Guia d’Istanbul

(Octubre 2024)

Istanbul. Només el nom ja és evocador, oi? Com ho són altres noms de ciutats com Samarcanda, Mandalay, Pondicherry o Timbuctú, per exemple. I és que poques ciutats poden competir amb aquesta pel que fa a història, cultura i tradicions. Els cronistes cursis et diran allò del «gresol de cultures» o la «cruïlla de camins», no falla, però en el fons tenen raó. Per aquí han passat desenes de civilitzacions i la ciutat ha estat capital d’imperis des dels antics grecs fins als otomans al segle XX. I tots ells hi han deixat la seva empremta.

Istanbul és una ciutat animada, vibrant i de contrastos, on pots passar en qüestió de minuts de patir les riuades de turistes com un ramat a Sultanahmet a gaudir d’un cafè tranquil en un barri pintoresc i solitari com Çukurkuma o Fener. Aquest contrast ens va marcar, ja que, tot i que la ciutat ens va encantar, ens va horroritzar com està de massificada en determinats llocs i com s’està rendint al turisme de masses. Perdrà Istanbul la seva meravellosa identitat en nom de satisfer el visitant? Esperem que no cometi el mateix error que estan feent ciutats com Barcelona o Roma.

Istanbul són les seves gigantesques mesquites, com Sultanahmet o Suleimaniye, però també les més petites i boniques, com la de Rustem Pashá o la d’Ortakoy. És una ciutat que viu bolcada al mar, ja sigui el Bòsfor, el Màrmara o la Banya d’Or. Són els seus evocadors palaus, com Dolmabahçe, Baylerbeyi o les antigues ambaixades de Kabatas, o el gigantí complex de Topkapi. És la seva tremenda i intrincada història, plasmada, per exemple, a Santa Sofia i les seves desenes de transformacions. I, sobretot, és la seva vida al carrer als basars, les seves botigues obertes al carrer, els seus cafès o els seus barris, cadascun amb una forta personalitat pròpia. I, sobretot, els seus gats de carrer!

Nosaltres vam escollir per als nostres dies a la ciutat un hotel petit a la zona entre l’hipòdrom i el Gran Basar. N’hi ha centenars en aquests carrerons, per a tots els gustos i pressupostos, i és un barri ben comunicat per tenir-lo com a campament base. Però també són bones zones per allotjar-se la que s’estén al sud de la Mesquita Blava, més animada, o al llarg de la riba sud de la Banya d’Or, molt més tranquil·la.

Aquest va ser el pla que vam dissenyar per visitar la ciutat:

DIA 1: SULTANAHMET (CENTRE)

Hipòdrom – Mesquita Blava – Sultanahmet – Palau de Topkapi – Cisterna de Yerebatán – Santa Sofia

DIA 2: BASARS, SULEIMANIYE, MOLL D’EMINÖNÜ I BARRI DE FENER

Columna Çemberlitas – Gran Basar – Suleimaniye – Barri d’Eminönü – Basar de les espècies – Mesquita Rustem Pasha – Moll d’Eminönü – Pont de Gàlata – Barris de Fener i Balat

DIA 3: NAVEGANT PEL BÒSFOR I EL NORD DEL CORN D’OR

El Bòsfor – Palau Dolmabahçe – Palau Baylerbeyi – Mesquita d’Ortaköy – Fortalesa de Rumeli – Kiz Kulesi – Barri de Kabatas i Torre de Gàlata – Barri de Gàlata – Barri de Çukur Kuma – İstiklal Caddesi i plaça Taksim

DIA 4: EL QUE ENS FALTAVA PER VEURE AL CENTRE

Petita Santa Sofia – Serefiye Sarnıcı – Petit Basar d’Arasta

Dia 1: SULTANAHMET

Hipòdrom

El centre neuràlgic de la ciutat és, sens dubte, l’Hipòdrom. Està situat a la zona de Sultanahmet, al cor del nucli antic de la ciutat i a l’oest de la gran mola de la Mesquita Blava. És punt de reunió del turisme i de partida dels grups de visites guiades. Va ser construït al segle III dC per ordre de l’emperador romà Septimi Sever i ampliat al segle IV per Constantí el Gran, quan la ciutat es va convertir en la capital de l’Imperi Romà d’Orient i va ser rebatejada com a Constantinoble. Durant el període bizantí, l’hipòdrom va ser el centre de la vida pública i política i s’utilitzava principalment per a curses de carros de cavalls, a més de ser escenari de celebracions, cerimònies i manifestacions polítiques.

Tot i que la major part de l’hipòdrom original ha desaparegut i només la forma de l’espai ens evoca l’antic recinte, alguns monuments han arribat fins als nostres dies, com l’Obelisc de Teodosi, un antic obelisc egipci portat des del temple de Karnak per l’emperador Teodosi I al segle IV; la curiosa Columna Serpentina, procedent del temple d’Apol·lo de Delfos, o la Columna de Constantí, també coneguda com la Columna de Pedra.

El conjunt està dominat, pel costat sud, per l’imponent palau d’estil otomà tardà de la Universitat de Màrmara, la segona més important del país. Antigament va ser una important madrassa i quan hi vam ser nosaltres estava en obres, per la qual cosa no la vam poder visitar.

Mesquita blava

Després de fer una volta per l’hipòdrom, ens vam disposar a visitar un dels icones de la ciutat: la superlativa Mesquita Blava. Després de descalçar-nos, com és preceptiu a totes les mesquites, i cobrir-se el cap les noies, vam accedir a l’immens espai interior. Dividit en dos, per al rés i per a les visites, les seves aclaparadores dimensions, les seves gegantines columnes, la seva immensa cúpula de 23 metres de diàmetre, la seva immensa làmpada central que sembla surar sobre els caps dels orants i l’intricat de les seves decoracions transmeten fidelment allò que es pretenia amb la seva construcció: simbolitzar el poder de l’Imperi Otomà, en el seu màxim esplendor al segle XVII.

Vam passar una estona al pati, des d’on es pot veure com les cúpules se superposen les unes sobre les altres a manera d’arquitraus, i vam passejar per les elegants galeries porticades amb columnes que donen pas a les sales d’estudi de l’Alcorà.

Esplanada de Sultanahmet

Entre la Mesquita Blava i Santa Sofia s’estén la gran esplanada de Sultanahmet. Aquesta extensió natural de l’hipòdrom abans esmentat està sempre plena de turistes, passavolants, paradetes de castanyes o panotxes i tota mena de venedors ambulants que t’ofereixen comprar les coses més variades, autobusos turístics, passejants o gent que simplement passa el dia. En una visita a la ciutat, travessareu tant sí com no aquest pintoresc espai diverses vegades i és divertit asseure’s una estona en un dels seus bancs i veure passar la vida, com vam fer nosaltres en un parell d’ocasions.

Palau de Topkapi

Darrera de la imponent mole de Santa Sofia, al cap natural i elevat que divideix el Bòsfor i el Corn d’Or, s’estén l’immens Palau de Topkapi. Es tracta, sens dubte, d’un dels indrets històrics més fascinants d’Istanbul. El Palau va ser el centre polític i administratiu de l’Imperi Otomà durant gairebé 400 anys. És un lloc que creiem que cal visitar tant per la bellesa de l’espai i dels seus pavellons, com per la història que t’envolta i t’impregna i per ser un dels punts amb unes de les millors vistes de la ciutat sobre el Bòsfor i la Banya d’Or (aquests sultans sabien el que es feien). Tot i que hi ha un petit problema: el preu que fa uns anys que cobren, més de 50 € per l’entrada senzilla sense incloure la visita a l’harem —que es paga a part—, ens va semblar una mica abusiu, però hi vam entrar. Ja que hi érem…

I no ens va decebre. Construït pel gran sultà Mehmet II el 1460, després de la conquesta de Constantinoble, el complex s’estructura en una sèrie de patis que se succeeixen i que estaven destinats a diversos usos. A mesura que anàvem travessant les seves fastuoses portes, els vam anar descobrint: el Primer Pati, o el dels Geníssers, inclou l’església de Santa Irene i diversos edificis administratius. Al Segon Pati, aquell que en el seu moment només podia trepitjar la cort, vam visitar el Divan, o sala de reunions dels visirs, i ens vam saltar l’Harem, ja que calia pagar 28 € més (l’ entrada senzilla ja ens havia destarotat el pressupost del dia). Al tercer, de caràcter més privat, ens vam meravellar davant la perfecció de les decoracions geomètriques dels rajols en pavellons com la biblioteca o l‘hospital. I el Quart Pati, d’ús exclusiu del sultà i la seva família, és el que ofereix les vistes més espectaculars, a més de magnífiques terrasses i pavellons perfectes com el Pavelló de Bagdad. Després de la llarga visita al Palau, travessant tots els seus patis i visitant els pavellons a consciència, va ser una delícia relaxar-nos a les terrasses amb les vistes sobre el Bòsfor.

---

Un paréntesi: El gözleme

Després de tantes visites, ens vam plantar a l’hora de dinar. I vam decidir tastar el plat típic per excel·lència no ja només d’Istanbul, sinó de tota Turquia, el gözleme. I per fer-ho vam anar a un restaurant on, amb una mica d’espectacle, això sí, unes senyores el preparaven a la vista dels comensals sobre unes planxes semiesfèriques. Es tracta d’unes fines làmines de massa, doblegades com si fossin una butxaca i farcides de formatge, espinacs, carn o xampinyons (o d’una combinació d’aquests ingredients). Senzill, oi? Doncs ens van resultar deliciosos i, amb algunes variacions regionals, en vam menjar unes quantes vegades més durant el nostre viatge per Turquia.

---

---

Cisterna Yerebatan

La Cisterna de Yerebatán (Yerebatan Sarnıcı), també coneguda com la Cisterna Basílica, és un dels monuments més impressionants i visitats d’Istanbul. Aquesta antiga cisterna subterrània és famosa per la seva grandiosa arquitectura i la seva importància històrica com a part del sistema d’abastament d’aigua de Constantinoble durant l’Imperi Bizantí. I cap allà que vam anar després de dinar. Però en arribar ens vam endur un bon ensurt en comprovar la tremenda cua que hi havia per accedir-hi. I pensar que quinze anys enrere, en un viatge anterior a la ciutat, l’havíem visitat gairebé sols! Però per sort hi havia força gent treballant a les taquilles i l’espera va ser relativament curta.

Vam baixar per l’estreta escala que baixa fins al fons de la cisterna amb compte, ja que estava molla a causa de la tremenda humitat, per perdre’ns després en aquell bosc de columnes. La il·luminació, que juga amb les ombres i els reflexos sobre la fina capa d’aigua que es manté al fons de la cisterna, ens va semblar fantàstica, i vam admirar la curiosa columna de la medusa (un cap a la base, col·locat cap per avall) o la columna ploranera, decorada amb petites gotetes. Encara que el que no ens va agradar gens ni mica és una exposició d’objectes estranys plantats dins l’aigua que ens va difuminar una mica l’extraordinària bellesa del lloc, però bé, els ho perdonem.

---

---

Santa Sofía

Per completar el primer dia ja només ens quedava una visita, però quina visita! Possiblement, Santa Sofia (Ayasofya en turc) sigui un dels edificis amb més història de tot el món. Inaugurada al segle VI com a basílica cristiana durant el regnat de Justinià, també ha estat església ortodoxa, mesquita, museu laic i, des del 2020, mesquita de nou. El nom de Santa Sofia prové del grec Hagia Sophia i fa referència a la santa saviesa de Jesús; no hi busqueu cap santa. Ens hi havíem acostat durant el dia, però les tremendes cues per comprar l’entrada no feien presagiar res de bo, així que ho vam deixar per a última hora. A la caiguda de la tarda ja no hi havia pràcticament cua (preneu-ne nota per si planifiqueu una visita) i vam poder accedir gairebé al moment a una de les meravelles més impressionants que hem visitat mai.

L’interior de l’edifici resulta un espai aclaparador, ja que la seva immensa cúpula sembla surar a més de 50 metres d’altura. Les columnes de marbre verd, les gegantines aranyes, la sumptuosa catifa i els medallons amb els noms d’Al·là i dels profetes completen el majestuós conjunt. La pena és que vam haver de visitar-la des de les galeries superiors, ja que des de feia poc (hi vam anar l’octubre del 2024) la planta baixa està reservada als musulmans per a l’oració. I també vam haver de pagar entrada, una novetat, ja que en visites anteriors hi havíem entrat sense pagar. Un altre efecte de la sobreexplotació turística, sens dubte. La visita a Santa Sofia es complementava amb una «experiència immersiva», tan d moda en aquests temps, que… bé. Diguem que si us la salteu no passa res.

Entre Santa Sofia i Topkapi es troba el Museu Arqueològic. Es tracta d’un dels museus més importants del món dedicats a l’arqueologia, ja que acull innombrables peces que abasten des dels assentaments grecs fins a l’art otomà. Malauradament no el vam visitar, ja que la visita exigia dedicar-hi tot un matí. Però sempre cal deixar-se coses per poder tornar

Dia 2: BASARS, SULEIMANIYE, EMINONOU I FENER

Çemberlitas Sutunu

Per al segon dia de la nostra visita per Istanbul havíem programat una volta pels barris del sud del Corn d’Or, així que ens vam dirigir cap al Gran Basar. Vam veure que era a uns 20 minuts a peu de l’Hipòdrom, la nostra base d’operacions, i vam decidir anar-hi caminant. Bona decisió, perquè així vam poder admirar la curiosa Çemberlitas Sutunu o Columna de Constantí. Es tracta d’una columna erigida l’any 330 dC per l’emperador Constantí el Gran per commemorar la declaració de la nova capital de l’Imperi Romà. Miraculosament es manté dreta amb algunes ajudes, com la base de pedra que la sosté o les abraçadores de ferro que s’hi van afegir per reforçar-la al segle XII i que li donen nom (Çemberlitas: pedra amb anells). La coronava una estàtua de Constantí representat com el déu Hèlios, destruïda per un llamp al segle XII. Llàstima; segur que era imponent en la seva forma original.

A l’altra banda de la plaça s’aixeca l’elegant Mesquita Nuruosmaniye. No la vam visitar, però la imatge de la mesquita amb les seves botiguetes i cafès als peus ens va resultar molt pintoresca. La plaça que presideixen aquests dos monuments és on s’agrupen els comerciants d’or i metalls preciosos, per si necessiteu fer-hi compres.

Kapali Çarsi (Gran Bazar)

I així vam arribar a una de les visites que a Istanbul estan marcades en vermell, el Gran Basar, en turc Kapalı Çarşı. És, potser, la major atracció de la ciutat si ens fixem en el nombre de visitants. Inaugurat al segle XV, és el mercat cobert més gran d’Europa, amb més de 60 carrers interiors i al voltant de 4.000 locals on es ven de tot: joieria, roba, catifes, làmpades otomanes, artesania local (probablement arribada de països asiàtics) i souvenirs més o menys turcs. Ens va fer la impressió que els millors dies d’aquest solemne mercat ja havien passat i que havia deixat pas, en certa manera, a la impostura regnant en el turisme globalitzat. Però, tot i així, passejar per aquells passadissos interminables i voltats, admirant cúpules i arcs, i prendre un te en algun dels seus racons deixant-se embolcallar per l’enrenou encara té el seu què.

(nota pràctica: és molt fàcil perdre’s en aquest basar gegantí, així que el més pràctic és tenir en compte per on hem entrat i planificar amb antelació per quina de les façanes volem sortir. A partir d’aquí, seguir el traçat ortogonal i no perdre de vista els carrers principals del mercat.)

Suleymaniye Camii

A pocs metres del basar cap a l’oest, i al capdamunt d’un dels set turons de la ciutat, s’alça el que, al nostre parer, és el lloc més impressionant d’Istanbul: la Suleymaniye Camii. Es tracta de l’obra mestra del mític arquitecte Sinan, per a major glòria del sultà Solimà el Magnífic. Construïda el 1550, és una impressionant mola de 70 metres de costat i amb una apabullant cúpula que s’alça més enllà dels 50 metres. I el millor de tot és que els turistes dels creuers i dels grans èxits amb prou feines s’acosten a gaudir d’aquesta meravella, de manera que la vam poder visitar sense les agobiants aglomeracions de Sultanahmet.

La mesquita no és només el seu interior imponent i el seu preciós pati de la madrassa. Al seu voltant es pot passejar pel cementiri de la família i dels nobles, amb les seves estilitzades esteles, o seure davant dels delicats pavellons-mausoleus del sultà i de la seva favorita, Roxelana. I les vistes des de les seves terrasses sobre el Corn d’Or i el turó de Gàlata, a l’altra banda, són força impressionants. I una curiositat: aquesta mesquita té quatre minarets, un cas força excepcional. Està dedicada a Solimà, que va ser sultà: dos minarets de premi en comptes d’un. I com que també va ser califa, és a dir, líder de l’Islam, et guanyes dos minarets més.

Barri entre baSars

El nostre següent punt a visitar era el Basar de les Espècies i, per arribar-hi, vam travessar el barri d’Eminönü, al districte històric de Fatih. Ens va agradar passejar per aquest barri perquè aquesta vegada el moviment era el dels compradors locals que omplen a les botigues obertes al carrer, prenen un cafè en precàries cadires de boga o adquireixen tota mena d’estris de cuina en botigues de plàstics o en sorollosos tallers d’objectes de coure. Però, sens dubte, les nostres botigues preferides van ser les de formatges, de tota mena i varietat, apilats en enormes piràmides que et caçaven per l’olor i la vista.

Misir Çarsisi (Basar de les espècies)

I de cop ens vam trobar a la porta del segon basar tradicional de la ciutat, el Basar Egipci o de les espècies. Cal dir que ens va agradar molt més que el Gran Basar, en primer lloc perquè és molt més petit, bonic i abastable (són només dos carrers que es creuen en una elegant plaça central decorada amb fornícules) i en segon lloc, i més important, perquè és una festa per als sentits. Al llarg d’aquests dos passadissos se succeeixen botigues obertes amb piràmides multicolors d’espècies, tes i infusions i delícies turques de tota mena, els famosos lokum, a banda dels omnipresents pastissets baklavà, que ja són de consum global en molts països de l’est de la Mediterrània. No cal dir que vam tastar una mica de tot, fins i tot de les espècies, i vam sortir cap al moll d’Eminönü amb les papil·les gustatives revolucionades..

Rustem Pasha Camii

I després del rebombori dels basars i del barri de les botigues, ens va reconfortar visitar una de les joies més amagades i desconegudes d’Istanbul, la preciosa Mesquita de Rüstem Paşa. Amagada perquè no està a peu de carrer i cal arribar-hi després de salvar uns passadissos i un parell d’estretes escales. Però la meravella que s’obre després dels revolts és corprenedora. La mesquita, obra de l’omnipresent Sinan en memòria d’un visir de Solimà, està totalment coberta de rajoles de majòlica blava, en total més de 7.000 rajoles d’Iznik que formen un dels millors exemples de l’art ceràmic otomà, que aquí sembla emparentar-se amb les mesquites turcomanes de l’Àsia Central. Després de la grandiositat de Suleymaniye i de les gigantesques mesquites del dia anterior, ens va encantar gaudir del recolliment i la bellesa reposada de Rüstem Paşa Camii.

Moll Eminonu, Pont Gàlata i Yeni Camii

Començava a apretar la gana, així que vam decidir anar a dinar a un dels llocs més transitats de la ciutat, el Pont d’Eminönü. Aquest pont, que salva el Corn d’Or, uneix el moll homònim amb el turó de Gàlata i suporta tanta gent que sembla que tota la ciutat estigui passant alhora per aquí. Per arribar al tram de vianants del pont vam passar per davant de la imponent Mesquita Nova (Yeni Camii) i vam travessar un parell de passos subterranis plens de diminuts comerços. En aquest tram, format per gruixuts llistons de fusta, se succeeixen els restaurants de peix que competeixen per atraure la teva atenció perquè t’asseguis en alguna de les seves taules.

En vam escollir un a l’atzar, ja que més o menys tots oferien el mateix, i ens vam disposar a menjar-nos uns balik ekmek, uns entrepans de peix arrebossat que són l’especialitat local i que estaven realment bons. Però, a banda de degustar el menjar, el millor va ser estar asseguts sobre el mateix Corn d’Or, delectant-nos amb dues veritables postals als extrems del pont: les mesquites retallades i la silueta de Topkapi al sud, i la Torre de Gàlata destacant al turó de Beyoğlu al nord. Un d’aquells indrets únics al món, sens dubte. I, aparentment aliens a aquella atmosfera única, a les vores del pont se succeïen els pescadors amb canya que, amb més o menys fortuna, intentaven endur-se a casa el sopar d’aquella nit.

Darrere de la Mesquita Nova, al final del moll, hi ha la monumental estació de tren de Sirkeci, d’un contundent estil neogòtic i famosa per ser el punt d’arribada del mític Orient Express.

Fener / Balat

Per aquella tarda havíem planejat una visita fora del circuit clàssic de monuments de la ciutat i anar a visitar els barris de Fener i Balat. Estan situats a la riba sud del Corn d’Or, a un quilòmetre més o menys d’Eminönü, i el primer que et sorprèn és la quantitat d’esglésies ortodoxes que hi ha, algunes d’ elles molt boniques. Vam llegir a la guia que aquest era el barri tradicional de la població grega de Constantinoble, que es van veure obligats a emigrar a principis del segle XX a causa dels conflictes greco-turcs.

El barri de Balat és un laberint de carrerons empedrats amb forts pendents, les cases de fusta dels quals estan sent rehabilitades i pintades de colors vius gràcies a un pla finançat amb fons de la UE. Certament, la zona està experimentant un gran canvi a millor, a jutjar per les cases antigues que encara no han estat restaurades, moltes vegades gairebé en ruïnes, i el barri és molt bonic i pintoresc. Però, ai!, això té la seva part negativa, ja que els instagramers i les influencers s’amunteguen en desbandada als dos carrerons d’escales pintades o de sostres de paraigües per fer-se tots la mateixa foto. En fi…

Vam passejar una estona pels pendents de Balat, esquivant els pesats de les fotos i evitant els carrers més atapeïts, per després passar al barri limítrof, el de Fener. Aquesta és una zona molt més animada i sorollosa, ja que pels seus carrers se succeeixen antics tallers artesans, llibreries de vell, bars hipsters amb decoracions alternatives i petits i moderns cafès d’especialitat (una plaga mundial, sembla). Vam decidir seure una bona estona a la minúscula terrassa d’un d’ells per contemplar la vida del barri mentre ens preníem un potent cafè (turc, és clar), ben especiat, i un te de poma una mica més refinat que el típic te vermell que et serveixen a qualsevol bar de la ciutat.

Dia 3. NAVEGANT EL BÒSFOR, Y EL NORD DEL CORN

Paseig pel Bósfor

El matí del tercer dia el vam reservar per fer una singladura pel Bòsfor. A Istanbul hi ha milers de vaixells que naveguen per aquest estret, des dels més petitons fins als grans i luxosos amb menjar a bord, o els propis vaixells de línia que funcionen molt bé per anar pujant i baixant. Nosaltres en vam escollir un de modest que navegava fins a la Fortalesa de Rumeli i tornava, i que vorejava la majoria dels punts d’interès. Amb aquest trajecte ens vam fer una idea força bona de la importància que ha tingut aquest estret des de temps immemorials i vam poder gaudir d’un bon passeig al costat de palaus, luxoses vil·les una mica decadents, mesquites i estadis de futbol (el camp del Beşiktaş és un dels pocs del món al qual es pot arribar en barca).

Palau Dolmabahçe y Palau Baylerbeyi

Dels palaus que se succeeixen al llarg de les ribes del Bòsfor en destaquen, i es poden visitar, aquests dos:

El gegantesc i ostentós Palau Dolmabahçe va ser la residència principal dels sultans otomans a partir de mitjan segle XIX, quan el sultà Abdulmecid I el va fer construir i va substituir el vell palau de Topkapi, fins a la proclamació de la república el 1922. Aquest gegantí edifici acull sumptuoses habitacions, salons i hammams construïts barrejant els estils rococó i neoclàssic europeu i, curiosament, tot i que Atatürk va traslladar el govern de la jove república a Ankara, va ser la seva residència fins a la seva mort.

A la riba oposada, el Palau de Beylerbeyi sembla una còpia a escala menor. És molt més funcional, menys luxós en la seva decoració i va allotjar sobretot ambaixadors i delegacions estrangeres, però bé val una visita, també.

Mesquita de Ortakoy y Pont del Bòsfor

Una mica més al nord, per la riba europea, vam arribar a dues construccions que contrasten pels seus estils totalment oposats però que, al nostre parer, harmonitzen d’una manera peculiar. D’una banda, la petita i elegant Mesquita d’Ortaköy, contemporània del palau Dolmabahçe, està construïda arran de mar i, amb els seus grans finestrals, constitueix una de les imatges icòniques de la ciutat. Per damunt seu s’estén el gegantí Pont del Bòsfor (Boğaziçi Köprüsü), un pont penjant de més d’1,5 km inaugurat als anys 70 que va ser el primer que es va construir entre Europa i Àsia i l’únic durant quinze anys que travessava l’estret (actualment n’hi ha dos més a la ciutat).

Fortalesa de Rumeli

La Fortalesa de Rumeli (Rumelihisarı) se situa a la riba europea, just abans que el Bòsfor s’obri al mar Negre. Construïda el 1452, tenia una germana a la riba oposada (Anadoluhisarı) i juntes conformaven una eficaç barrera defensiva de la ciutat. Rumeli es pot visitar, però nosaltres no ho vam poder fer perquè estava en procés de restauració. Llàstima, perquè vam llegir que les vistes sobre el Bòsfor són espectaculars.

Kiz Kulesi

De tornada al moll d’Emininou, el vaixell va passar molt a prop de la Torre de la Donzella, Kız Kulesi, perquè poguéssim gaudir d’una bona panoràmica d’aquesta esvelta torre, que és tot un símbol de la ciutat. Aquesta torre ha tingut, al llarg de la seva història, diverses funcions (far, torre de defensa, duana…) i es pot visitar amb un petit ferri especial que surt del moll d’Üsküdar, a 200 metres, a la part asiàtica. Nosaltres no ho vam fer perquè consideràvem que es veia més bonica des del mar que des del mateix illot.

Barri Kabatas y Torre Gàlata

Vam desembarcar al moll d’Eminönü i vam creuar el pont per començar el recorregut que havíem previst per a la tarda: els barris del nord del Corn d’Or. Vam començar pel principi, la celebèrrima Torre de Gàlata, un altre dels highlights potents de la ciutat. Per arribar-hi vam travessar el barri de Kabataş (sense més) i vam pujar les escales de Kamondo, un lloc força curiós i fotogènic. I, després de voltar una estona pels carrerons, vam topar de morros amb la solemne Torre de Gàlata. Amb la torre i amb els milers de turistes que envoltaven el monument, ja que, pel que sembla, tots els que no ens havíem trobat últimament eren aquí.

La Torre de Gàlata és una construcció genovesa del segle XIV que formava part del sistema defensiu de la ciutat, i impressiona trobar-se la seva esvelta mola de 65 metres enmig d’un barri de carrerons tan estrets. La immensa cua i el preu de l’entrada (30 euros al canvi) ens van dissuadir de pujar al seu mirador, però, tot i així, va valer la pena arribar fins aquí. Aqusta zona és una altra de les àltament massificades de la ciutat, però com passa sempre a la que ens vam allunyar uns metres, la turistada es va esvair.

Barri Gàlata y Barri Çukur Kuma

I si en part va valer la pena arribar fins a la torre va ser per visitar el barri de Gàlata, l’àrea que s’estén a l’est de la Torre fins al Bòsfor. Els seus carrerons empedrats, sovint amb pendents importants, estan plens de galeries d’art, cafès cuquis i curioses botigues de música i llibreries. Però el que ens va semblar més interessant van ser els senyorials edificis nobles d’estil europeu i els palaus otomans que ens vam anar trobant.

Vam continuar el passeig pel veí barri de Çukurcuma, on es respira una forta personalitat. És semblant a l’anterior, però amb edificis més acolorits i tavernes singulars, molt agradables i amb decoracions impossibles. No vam deixar passar l’ocasió de prendre unes cervesetes en una d’elles, que ens va resultar força curiosa: segons ens van explicar, tenen la col·lecció de figuretes de tortugues amb més peces del món. O això és del que s’en vanten, almenys.

Ishtikal Kadesi y Plaza Taksim

Abans d’arribar a la famosa avinguda Istiklal, vam fer una volta pel barri de les ambaixades, de sumptuosos palaus i hotels del segle XIX. Ens va agradar força aquesta zona, i menys mal, perquè a continuació ens vam endur una decepció de les grans. Havíem sentit parlar molt de l’avinguda Istiklal, la principal via de la ciutat, bohèmia i festiva, i el que ens hi vam trobar va ser un carrer avorrit i rutinari, amb les mateixes botigues de cadenes multinacionals i de restauració que es poden trobar a qualsevol avinguda de qualsevol ciutat europea. Quina pena. Tanmateix, als carrerons adjacents encara s’hi poden trobar alguns cafès de tota la vida on es reuneixen els veïns.

El que sí que ens va agradar molt va ser la plaça Taksim. Heu tingut mai aquella sensació de trobar-vos en un lloc singular, en un indret on han passat i passen coses importants? Doncs això és el que vam sentir en aquesta plaça. A Taksim és on tot té lloc (manifestacions, desfilades, festivals, celebracions desaforades d’algun dels tres principals equips de futbol de la ciutat) i cada dia la plaça és un lloc molt concorregut, ja que és un important nus de transports, està envoltada de bars i locals de restauració (aquests sí, tradicionals de la ciutat) i de petits hotels i pensions. A més, un antic tramvia de fusta vermella, mig turístic mig urbà, enllaça la plaça amb el moll d’Eminönü i és en si mateix una atracció. I després de passejar una estona pel lloc, vam baixar al proper moll de Beşiktaş, on un tramvia, aquest ja modern, ens va portar directament fins a Sultanahmet.

Dia 4. EL QUE ENS QUEDAVA PER VEURE

Kuçuk Aya Sofia

Ens quedava mig dia abans d’agafar l’avió cap al nostre següent destí i el vam aprofitar per fer algunes visites pels voltants de l’hotel, començant per la Petita Santa Sofia. Ens va encantar aquesta antiga basílica de planta octogonal d’estil bizantí, situada molt a prop del Màrmara. Construïda per l’emperador Justinià (sí, l’Apòstata) al segle VI i dedicada a l’advocació dels sants Sergi i Bacus (molt populars al Pròxim Orient), es diu que va servir de model per construir Santa Sofia un segle més tard. Avui és una mesquita i, tot i que no assoleix la solemnitat monumental de la seva germana gran, és molt bonica i molt menys concorreguda, i vam poder gaudir d’un ambient de tranquil recolliment. També vam aprendre que actualment el complex serveix per acollir refugiats de Síria o l’Afganistan.

Serefiye Sarniçi

Una de freda i una de calenta. Tot l’entusiasme que ens havia proporcionat la visita a Kuçuk Ayasofia se’n va anar en orris amb el que vam visitar a continuació. Pensant que seria un lloc com les cisternes Yerebatán però en petit, ens vam encaminar cap a la cisterna Serefye (cisterna de Teodosi), una altra mostra del sistema romà de canalització d’aigües molt a prop de l’hotel. Ja el preu ens va semblar una mica excessiu (18 €), però anunciaven la visita amb una experiència 3D. I, de fet, el lloc és curiós, una petita cisterna amb columnes, però l’horror va arribar amb l’espectacle promès, que va resultar ser un mapping hortera, segons deien sobre la història de Turquia. Quina mania que tenen amb les experiències immersives! Sembla que es pensin que no som capaços d’apreciar els llocs per si sols.

Pequeño Bazar Arasta

I per acabar el matí, el dia i la nostra magnífica estada a Istanbul vam anar a fer un passeig pel Petit basar Arasta. Es tracta d’un carrer de vianants als peus del turó on s’alça la Mesquita Blava que acull petites botigues de catifes, d’artesania, de brodats, de tapissos… construït a la mateixa època que la mesquita per generar ingressos destinats al seu manteniment, és molt més tranquil que el Gran Basar. Lluny de les gentades i el caos d’aquest, va ser un lloc perfecte per acabar de comprar les coses que volíem endur-nos de record i per fer un passeig agradable. A més, al seu voltant hi ha diversos llocs on menjar o on simplement prendre un te o una cerveseta, que és el que vam fer mentre esperàvem l’hora d’anar cap a l’aeroport.

Aquesta és la tercera vegada que viatgem a aquesta apassionant ciutat, sens dubte una de les més intenses, apassionants, diverses i divertides que hem visitat. I tenim molt clar que si algun dia hi tornem (de cap manera ho descartem), intentarem evitar les hordes de turistes que, ens temem, arrasaran el centre històric i ens dedicarem a passejar pels barris i gaudir d’un cafè o una cerveseta en alguna terrassa, o visitarem alguna de les centenars de petites mesquites que encara ens queden per veure. Ah, i el Museu Arqueològic,es clar, que ens va quedar pendent.