Encara que pugui semblar estrany vivint a Barcelona, un dels integrants d’Isa y Fe de viatge encara tenia un compte pendent: no coneixia Andorra! Així que vam decidir aprofitar un cap de setmana per descobrir aquest petit país i, de passada, visitar alguns llocs d’interès pel camí entre Barcelona i Andorra. Aquesta és la crònica d’aquell cap de setmana als Pirineus.
PRIMER DIA
Les nostres primeres parades van ser a la Cerdanya: una passejada i un cafè pel bonic poble de Bellver de Cerdanya i un satisfactori dinar de cuina autòctona al petitíssim Lles de Cerdanya. A primera hora de la tarda ja entràvem al Principat, creuant-nos amb una llarga cua de vehicles locals que en sortien. La sensació d’anar en direcció contrària a la majoria i d’evitar les aglomeracions ens va reconfortar. Havíem organitzat les visites de manera que aquella tarda fos més aviat paisatgística. Ja veureu per què.
Després de vorejar Andorra la Vella, on tornaríem més tard perquè hi teníem reservat l’hotel, ens vam endinsar en el pràctic túnel de la Massana per dirigir-nos al poblet de Pal, als peus de les pistes d’esquí del mateix nom, ara desertes perquè era el mes de setembre. Pal és un dels pobles més ben conservats de tot el país i vam passejar pels seus carrerons empedrats entre cases de pedra i bordes (cases de muntanya on principalment es guarda el bestiar; ja hi tornarem més endavant). Però el que més ens va agradar va ser l’església de Sant Climent, un petit conjunt romànic del segle XII que no vam poder visitar perquè ens el vam trobar tancat (malauradament, això acabaria sent una constant durant el cap de setmana).
Més amunt, un cop passades les pistes d’esquí de Pal, vam parar al mirador del Coll de la Botella, a 2.075 m d’altitud, per gaudir de les vistes que ofereix el lloc: les valls de Pal i Arinsal i les impressionants muntanyes de la serra de Comapedrosa, el punt més alt del país. Al mirador hi ha una gran escultura de ferro anomenada Tempesta en una tassa de te, que ens va resultar força peculiar i on la gent s’enfila per fer-se fotos i selfies. Nosaltres també, és clar.
Continuem carretera amunt, una espectacular ruta panorámica entre vaques que pasturen tranquil·lament pels prats i algun cavall que travessa el camí sense preocupar-se gaire de nosaltres, fins a arribar a l’última parada de la ruta, el Port de Cabús. El paisatge ja és plenament d’alta muntanya: aquí dalt no hi ha arbres i la vegetació queda reduïda a l’herba i els matolls baixos. El lloc té, a més, una particularitat curiosa: la frontera entre Andorra i Catalunya passa just per la part més alta del port. No hi ha cap duana ni cap senyal que indiqui que hem canviat de país, i precisament per això aquestes pistes han estat tradicionalment una via de pas per als contrabandistes i els passadors durant les guerres. Avui, però, les úniques que continuen travessant la frontera per aquest port són les vaques, ben tranquil·les.
La nostra jornada entre les muntanyes arribava a la seva fi, així que vam baixar cap a la vall per instal·lar-nos a l’hotel que havíem reservat a Andorra la Vella. La capital del país ens provoca una certa ambivalència: bona part del nucli urbà està format per edificis moderns, de poc interès arquitectònic i força desiguals entre si, i per una gran quantitat de botigues, algunes de força estridents. Tot i això, conserva un petit nucli històric amb carrerons empedrats, cases de pedra, alguns comerços amb encant i una petita església romànica, l’Església de Sant Esteve. Vam passejar una estona per aquest agradable barri i, després, vam acabar el dia sopant molt bé en un magnífic restaurant d’especialitats locals.
SEGÓN DIA
Aquell matí ens havíem proposat descobrir la vall de Perafita-Claror-Madriu, una extensa àrea boscosa protegida de més de 4.200 hectàrees i declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 2004. Aquesta zona ofereix multitud de rutes per fer a peu, i n’hi ha per donar i per vendre, però nosaltres teníem moltes ganes de fer la ruta de la vall del riu Madriu, probablement la més interessant des del punt de vista històric, però ens vam passar de llarg el pàrquing de les Fonts, que dona accés a la vall, i vam acabar arribant fins al de l’estany d’Engolasters. Però, com que no hi ha mal que per bé no vingui, aquest petit error ens va permetre descobrir l’esvelta església romànica de Sant Miquel d’Engolasters, que s’alça just al costat de la carretera.
Un cop aparcats al lloc correcte, iniciem la ruta de les bordes. Es tracta d’un camí totalment empedrat, de dificultat mitjana, d’uns 4 km i que salva un desnivell d’uns 400 metres fins a la vall de Ràmio i el refugi de Fontverd. El camí, flanquejat tota l’estona per arbres i una vegetació espessa, discorre resseguint el riu Madriu i és realment bonic, però el que resulta més interessant, i el motiu pel qual aquest indret ha merescut la distinció de Patrimoni de la Humanitat, és molt més particular.
En efecte, aquest itinerari té una història molt vinculada al territori, ja que des de fa segles ha estat utilitzat per ramaders, guies de muntanya, contrabandistes i també pels passadors. Aquests darrers eren habitants de la zona que, pel seu coneixement del terreny, ajudaven a travessar la muntanya a persones que fugien de conflictes i guerres. Al llarg del recorregut també vam poder descobrir una mica millor la cultura de les bordes, les tradicionals edificacions andorranes de pedra i fusta que servien principalment per aixoplugar el bestiar i guardar-hi les collites. A la preciosa vall de Ràmio, fins i tot vam poder entrar en una d’aquestes construccions, avui convertida en refugi, i conèixer de prop la tècnica de la pedra seca, basada en l’encaix de les pedres sense utilitzar cap mena de morter. Una tècnica que també trobem en els murs de contenció i en les parets que delimiten els terrenys. Durant el recorregut ens vam anar trobant tota mena de caminants: des dels excursionistes més esforçats fins als més experimentats, alguns que anaven en grup amb un guia i d’altres ben equipats per fer rutes llargues, amb parades als refugis. Però els que més ens van sorprendre van ser els que baixaven corrent, esquivant les pedres a tota velocitat. Quina habilitat!
Després d’un matí immersos de ple en la natura, vam decidir dedicar la tarda a descobrir alguns dels edificis i nuclis urbans més interessants del país. I vam començar per l’església de Santa Coloma, una bonica construcció romànica del segle XII, amb un peculiar campanar cilíndric, únic al país. De tota manera ens vam haver de conformar amb veure-la per fora, ja que, pel que sembla, a dins s’hi celebrava un casament. Continuàvem, doncs, amb la mateixa ratxa de veure les esglésies només per fora.
S’acostava l’hora de dinar i vam decidir anar fins a Ordino per visitar el poble i picar alguna cosa. Ordino, capital de la parròquia del mateix nom, és un poble d’uns 3.000 habitants que a l’hivern pot arribar a triplicar la població. Tot i la seva mida, té una vida cultural força activa, amb un auditori i diversos museus. Un d’ells, el d’Areny-Plandolit, ens va semblar especialment interessant, tant per la imponent casa noble que l’acull com per l’exposició dedicada a la cultura del ferro, molt vinculada a la història de la vall. Ens va encantar passejar pel tranquil carrer Major, empedrat i flanquejat per cases de pedra tradicionals, i travessat per costeruts carrerons. En un dels seus restaurants ens vam asseure a disfrutar d’un bon tiberi.
El nostre següent destí era la parròquia de Canillo, a la vall veïna, però volíem fer un recorregut circular per no haver de tornar a passar per la capital. Així que vam agafar la carretera que puja pel port d’Ordino, una preciosa ruta panoràmica d’alta muntanya, molt freqüentada pels ciclistes. Un cop superat el port, ens esperava la següent visita, el Mirador del Quer. Es tracta d’una impressionant plataforma de vint metres en voladís que ofereix unes espectaculars vistes sobre la vall, 500 metres més avall. La sensació de vertigen que provoca la tremenda caiguda vertical i el vent violent, juntament amb unes lluernes de vidre transparent col·locades estratègicament, fan que l’experiència sigui realment impactant. Si patiu d’acrofòbia, més val que us en mantingueu al marge.
Després d’una bona estona de revolts, aquesta vegada costa avall, vam arribar a Canillo, on encara ens esperaven dues visites més. La primera era l’església romànica de Sant Joan de Caselles. I tot i que Google jurava i perjurava que era oberta, endevineu què… Correcte, la vam trobar tancada. I no érem els únics que havíem picat; hi havia un parell d’autocars de centreeuropeus voltant per allà amb la mateixa cara d’incredulitat que nosaltres i comprovant als mòbils la informació falsa.
La següent visita, i última del dia, ens va resultar especialment interessant. Uns quilòmetres al sud hi ha el Santuari de Meritxell, que té una història força particular. En aquest mateix lloc s’aixecava l’església romànica de Nostra Senyora de Meritxell, on es venerava la talla de la patrona d’Andorra. Però el setembre de 1972, un incendi devastador va reduir l’edifici a cendres i va destruir també la imatge. Arran de l’incendi es va convocar un concurs per construir un nou santuari, i el projecte dels prestigiosos arquitectes Bofill i Bohigas va ser el guanyador (i sort, perquè vam veure alguns dels altres projectes presentats i hauria estat força desastrós que n’haguessin triat algun). El resultat és el temple modern que podem veure avui, un edifici que ens va semblar molt respectuós i ben integrat en l’entorn i que continua acollint les peregrinacions i els actes dedicats a la patrona del país.
Vam passejar una bona estona pel claustre, on es poden veure les maquetes de totes les esglésies romàniques d’Andorra, que aspiren a ser declarades Patrimoni de la Humanitat, i pels solemnes patis d’arcs oberts, on una col·lecció de fotografies i plànols explica el procés que va portar del santuari vell al nou, així com el projecte original, molt més ambiciós i faraònic, però que la pressió popular va aconseguir aturar. (Sort una altra vegada.)
I poca cosa més. Després de descansar una estona a l’hotel, vam sortir a fer una volta per la capital per veure si millorava la nostra impressió d’Andorra la Vella (vam convenir que no gaire) i a prendre unes cerveses que ben bé ens havíem guanyat. I, amb elles, vam aprofitar per rememorar les nostres peripècies per un país molt particular, preciós i interessant, que ens ha deixat amb moltes ganes de tornar-hi per conèixer-lo més a fons, visitar alguns dels llocs que ens hem deixat per falta de temps, fer una altra ruta per la espectacular Vall de Perafita i, per descomptat, intentar visitar alguna església romànica… per dins!
