs que es recuperaven per tornar algun dia a la selva, mentre ens explicaven l’interessant mètode de treball dels biòlegs. I una altra, diguem que no tan interessant, en què ens van guiar pel bosc dels voltants per mostrar-nos les plantes i els arbres endèmics, i uns ninots de gust discret (animals, esperits del bosc…) que ens van semblar uns ninots fallers traslladats a la selva peruana.

DIA 14: LIMA

CENTRE HISTÒRIC DE LIMA

S’acostava el final del viatge. Després d’un còmode vol intern d’una hora d’Iquitos a Lima, ens vam dirigir a l’hotel per passar la darrera nit al Perú. Ens quedava un matí abans de tornar a casa i el vam aprofitar per visitar el centre de Lima, que ens havia quedat pendent per problemes de salut. El Centre Històric, patrimoni de la UNESCO i que comprèn la Plaza de Armas i els seus voltants, és de les poques coses que han quedat de l’època colonial a la ciutat. Vam gaudir passejant per la imponent plaça, que acull la Catedral i la casa consistorial, i pels seus voltants, on se succeeixen convents, esglésies, cases de dues plantes amb els clàssics balcons de fusta fosca i antigues tavernes ancorades en el temps. A un dels convents li vam dedicar una visita pausada, el majestuós Convent de San Francisco.

CONVENT DE SAN FRANCISCO

La visita al Convent ens va semblar un imprescindible de la ciutat de Lima. La rotunda façana groga, amb les seves torres bessones i la seva intrincada porta barroca, ens va donar accés als claustres revestits de rajoles i a les sales interiors. Ens van sorprendre les majestuoses escales i la gran cúpula, reconstruïdes diverses vegades després dels successius terratrèmols, i vam gaudir de les nombroses pintures de l’escola cusquenya. Una d’elles ens va semblar molt pintoresca, ja que representava un sopar de l’última cena clàssic però amb aliments tropicals locals. Tot i que el més impressionant van ser les catacumbes, que van funcionar com a cementiri durant els primers anys del Convent i que, en el seu laberint de passadissos i sales, alberguen ossos de més de 25.000 persones, perfectament ordenats en osseres. A la sortida vam voler que el nostre Uber ens portés al jaciment arqueològic de Pucllana, que ens semblava una visita interessant, però l’habitual embús quotidià ens va fer arribar quan estaven tancant al migdia. Llàstima.

I es va acabar. Amb molta pena al cor, el viatge va arribar a la seva fi. I per celebrar el que havíem viatjat i recordar el que havíem viscut, ens vam reunir amb els nostres companys de viatge en un restaurant del barri de Miraflores, on havia començat tot dues setmanes abans, per menjar un pollastre rostit i uns picarones de postres, i acomiadar-nos de les Cusqueñas i dels pisco sour. I tenint molt clar que algun dia tornarem a aquest meravellós país, ja que ens queda un munt per recórrer i visitar, tant pel nord com pel sud.

DIGRESSIÓ 1: L’INCA / ELS INCAS

En l’imaginari popular, el concepte «Inca» fa referència a un poble o una civilització. Doncs res més lluny de la realitat. Potser alguns de vosaltres ja ho sabíeu, però en aquest viatge vam aprendre que Inca és sinònim de rei. Quan parlem de «l’Inca» ens estem referint a un dels reis de l’imperi que va dominar l’àrea del Perú, Bolívia i el nord de Xile i l’Argentina durant no més d’un segle i mig. L’Imperi inca es va estendre des de l’any 1400, quan van sotmetre les antigues civilitzacions de la zona (quechues, mochicas, tihuanaco), fins a la conquesta espanyola de mitjan segle XVI. Pocs anys per a una civilització, però suficients per deixar un llegat cultural i històric brutal. Vam aprendre que els reis incas (els inques) només van ser dotze, tot i que hi ha historiadors que en compten catorze si hi inclouen els últims monarques implicats en la conquesta espanyola: Huáscar i Atahualpa.

DIGRESIÓN 2: LA COCA

Ja ens havia passat en el nostre viatge al NOA argentí, però a les terres altes peruanes el fenomen de les fulles de coca es dona corregit i augmentat. Se suposa que són la panacea per evitar el mal d’altura (ja sabeu: mal de cap, marejos, fatiga, ofecs…), però el cert és que no hi ha cap evidència científica que aquest remei sigui efectiu. Ara bé, tampoc no hi havia gaire consens entre els locals, perquè cada nadiu amb qui parlaves tenia una opinió diferent sobre els beneficis de les fulles o sobre la millor manera de prendre-les: fent-ne un paquetet i col·locant-lo a la geniva, mastegant-les, xuclant-les com si fossin un caramel, en infusió… El cert és que te les trobaves i te’n donaven per tot arreu, i nosaltres les vam prendre en la modalitat de fulles triturades a la geniva. Van funcionar? No ho sabrem mai, perquè el que ens hauria passat sense elles és una incògnita. Però ens ho vam prendre com un ritual andí.

DIGRESIÓ 3:EL RIU

On neix el riu Amazonas? Hi ha controvèrsia sobre on es troben les fonts del sistema fluvial més gran del món, tot i que la teoria que té més acceptació és la que afirma que neix al sud del Perú, al Nevado Mismi, prop d’Arequipa i a uns 6.900 km de la desembocadura. Doncs bé, si acceptem aquesta teoria, en el nostre viatge al Perú ens vam trobar amb Sa Majestat l’Amazonas diverses vegades i en diverses modalitats: quan es diu Vilcanota i no és més que un rierol al sud del Cusco, quan és un torrent enfurismat als peus del Machu Picchu i es diu Urubamba, o quan és un riu navegable i tranquil anomenat Ucayali que travessa les selves de Pacaya Samiria. L’Amazones, com a tal, comença uns quilòmetres més enllà d’Iquitos, quan el Marañón s’ajunta amb el riu Negro, a prop del trifini entre el Brasil, el Perú i Colòmbia. Tot i que això també és controvertit.

DIGRESIÓ 4: ELS MURS

És força habitual: una de les construccions que més impressionen els viatgers al Perú són els murs que es conserven als jaciments arqueològics i als temples prehispànics per la magnitud de les seves pedres. I nosaltres no en vam ser una excepció. El problema que vam tenir va ser el ball de dates, estils i materials que teníem al cap a causa de la poca perícia i, per què no dir-ho, de la inventiva d’alguns guies que ens anàvem trobant. I així vam anar acumulant versions: que si a l’època inca es construïa amb tova, que no, que aquests construïen amb pedra i formigó, que tampoc, que només amb pedra… Fins i tot un guia una mica conspiranoic ens va voler fer creure que els inques s’havien inventat una barreja de líquids i herbes que feia dúctils les pedres perquè poguessin encaixar. Un pèl delirant, no creieu?

Així que vam haver de buscar bibliografia pel nostre compte per fixar una mica les dades i vam aprendre que a les cultures preinques es construïa sobretot amb tova i pedra petita (com a Pikillaqta), i que els grans murs de pedres gegantines tallades a la perfecció, encaixades sense ciment com si fossin un trencaclosques i lleugerament inclinades cap a l’interior per prevenir els terratrèmols, són majoritàriament obra dels inques (Saqsaywaman o Chinchero, per exemple). També és una característica de la cultura incaica adaptar els murs al relleu de les muntanyes, com al Temple del Sol d’Ollantaytambo, o al relleu del terreny, com vam veure a les enginyoses terrasses agrícoles de Pisac. Tot i que també són de l’època incaica els tambos de la costa i el desert, construïts amb tova, compte.

DIGRESIÓ 5: HIRAM BINGHAM

Hiram Bingham (1875-1956), explorador de la Universitat de Yale, passa per ser la persona que va donar a conèixer al món la ciutat perduda de Machu Picchu i forma, juntament amb Howard Carter, Heinrich Schliemann o Ludwig Burckhardt, el dream team dels arqueòlegs romàntics de finals del segle XIX. Però la seva apassionant història real té llums i ombres, i més d’aquestes segones.

En realitat, Bingham estava fent un viatge per la vall de l’Urubamba buscant vestigis inques quan va saber de l’existència d’una misteriosa ciutat a la muntanya gràcies a les històries dels camperols locals, que ja la coneixien. Guiat per alguns d’ells, va pujar per la ruta que avui porta el seu nom i va descobrir l’espectacular ciutat amagada al cim. Tot i que es va adonar que en una de les edificacions hi havia un nom i una data gravats: Agustín Lizárraga, 1902. I també que algunes famílies de la vall vivien temporalment a Machu Picchu per cultivar blat de moro o coca a les seves terrasses agrícoles..

En efecte, Agustín Lizárraga va ser un oficial de camins peruà que va arribar a la ciutat perduda nou anys abans que Bingham, però no va saber valorar el seu descobriment o no va saber donar-lo a conèixer, ves a saber. Bingham va recollir l’existència d’aquesta signatura en el seu primer assaig sobre Machu Picchu, però «va oblidar» citar-lo en el seu llibre definitiu, a banda d’esborrar la signatura de Lizárraga de la pedra. Quines coses…

Lizárraga, en assabentar-se de la maniobra, va voler reivindicar la seva figura, però no va arribar a tenir èxit. Va morir accidentalment un any després, ofegat al riu, als peus de la muntanya que acollia el seu descobriment. Un assumpte molt tèrbol. L’impacte de repercussió mundial que va suposar la notícia del descobriment va ser gràcies al reportatge que en va fer la revista National Geographic el 1913, és clar, sense cap menció de Lizárraga ni dels guies locals, i gràcies al qual Hiram Bingham es va fer celebérrim.

Més ombres: Hiram Bingham no tenia cap mena de formació com a arqueòleg, així que va utilitzar uns mètodes força discutibles en les seves excavacions. Per exemple, se li retreu el fet de que decidís incendiar els arbres que tapaven les ruïnes per anar més de pressa, amb resultats desastrosos, ja que en caure i ser arrencats de soca-rel van arrasar nombroses edificacions. Quina meravella seria avui Machu Picchu sense els mètodes expeditius de Bingham? No ho sabrem mai. A més, es va endur a la seva universitat totes les peces arqueològiques i restes humanes que va trobar, sense que li tremolés el pols, amb el resultat que el govern del Perú ha trigat més d’un segle a recuperar-les dels Estats Units i tornar-les als museus del Cusco i de Lima.

Aquestes històries ens les va explicar un historiador a la petita població de Pisac, que tenia tota la pinta de ser un professor jubilat i que ens va oferir una meravellosa classe magistral per amor a l’art, en una botiga de queviures d’aquelles que venen tota mena de coses, i on vam comprar una magnífica col·lecció de postals antigues de Machu Picchu, algunes de les quals il·lustren aquesta secció. Lamentem no recordar el nom d’aquest il·lustre personatge local.